Cerca de notícies

Enquesta

Alicia de Larrocha, una llavor de futur

12/12/2023 |

 

https://www.lavanguardia.com/encatala/20231212/9442061/clausura-any-alicia-de-larrocha-centenari-generalitat.html

El Palau de la Generalitat acull l'acte de clausura de l'Any oficial dedicat a la llegendària pianista barcelonina.

“No ens enganyem: si ningú no lluita per preservar el llegat i per mantenir viva la memòria d’una figura com Alicia de Larrocha, que figura entre els grans artistes del piano del segle XX a tot el món, el pas del temps ho acaba diluint tot”.

Paraules d’advertència les d’Alícia Torra de Larrocha. La filla de la llegendària pianista, gerent de la fundació i comissària del seu centenari donava així per clausurat l’Any Alicia de Larrocha al Palau de la Generalitat. Un acte en què es van sentir testimonis de la seva deixebla, Alba Ventura; de la seva biògrafa, Mònica Pagès, o del seu promotor a Ibercamera, Josep Maria Prat. Però també del president Pere Aragonès –“és la força de la cultura el que ens ajuda a fer-nos sentir vius”– i la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, que va assegurar que reivindiquen la que és un referent a assolir l’excel·lència, “una llavor de futur”.

La família de l’homenatjada fa balanç positiu del 2023, que per a alguns s’allargarà el que queda de temporada. Han estat innombrables actes en conservatoris i sales, conferències de la pròpia mateixa Torra o exposicions itinerants, si bé la més notable és Aquella eterna admiració, de l’amistat amb Victòria dels Àngels, al Palau Robert (fins al 7).

Però tot això no s’ha aconseguit sense esforç. Institucions musicals i artistes –com 38 pianistes que recentment van oferir una marató a L’Auditori– s’han afegit a la festa, sí, però Torra no oblida que el fet que el Govern ho inclogués entre les commemoracions oficials i ho convertís en una qüestió de país ha significat una empenta. Ho va donar a entendre als agraïments davant un centenar de persones del món musical i polític de Catalunya, des del president del Liceu, Salvador Alemany, o la presidenta de la Fundació Victòria dels Àngels, Helena Mora, fins a Joan Mas, defensor de la figura de Joan Manén.

L’Alicia era senzilla, modesta i discreta. Dedicada a la seva vocació, evitava aparèixer als mitjans, fugia del màrqueting... “Cal afegir-hi que la música clàssica no mou masses i, malgrat la seva rellevància, és una figura desconeguda per al públic general”, deia Torra. Però Pagès la va situar al seu just nivell. Va parlar d’una artista que depassa el temps i conquereix el món. “Són pocs els escollits per deixar empremta en la memòria col·lectiva d’un país i encara menys en la de la història universal”. La periodista cultural va posar De Larrocha al costat de Gaudí, Dalí, Casals.

“Encara que el seu art fos un intangible, encara que fos dona en un món d’homes i no volgués ser mediàtica, va ser transcendental per a la música europea que marca la nostra historia. La va saber entendre amb tanta genialitat que amb el seu domini del teclat va fer comprendre la música de 400 anys d’història, la que forma part del nostre ADN europeu. Mompou, Montsalvatge, Soler, Granados o Albéniz van ser sempre part del seu repertori amb Bach, Beethoven, Mozart, Mendelssohn, Liszt, Ravel...”.

Els parlaments es van alternar amb vídeos de la pianista tocant amb 9 anyets; o el 1962, inter­pretant La maja y el ruiseñor de la Suite Goyescas de Granados per a la televisió neerlandesa. I finalment al Lincoln Center de Nova York, davant un públic que celebrava el seu Mozart. Era el 1995.

“Encara recordo els nervis i la il·lusió abans de tocar per a ella, els seus consells d’estil, sobre el fraseig, la qualitat del so, la manera de posar el pedal o millorar les digitacions –afegia Ventura–. El nom d’Alicia ressonava per l’Acadèmia Marshall cada dia, semblava que hi fos sempre tot i que sempre estava de gira. Jo, que devia tenir 11 o 12 anys, no podia creure’m que aquella senyora fos la de la portada dels discos que tant venerava”.

“No era fàcil trobar un forat a la seva agenda de concerts –comenta Prat–. Un dia que ho vaig aconseguir i la vaig trucar tot content i em va dir; ‘Josep Maria, no sé per què em convides a la teva temporada per a que toqui entre tots aquests pianistes tan importants que sempre portes’. Però el que passava era que aquells pianistes admiraven la nostra temporada perquè hi era ella”.

Si avui existeix un arxiu Alicia de Larrocha és perquè els seus pares van ser conscients de que la petita era un cas excepcional i ho van anar guardant tot. Després va ser el seu marit, grandíssim admirador d'ella, el que va aixecar un arxiu completíssim. La família va començar la tasca de catalogació l'any 2011 i encara hi treballa. A hores d'ara, es pot consultar per Internet o amb cita prèvia per a accedir a l'espai on està allotjat temporalment, a casa d'Alicia Torra. "La idea és que en un futur vagi tot a un lloc adient", indica.

Alicia de Larrocha no va voler que es fer res en vida seva. "'Quan me'n hagi anat feu el que vulgueu', ens va dir. Des que va morir, al 2009, hem abordat moltes coses, com la publicació de la biografia de Mònica Pagès, la creació d'un documental, la publicació de les seves composicions d'infantesa i joventut, o la d'un llibre il·lustrat per a petits", conclou Torra. 

Maricel Chavarría
La Vanguardia