Cerca de notícies

Enquesta

En record de Roger Alier

1/7/2023 |

 

http://www.revistamusical.cat/en-record-de-roger-alier/

Ha mort el professor, divulgador i historiador de l’òpera Roger Alier i Aixalà a vint-i-nou dies de complir els vuitanta-dos anys. Del seu periple vital, sovintejat en entrevistes, o del seu palmarès professional, també resumit en nombroses ocasions, interessa la conjunció d’unes circumstàncies que el van fer únic en uns temps en què, tot i haver-hi perfils com el seu, va sobresortir-ne amb carisma, generositat, bonhomia i una aura d’erudició. Dotat d’una fina intel·ligència emocional i empatia cap a la condició humana i els desvalguts, era tan poc amic de les confrontacions com de l’alcohol: la seva abstèmia corria inversament proporcional a la seva fília per la Pepsi-cola, que preferia a la Coca-cola o qualsevol altra beguda, carbonatada o no.

En la seva popularitat va jugar un pes determinant l’èxit del televisiu Nit d’arts, dirigit i presentat pel periodista Marcel Gorgori. Els del tombant de mil·lenni eren anys en què la televisió cultural es podia fer des de la cultura i no des de l’espectacle escumós. Amb el mateix Gorgori va compartir nombroses temporades repetint bones audiències a Històries de l’òpera de Catalunya Música. Però la seva trajectòria venia de molt més enrere amb iniciatives de tota mena: des d’agències de viatges a la fundació de revistes, passant per cicles de conferències o projectes editorials i llibres de divulgació, abans de la plena irrupció del món digital. Entre aquests últims es poden esmentar des de l’útil Guia universal de la ópera per al segell Ma Non Troppo fins als cinc llibres sobre el seu estimat Liceu, passant per biografies de cantants i algun estudi molt oportú, com el d’un facsímil sobre un poema satíric a l’entorn de liceistes i cruzados a meitat del segle XIX, publicat a la col·lecció “Mínima 11” de la Biblioteca de Catalunya. Al marge, és clar, d’articles per a nombroses revistes i de la seva tesi sobre l’òpera a Barcelona durant el segle XVIII, que va presentar l’any 1979 i es va publicar el 1990. Aquesta aportació encara segueix essent font de consulta i citació per a investigadors, com demostra la recentíssima primera biografia sobre Baldassare Galuppi, sortida al mercat a principi de juny i que Alier malauradament no va arribar a llegir. Li hauria interessat molt.

D’altra banda, ser una firma de «La Vanguardia» –i prèviament de l’«Avui»– li va facilitar convertir-se en un referent d’opinió, no exempt dels seus propis prejudicis i circumstàncies: vivia amb reticències alguns repertoris i moltes claus de la renovació escènica de produccions operístiques, que no va saber acostar al gran públic. Amb una prosa amena, però massa enfocada en l’adjectiu com a mera valoració, se’l recordarà com a crític més per la quantitat de textos de tarannà habitualment amable i acomodatici que per l’agudesa analítica. No va dubtar a emprar la seva tribuna privilegiada per deixar el testimoni de muntatges, recitals de joves veus i altres iniciatives que, allunyats de la primera línia artística, també formaven part de l’ecosistema del país. Aquest sentit de la responsabilitat del crític com a cronista del seu temps va ser exemplar.

A Roger Alier també se l’ha de recordar com a promotor de nombroses iniciatives que, quasi sempre, va acabar cedint a gent del seu entorn o, en el pitjor dels casos, li van ser usurpades. Però en Roger era així, i preferia mirar cap a una altra banda, especialment amb les persones per les quals tenia una gran estima. Ell va ser un dels agents clau en la creació de Viatges Fra Diavolo, de l’associació Amics del Liceu, de l’editorial Daimon, de la revista «Ópera Actual»; així com l’instigador de muntatges d’òpera amateur (La flauta màgica, Don Pasquale, Il re pastore o Orfeo ed Euridice…), tot comprometent-s’hi gratuïtament o, fins i tot, perdent-hi diners. Gràcies al seu suport esporàdic o continuat, diversos cantants van tenir, com a mínim, l’oportunitat de pujar a un escenari. Fins i tot –i sonarà a boutade, ho sé– la seva recreació desencaixada musicalment però d’hàbil histrionisme del notari de Don Pasquale era molt més meritòria que la d’alguns cantants professionals.

Per tant, cal honrar-lo com un dinamitzador cultural i com un professor universitari que sabia encomanar l’entusiasme i transmetre els al·licients de la música i l’òpera al públic en general, fos quin fos el seu oient. Malgrat un tarannà molt positivista que, a les darreries de la seva carrera, ja començava a ser titllat d’antic, les classes impartides durant tres dècades a la Universitat de Barcelona van ser de les més freqüentades per un alumnat que aprenia, se sorprenia d’un món habitualment desconegut i s’ho passava bé amb pessics d’humor tan imprevisibles i lapidaris com que “Don Giovanni és un personatge que deixa les dones doblement tirades”. O relats domèstics i tan teatrals com els que emprava en explicar La favola d’Orfeo de Monteverdi. O, just abans d’iniciar els exàmens, amb la sensacional advertència de to seriós ràpidament diluït per una benintencionada sorna latent quan deia: “I recordeu que el del costat en sap igual o menys que vosaltres”.

Més enllà dels coneixements, a alguns ens van marcar aquestes sortides hilarants, perquè permetien explorar una faceta d’humor català, natural i directe en àmbits pretesament constrets. Però també vam créixer amb la seva loquacitat aparellada a una capacitat poliglota, fruit d’una infància itinerant amb uns pares exiliats durant el franquisme que el van portar a recórrer mig món. I, sobretot, amb una mare que va saber fer germinar la llavor de l’ens intel·lectual i artístic en el jove Roger. El Premi Campoamor recollit el març del 2015 o la recent Medalla d’Or del Liceu quedaran com un just reconeixement a una trajectòria que ha estat un referent durant anys per als qui ens dediquem això. Els centenars de vivències en les quals vaig tenir la sort de ser acollit entre el 2000 i el 2013 queden al tinter de la memòria i del silenci. Al seu costat es podia descobrir una òpera, entendre el valor dels germans Marx, jugar una llarga timba de dòmino –sense apostes, of course– o copsar que la Segona Guerra Mundial era quelcom que li interessava tant com l’òpera. I, per damunt de tot plegat, hi havia quelcom més sagrat: la llengua catalana.

Gràcies, Roger. Sovint l’etiqueta “mestre” es banalitza: en el teu cas ha estat autèntica. Descansa en pau. 

Albert Ferrer Flamarich
Revista Musical Catalana