Cerca de notícies

Enquesta

Marina Herlop: “Fer música amb ordinador és entrar en un territori suprahumà”

25/5/2023 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/marina-herlop-fer-musica-amb-ordinador-es-entrar-en-un-territori-suprahuma-320964

La música experimental de l'artista catalana sonarà al Festival Sónar el 15 de juny

Parlar de Marina Herlop (Piera, 1992) com una artista emergent ja no és una bona etiqueta per definir la seva trajectòria musical. Ella ja fa temps que ha emergit. Ha passat un any des de la publicació del seu tercer àlbum, Pripyat, el debut amb el segell de culte berlinès PAN, i des d’aleshores la projecció de Herlop ha fet un salt exponencial. L’artista catalana ha girat per tot el món, ha rebut crítiques elogioses de mitjans musicals de prestigi com la revista Pitchfork, i fins i tot Björk l’ha recomanat en una sessió musical per a la BBC Radio6. El 15 de juny actuarà al Festival Sónar, que enguany celebra el trentè aniversari.

Marina Herlop (el seu nom real és Marina Hernández López però els amics li diuen Herlop des de la universitat) ens rep al seu pis de Barcelona, l’úter des don crea música i la projecta al món. Un espai de parets de color de terra que t’abriguen com una pell. L’estètica i la sofisticació de la seva proposta artística, que els crítics han qualificat de posthumana, contrasten amb la naturalitat amb què ens explica l’ambivalència amb què viu l’èxit i el reconeixement en una societat com la nostra, marcada per la immediatesa. Parlem de com entén la música, de les relacions entre l’ésser humà i la tecnologia i de l’experiència del contacte amb el públic.

La premsa i la crítica et defineixen com a músic experimental. Et sents còmode amb aquesta etiqueta?

Sí. Els gèneres musicals ja no tenen sentit. Amb la crescuda d’internet la música ha deixat d’estar circumscrita a un lloc o una època determinades. Tu pots haver nascut a Catalunya però haver escoltat hip-hop dels Estats Units tota la vida, i la música que faràs serà una amalgama de referències que ja no saps d’on venen. Però crec que hi ha una manera de seguir etiquetant la música, i aquesta és l’angle des del qual es fa. L’etiqueta de “música experimental” no es refereix a com sona ni al lloc des d’on surt aquella música, sinó que té a veure amb una voluntat, una intenció. Per mi és arrossegar-la al màxim cap al present o el futur.

Sovint han definit la teva música entre el caos i l’ordre, i n’has dit que és com una mena de monstre que s’expandeix i es tensa, i després es replega, com un acordió.

A les meves cançons intento mantenir una tensió latent. Ho veig com un gràfic en forma de campana. Una peça molt senzilla com per exemple el Sol solet és massa previsible i desxifrable, i tornar-la a escoltar ens avorreix. I al contrari: si la música és massa complexa genera confusió, el cervell no sap què està passant i l’interès també es perd, en aquest cas per massa opacitat. Dins aquest arc entre allò massa senzill i allò massa complex hi ha un moment de màxim interès. El que intento quan faig música és que l’arc es mantingui a la banda de dalt de la campana. Quan escoltem una cançó, el nostre bagatge musical fa que el cervell s’anticipi i esperi que aquella cançó vagi per una banda concreta. Si la cançó va cap a una altra banda ens sorprendrà, i quan repetim l’escolta no ens avorrirem. Com a músic intentes que primer t’agradi a tu, perquè aquella cançó l’hauràs d’escoltar i de tocar moltes vegades. És una cosa gairebé matemàtica. És trobar el lloc adequat.

I com hi arribes a aquest lloc?

Et demanes a tu mateixa una cosa que et sorprengui i et sembli interessant. Ha de ser tant o més estimulant que l’última música que has fet, i això comporta un esforç que està al límit de les teves capacitats. És com posar-te un sudoku que per resoldre’l hauràs de desenvolupar unes capacitats noves que et portin a un lloc on puguis dir: això és el màxim de bé que puc resoldre-ho.

Com saps que l’has resolt?

Hi ha un moment que ho saps. Dius: fins aquí. Durant el procés visc una mena de desdoblament: la Marina músic ha de satisfer la Marina oient i li va portant els deures. El procés creatiu és molt caòtic, i mira que jo soc molt endreçada i com més gran em faig més impera l’ordre a la meva vida. Però per la creació necessito una espurna, una part inconscient, animal o infantil que no sé exactament d’on surt que inventa i prova coses. Després aquesta part més caòtica passa per tot un procés de manipulació. Tallo, processo, barrejo, és com ordenar una cosa de tipus combinatori, fer un pas enrere i dir: com endreço tot això que tinc?

Has desenvolupat un mètode?

A mesura que ho vas fent et vas creant un mètode però ràpidament es converteix en obsolet, perquè sempre necessites anar més enllà. En el moment que ho pots sistematitzar ho has de llençar, ja no serveix.

