Cerca de notícies

Enquesta

Una confessió i un adéu

29/10/2023 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/una-confessio-i-un-adeu-348406

L’OBC, sota la direcció de Jan Willem de Vriend, interpreta la Simfonia «Londres» de Haydn i el concert per a violoncel de Dvořák, amb Narek Hakhnazaryan com a convidat

El proper 3 de novembre l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida pel mestre neerlandès Jan Willem de Vriend i acompanyada del violoncel·lista armeni Narek Hakhnazaryan, interpretaran obres escrites cap al final de la vida dels seus autors, totes dues estrenades a la capital anglesa. La primera –que també es podrà sentir l’endemà en el nou format Tast d’Orquestra– és una obra de lluïment per a un instrument que no sempre se l’ha considerat adient per a ser el protagonista, dalt de l’escenari. La segona, enormement aclamada el moment de la seva estrena, va ser l’última de les partitures que l’autor va poder escoltar interpretada al King’s Theatre, i finalment també va ser l’última d’aquest genere que va arribar a compondre.

L’any 1865 Antonín Dvořák escrivia que el violoncel era un instrument preciós, però que el seu lloc era l’orquestra i la música de cambra. El compositor bohemi no el considerava adequat per a ser solista; «plora a dalt i gruny a baix», declarava, «he escrit un concert per a violoncel, però fins avui lamento haver-ho fet, i no tinc la intenció d’escriure’n cap altre». Aquest comentari feia referència a un concert per a violoncel que havia escrit durant la seva primera etapa de la carrera; però com diu aquella dita, «no diguis mai d’aquesta aigua no en beuré», perquè uns anys més tard confessava: «Acabo d’acabar el primer moviment d’un concert per a violoncel! No te n’estranyis; jo mateix n’estic sorprès i encara em pregunto per què vaig optar per embarcar-me en una cosa així».

Feia anys que el seu amic i violoncel·lista Hanuš Wihan insistia que escrivís l’obra, però diuen que el punt d’inflexió va venir per l’assistència a l’estrena del segon concert per a violoncel de Victor Herbert; admirat, Dvořák, reconeixeria que el so de l’instrument realment podia travessar l’orquestra, que no quedava esmorteït per una formació romàntica. De fet, aquella obra va inspirar-li la tonalitat de la seva nova partitura; l’escriuria en si menor. Un cop completada, la va compartir amb el seu amic Wihan, qui va suggerir alguns canvis que l’autor va rebutjar. De fet, va escriure al seu editor que l’obra havia de seguir tal i com ell havia escrit i pensat: «el final ha d’acabar a poc a poc, amb un diminuendo com una exhalació lenta […] després hi ha un crescendo, i els últims compassos són continuats per l’orquestra, acabant tempestuosament. Aquesta és la meva idea i no la puc abandonar».

Malgrat aquestes petites discrepàncies finals entre intèrpret i compositor, Dvořák va dedicar l’obra a Wihan, qui també havia d’estrenar-la. Finalment, però, per una qüestió d’agenda, va ser el violoncel·lista anglès Leo Stern qui va presentar-la en públic, juntament amb l’orquestra de la Societat Filharmònica de Londres. La crítica en va apreciar la riquesa i bellesa del material temàtic, la lírica dels tres moviments, l’equilibri entre l’orquestra i el solista; i els anys l’han assentada com una de les obres canòniques per a violoncel. Des d’aquí, em prenc el luxe d’enllaçar aquesta versió de Jacqueline du Pré i la London Symphony Orchestra, amb la direcció de Daniel Barenboim; la passió amb la que encara el Finale és tal, que trenca una de les cordes de l’instrument.

Saltem cent anys enrere en el temps sense marxar de la capital anglesa: llavors, el violinista i director alemany Johann Peter Salomon havia convençut per segona vegada a Franz Joseph Haydn que romangués a la ciutat per escriure-hi i estrenar-hi tot d’obres. Durant el primer viatge, entre el 1791 i el 1792, una òpera, sis simfonies i un parell de miscel·lànies; durant el segon viatge, entre d’altres, encara firmaria sis simfonies més, l’última de les quals es coneixeria com a Simfonia Londres. El compositor austríac gaudia d’una gran popularitat arreu d’Europa, i els anglesos van acollir totes les seves obres de bon grat; «la sala estava plena de públic selecte», escriuria al seu diari, «tota la companyia estava encantada i jo també. Aquesta nit vaig rebre 4000 gulden. Una cosa així només passa a Anglaterra». Però després de l’estrena d’aquesta última partitura, va considerar que la seva etapa allà s’havia esgotat. Quan va deixar la ciutat, l’agost del 1795, era considerat com el més gran dels compositors vius.

Aquesta obra tan aclamada que ressonarà de nou a les parets de la Sala 1 de l’Auditori de Barcelona el cap de setmana que ve està formada pels quatre moviments tradicionals; Adagio – Allegro, Andante, Menuetto, i Finale. El fragment més celebrat, però, és el moviment final, en forma de sonata. Els experts opinen que s’hi entre-llegeix un caràcter popular, que alguns consideren anglès –un tribut a la cançó «Hot Cross Buns»– i d’altres croata – una referència a la melodia de «Oj Jelena». En qualsevol cas, n’hi ha que creuen que es tracta, en certa manera, d’un comiat pel tarannà pausat, els valors llargs i per una llarga cadència trencada que endarrereix la reexposició. Qui sap si aquest va ser l’adéu al gènere del que es coneix com el pare de la simfonia. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol