Cerca de notícies

Enquesta

L'Orquestra Simfònica del Liceu, amb Josep Pons, debuten a l'Òpera de París

10/6/2023 |

 

En el marc dels actes del 175è aniversari del Teatre, l'Opéra national de Paris i el Liceu s’agermanen amb un intercanvi d’orquestres, una mostra de la bona sintonia entre dues de les institucions operístiques referents a Europa. Després de rebre a Barcelona el passat setembre l’Orchestre de l’Opéra national de Paris amb el mestre Gustavo Dudamel (interpretant la Novena simfonia de Mahler), l’Orquestra Simfònica del Liceu ofereix ara l’Opéra de Bastille el Castell de Barbablava de Bartók amb les veus excepcionals d’Iréne Theorin i Sir Bryn Terfel, que debuten en el rol.

Estrenada a l'Òpera de Budapest el 1918, l’òpera El castell de Barbablava surt dels codis del gènere operístic, i amb només dos personatges a l’escenari i una acció minimalista concentra en una hora una partitura de gran intensitat dramàtica i una trama plena d’històries d'intrigues.

“On és l’escena, / fora o dins, / senyores i senyors?”: el pròleg d’El castell de Barbablava ja anticipa un dels seus nuclis. Béla Balázs, autor del llibret i Béla Bartók, compositor, no volien centrar-se tant en explicar fil per randa la història del duc Barbablava i Judith, sinó més aviat posar el focus en els personatges com un viatge a l’interior humà. Judith arriba al castell ombrívol i en penombra del duc, i vol obrir totes les portes perquè hi entri la llum. Reticent, Barbablava li va donant, d’una en una, les claus de cada porta. A les dues primeres, hi troba maquinària de tortura i armes. En contraposició, a les dues següents, joies i flors. La cinquena deixa veure els dominis de Barbablava: un paisatge vibrant que és, al seu torn, un clímax musical que anuncia la decadència de la sisena porta, on hi ha una vall de llàgrimes, i la setena, on es troben les anteriors dones de Barbablava.

Cadascuna d’aquestes portes revelarà informacions sobre la personalitat i el passat d’un Barbablava que no aconsegueix superar velles cicatrius amb un fascinant recorregut d’una partitura d’obra colossal. Bartók signa una obra d’art que és, en definitiva, un autèntic estudi de la soledat, de la manca de comunicació i il·lusió enfront de la realitat. En l’obstinació de Bartók per divulgar i explorar la música hongaresa i eslava, l’obra respecta la dicció de l’hongarès amb un ús gairebé parlat de les veus, i també amb un ús heterodox d’allò que transmet en el terreny harmònic i rítmic l’entorn popular.

Els dos protagonistes estan interpretats pel baríton gal·lès Sir Bryn Terfel (Barbablava) i per la soprano sueca Iréne Theorin (Judith). Malgrat aquestes dimensions relativament reduïdes, l’obra és també una excel·lent carta de presentació per a l’orquestra del Liceu a nivell internacional. El director musical del Liceu, Josep Pons, assenyala que “orquestralment, Bartók beu de Wagner, i en la seva resposta a la influència wagneriana, hi conjuga dos elements: la música popular i la pròpia llengua hongaresa, de la qual emana la seva concepció del ritme”. 

Catclàssics