Cerca de notícies

Enquesta

La pedra escolta

7/8/2023 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-pedra-escolta-335148

La vuitena edició del cicle La Pedra Parla, que s’ha celebrat al Monestir de Vallbona de les Monges, presenta la darrera obra de la jove compositora osonenca Helena Cánovas

Quan arribes amb el cotxe a Vallbona de les Monges, un poblet de poc més de 200 habitants de la comarca de l’Urgell, és impossible que els ulls no se te’n vagin cap al campanar del monestir de Santa Maria de Vallbona. Aquest tresor de més de 850 anys d’història barreja elements arquitectònics del romànic i el gòtic. El seu convent alberga sis monges de l’orde del Cister, que hi viuen en comunitat. Duen una vida tranquil·la i senzilla: preguen, cuiden l’hort i atenen els turistes que venen a visitar aquest monument declarat bé cultural d’interès nacional. I un cap de setmana a l’any, i ja en fa vuit edicions, obren les portes a la música clàssica i acullen el cicle de concerts La Pedra Parla.

El plat fort d’enguany és l’estrena d’una obra inèdita. “Per primera vegada, el cicle ha encarregat una composició expressament pel festival”, explica Jordi Domènech, director musical de La Pedra Parla. L’artista escollida ha estat la compositora Helena Cánovas (Tona, 1994). Els seus estudis musicals l’han duta des d’Osona fins a Saragossa, per acabar vivint a Colònia, Alemanya. Encara té dos records gravats d’unes vacances amb la família a la Vall del Corb: l’olor d’oli d’oliva de Nalec i el monestir de Vallbona. Anys més tard, a les mateixes pedres del claustre, hi ressona la seva música.

És possible, però, que aquestes parets ja haguessin sentit part de la melodia d’aquesta obra titulada “Quant je voi revenir Once Again”. Es basa en una composició d’una trobadora del segle XIII, Maroie de Dregnau, referenciada a l’arxiu de Vallbona de les Monges. La peça de Cánovas s’emmarca en el primer dels tres concerts, dissabte a mitja tarda, per un quartet de violí (Ernest Martínez), viola (Maite Abasolo), violoncel (Daniel Claret) i oboè (Jesús Montalvo). L’acompanyen al repertori altres obres de joventut: el Phantasy Quartet de Benjamin Britten, dos moviments de simfonies de Bach i un quartet de Mozart dedicat al seu amic Friedrich Ramm.

Les cordes de l’inici de la peça de Cánovas poden recordar perfectament un sintetitzador. “Tan aviat m’inspiro amb el segle XIII com em poso a programar amb un ordinador”, assegura. I l’oboè sembla que parli amb veu humana. “És un instrument meravellós, però dificilíssim. No el pots amagar, faci el que faci sempre és allà amb el seu so característic”, reconeix entre rialles. La melodia antiga apareix, desapareix i canvia d’instrument. La peça desafia l’audiència a identificar els elements del segle XIII barrejats amb els del 2023. Aquest diàleg del present amb el passat acaba amb un llarguíssim aplaudiment i amb la compositora damunt de l’escenari per agrair el reconeixement del públic.

Alguns dels assistents ja eren al monestir des de primera hora de la tarda una per sentir el col·loqui entre Helena Cánovas i Jordi Domènech. La compositora defensa que s’ha de parlar més dels processos creatius i explica que va començar i abandonar dues obres diferents abans d’acabar la definitiva “Quant je voi revenir Once Again”. La conversa és distesa i propera, té tocs d’humor i compta amb la complicitat del públic. Un ambient que et firmaria qualsevol capítol del Foraster. Cánovas aprofita per avançar que, d’aquí a un any, al Festival de Peralada, estrenarà una altra òpera, titulada Don Juan No Existe, basada en una obra de teatre de 1923 de la Condesa de San Luis.

“Una de les grans virtuts del festival és la proximitat”, destaca Jordi Domènech. “Amb els músics, la comunitat de clausura… hem construït una família que ens anem trobant cada any”, afegeix. I és cert, perquè el públic és sobretot repetidor d’altres edicions. Des de l’organització presenten el cicle com una excusa per passar el cap de setmana sencer a la Vall del Corb. De fet, a l’hostatgeria del monestir no hi queda cap habitació lliure.

Després del primer recital –mentre la gent sopa al pati dels horts, que normalment no és obert al públic– sis persones carreguen un orgue petit a l’escenari del claustre. El segon concert, ja amb la fresca de la nit, trasllada els assistents en ple barroc amb peces de Bach per viola de gamba (Lixsánia Fernández) i orgue (Juan De La Rubia).

Els dos músics toquen amb una seguretat que només et dona el talent, gaudeixen de la música i fan gaudir el públic amb els motius barrocs infinits, que giren i giren sobre ells mateixos. Els moviments ràpids, com els allegros de la sonata núm. 1 en sol major o la núm. 3 en sol menor, desencadenen un duel apassionat entre els dos instruments. Quan se sobreposen melodies diferents, sembla que estirin una corda cadascú en la seva direcció, però que s’acaba entortolligant, per concloure en harmonia.

A primera fila, segueixen el concert amb mirada atenta quatre monges, que aguanten estoicament fins al final del recital, vora les onze de la nit. “Nosaltres anem amb l’horari de les gallines”, fan broma. L’endemà, com cada dia, es lleven a trenc d’alba perquè a les sis del matí tenen ofici.

El tercer i últim concert és diumenge a dos quarts d’una. Temps de sobres per esmorzar un cafè i un croissant al bar del poble i comentar la jugada d’anit amb els veïns. Un grupet es meravella de la força que cal tenir a les cames per aguantar la viola de gamba i discuteix la proporció de gent del poble i “forasters” que hi havia entre els assistents. Al costat, un senyor passa les pàgines del Mundo Deportivo com si això no anés amb ell.

Juan De La Rubia, orgue, i Lixsánia Fernández, viola de gamba. Fotografia de Pol Valero.
Arribat el migdia, el públic es congrega a l’interior de l’església, on tanca el cicle el Cor Cererols, dirigit i acompanyat amb l’orgue per Marc Díaz. Interpreten les Completes solemnes a Maria, de Joan Cererols (1618-1680), que normalment serveixen com a última oració del dia als monestirs. S’inflen les caixes toràciques i les vuit veus es fonen en un esclat de polifonia litúrgica.

El cor juga amb les possibilitats que ofereix la planta de creu llatina. La primera obra, la canten des de fora, davant de la porta. El públic no els veu, només pot concentrar-se en escoltar-los. Aleshores, entren cantant i la major part del repertori, l’interpreten des de l’absis. Tanmateix, en acabar el concert, regalen al públic un parell de peces extra des del fons oposat. Fins i tot, en un moment del recital, es divideixen quatre a davant i quatre a darrere, per entonar una melodia alternant-se preguntes i respostes. Com si miressin un partit de tenis, els assistents giren el cap d’un costat a l’altre. L’acústica fa la resta: si fóssim en un cinema, estaríem mirant la pel·lícula amb efecte dolby surround.

En acabat, tothom surt fora per acomiadar-se. Organitzadors, monges, intèrprets i públic fidel s’acomiaden i es feliciten per una altra edició reeixida del cicle. Alguns, encara aprofiten els últims moments per passejar pel claustre. Al mig hi han florit uns rosers, la cirereta de la fotografia que molts assistents fan abans de marxar, després de dos dies de concerts. La música per a aquestes parets és com l’aigua per a una planta. Les manté vives. I amb elles, un trosset de la història i la cultura del nostre país. No he sentit si la pedra parla, però segur que escolta. 

Pol Valero Pallarès
Núvol