Cerca de notícies

Enquesta

Tot enyorant Kleiber

25/7/2004 |

 

A Carlos Kleiber no se l'enyorarà només perquè no hi és, ja que la seva mort ha estat una de les notícies tristes de la setmana, sinó perquè la seva presència era enyorada de fa temps per tots els afeccionats. A part de l'expedició que tants melòmans vam fer a València el febrer del 1999, només l'havíem pogut veure a la televisió dirigint la Filharmònica de Viena en els concerts de Cap d'Any del 1989 i el 1992. També va córrer una frisança quan es va saber que el juny del 2003 s'especulava sobre la seva presència a Salzburg per dirigir, una vegada més, el seu cim operístic, el Rosenkavalier, de Richard Strauss. L'aparició del programa oficial el mes de maig, on figuraven com a directors de les nou representacions Semyon Bychkov i Peter Schneider, diluïa tota esperança i alertava d'una possible crisi de salut. També Vasiliev, l'intendent d'una època daurada del Bolshoi, explicava com, a més de disposar regularment de Svetlanov i Termikanov, havia aconseguit dur a Moscou Riccardo Muti i que somniava amb un Otello dirigit per Kleiber. Les raons d'aquest desig de sentir Kleiber eren la inqüestionable qualitat de les seves propostes, sempre al marge de qualsevol rutina, i després la dosificació de la seva presència, sempre escassa, com si li sabés greu prodigar-se. Ell argüia que dirigir bé era molt difícil, que calia documentar-se molt abans d'enfocar una peça. Aquesta afirmació deu ser certa, ja que un director català que estudiava al Mozarteum explicava les visites freqüents de Kleiber a l'arxiu de la biblioteca per consultar les partitures plenes d'anotacions que havia llegat Bruno Walter. També es conta que la primera vegada que li van proposar una Traviata a la Scala va dir: «Bona idea, m'ho prepararé, truqui'm d'aquí a quatre anys.» Era llegèndària la seva exigència. Per qualsevol detall que no li agradés estava disposat a cancel·lar una actuació sense considerar els perjudicis econòmics que li podia comportar. Els qui el contractaven
ho feien amb l'ai al cor i patien fins al darrer moment. Tampoc no era gaire considerat amb els qui es jugaven els calés per dur-lo. Deien que en l'esmentatt concert de València va exigir un apartament durant un mes a la platja i fer quatre dies d'assaig amb una orquestra, la Simfònica de la Ràdio Bàvara, i un repertori que feia poc ja havien tocat en un altre indret a finals del 98 a les Illes Canàries i al gener a Cagliari. El dispendi que això ocasionava semblava un punt superflu, ja que no esgotava les quatre hores diàries que tenia d'assaig i en va perdonar un, que sempre és una manera de posar-se els músics a la butxaca. El concert, però, va ser magnífic. Repassant les cites de Kleiber en els darrers cinc anys, per exemple, de la revista Opera i en una edat on els directors encara estan en actiu, ens trobem que quasi totes només són comparatives: així, Alan Blyth, parlant d'un excel·lent Freischütz dirigit per Ingo Metzmacher, va dir que li recordava la direcció de Kleiber; Martin Mayer, comentant un Otello dirigit per Plàcido Domingo, deia que l'havia sentit dirigir per Kleiber i Gergiev i que Domingo encara no entrava en aquest panteó; Hugh Canning ens parla de com Kleiber semblava més feliç dirigint reposicions al Covent Garden que no pas Maazel o Sinopoli estrenant produccions; Max Loppert recordava com a màxims referents pels Tristan und Isolde vistos Goodhall i Kleiber, i l'esmentat Canning es lamentava de no haver vist la versió Kleiber. Aquest nivell de qualitat em recorda quan uns excel·lents músics d'aquí van ser consultats sobre quin nou director voldrien. «De Kleiber en amunt, el que sigui», va ser la demolidora resposta. Per tot aquest entramat de caràcter i exigència ens trobem que el seu llegat discogràfic és més aviat minso i el repertori efectiu d'òperes que dirigia, molt limitat. Això no obstant, els grans títols hi són presents: Der Freischütz, Carmen, Tristan und Isolde, La Traviata, Otello i Rosenkavalier són referències antològiques. Beethoven, Brahms, Bruckner, Mahler són els preferits en el seu repertori simfònic.

El record més fresc que tinc, l'esmentat concert a València, és un punt contradictori. La quarta i setena simfonies de Beethoven que va interpretar em van semblar un prodigi de claredat i precisió.

Jo hi vaig trobar a faltar la fondària dels Klemperer, Kripps, Jochum i Furtwängler, i em va quedar el dubte de si eren unes versions tancades en elles mateixes o duien com a objectiu enllaçar amb la fabulosa versió, exultant i també lineal i melòdica, de l'obertura del Fledermaus de Johann Strauss.

Jordi Maluquer
El Punt