Cerca de notícies

Enquesta

El soroll

25/7/2004 |

 

Gràcies a Catalunya Música i a la bona professionalitat de Montse Aguilera, puc reviure un fet musical excepcional: era el 20 d'abril del 1993 i a la Fundació Miró se celebrava el centenari del naixement de Joan Miró, tot fent una exposició de la seva pintura del 83 al 93. La inauguració comptava amb l'estrena del meravellós Promenade Concert de Carles Santos. Els músics eren per tot arreu, sobre l'herba, i Santos dirigia dalt d'un podi des del qual veia tot Barcelona; dirigia a través de monitors de televisió, amb un òptim resultat. A dalt de la teulada, cantava la soprano Uma Ysamat, la qual portava un vestit vermell tan llarg que queia des de la teulada fins a terra i allà s'estenia, com una immensa catifa, al pas dels convidats. Recordo la meva atònita emoció i el mal que em sabia haver de parlar amb aquest i l'altre en comptes de poder gaudir d'un muntatge i una música que mai més no he oblidat i que sens dubte són propis d'un geni. La música de Carles Santos sovint és estrepitosa, i de vegades, quan toca el piano, en surt un núvol de pols i tems per la integritat de les tecles. I sempre és meravellosa. La distància entre el soroll i la música és immensa, però on són els límits? Hi ha gent a qui li molesten les suaus músiques ambientals, suposo que com a homenatge a l'art; a Ciutadella de Barcelona, els músics del bongo han posat nerviosos els veïns que, diuen, no poden dormir amb "aquest soroll". Fa un temps l'Ajuntament va reprimir els músics del carrer -jo, en canvi, no em sé imaginar el Barri Gòtic sense el so de fons d'un músic de carrer-; això sí: ningú no posava en dubte que es tractava de música. El mateix passa amb la gent que parla davant d'un micro: quina distància hi ha entre la paraula i el crit? Les televisions que diuen que així tenen més audiència donen micros a gent que s'esgargamella dient coses l'interès de les quals m'és tan aliè com incomprensible. Als polítics de vegades dóna gust escoltar-los; de vegades t'amenacen -com oblidar les apocalíptiques intervencions d'Aznar, fins i tot per dir que inaugurava un pantà?-; de vegades et parlen com si no tinguessin micro, a dentellades. La gent culta no crida mai ni insulta mai. Hi ha qui conta acudits, tot imitant la manera desimbolta amb què els nord-americans parlen en públic. I hi ha, a dalt de la teulada, la veu d'Uma Ysamat, demostrant que la bellesa també existeix en el crit. Tot un enigma.

Isabel-Clara Simó
Avui