Crec que l’esperit del músic ha de ser com el de quan jugues a un videojoc que està tot a les fosques i quan avances s’il·luminen els espais.
És curiós perquè jo tinc la sensació que després del tercer àlbum has arribat a un lloc tan potent, amb tantes possibilitats, que t’hi podries quedar molt temps i nosaltres no ens ho acabaríem.

No, no m’hi puc quedar. I és frustrant. Aquests temes responen a una època concreta, però ja no responen al moment personal i estètic on soc ara. Crec que l’esperit del músic ha de ser com el de quan jugues a un videojoc d’aquests que està tot a les fosques i quan avances s’il·luminen els espais, o com anar amb un matxet per la jungla. És incòmode i et fa patir, no és un terreny agradable, però a mi em dona una cosa més profunda i més forta que el que em dona l’oci o escoltar la meva música preferida.

Treballes sola durant el procés creatiu?

Sí, sempre. I mira que soc una persona social, però la música necessito fer-la sola. Si la faig amb algú altre acabo posant per davant allò interpersonal a la cosa en si. Quan faig música amb algú no m’atreveixo a forçar els límits. Penso: això no està prou bé, ara seguiria. L’aprenentatge l’associo a la soledat, m’ha passat sempre. A l’escola em distreia, en canvi a casa és on aprenia de veritat. Em nodreixo d’altres músics i demano consells, però en el procés creatiu sento que no em pot ajudar ningú. Si ve algú i m’ho resol ja no serà la meva música.

I també dirigeixes tot allò que envolta l’estrictament musical? Vestuari, posada en escena, videoclips… Aquí han d’intervenir-hi més persones.

Sí, hi intervé altra gent amb qui prèviament saps que hi tindràs una afinitat. Totes aquestes tasques associades, que ara ja són més grans que el procés creatiu, també et defineixen, i si no te’n cuides existiran igualment i potser generaran una imatge amb la que no estàs d’acord. Jo soc bastant pesada i estic a tot arreu: al costat de l’enginyer fent la mescla, comprovant la il·luminació del concert, triant el vestuari, a l’edició del videoclip…

Per cert, ahir vaig ensenyar-li el videoclip de miu al meu fill de catorze anys, i quan va veure les imatges viscerals del naixament del vedell, va dir-me una cosa sorprenent: pregunta-li a la Marina si voldria tornar a néixer.

[riu] Jo soc defensora de la immortalitat! No sé si tornaria a néixer ara, estic contenta d’haver nascut als 90. Ara respiro molta decadència per aquesta societat tan accelerada, la tirania de les xarxes socials, les tecnologies. Estic perdent la capacitat d’atenció, no m’agradaria créixer amb un mòbil a la mà, hi penso cada dia.

Tot i que hi ha aspectes de les noves tecnologies que t’han anat a favor. Aquesta dimensió internacional que ha agafat Marina Herlop segurament no hauria pogut produir-se sense les xarxes socials.

Fa molt poc temps la meva situació era molt diferent i encara conservo a la memòria aquella sensació. És evident que si em comparo amb la Rosalía, el meu projecte és minúscul, però si em comparo amb les meves pròpies expectatives la corba és molt pronunciada. Res de tot això era imaginable fa dos anys. Jo estava a punt de plegar, el meu projecte era insostenible i ja tenia al cap que m’hauria de buscar una feina. Vivia amb el relat de l’antiheroi assumit. I no sé quina és la fórmula ni com va passar exactament, però hi ha hagut un canvi bestial. De cop i volta hi havia gent de l’altra punta del món que m’explicava que s’havia escoltat la meva música en moments molt importants de la seva vida. Ostres, això és un terreny delicat, no és poca cosa. I no acabo d’entendre com ha passat i fins a quin punt hi tinc alguna cosa a veure.

Et pesa, et genera un sentiment de responsabilitat aquesta nova situació?

Per començar tinc la sensació permanent de no poder correspondre aquests missatges amb l’atenció i carinyo amb el que els rebo. La meva música surt d’un espai íntim i de cop es converteix en un bé públic i afecta molt directament les vides de persones de qui no en sé res. Hi ha persones que tenen la sensació que jo he fet una cosa important per elles i volen correspondre’m o mostrar-me el seu agraïment. Això em va costar molt d’entendre. Vaig fer aquest disc a la meva habitació en un moment on tot semblava perdut i no em podia imaginar el que vindria. Tot plegat em desborda i he necessitat eines per poder-ho processar.

I aquí perds aquest control que has dit que t’agrada tenir?

Sí, genera malestar, és impossible controlar-ho tot. Quan creixes, tota l’estructura del voltant també ha de créixer i sorgeixen moltes tasques associades. Això és molt difícil de fer compatible amb la meva manera de fer música. El dia del bolo ets com una sergent i no pots estar per res ni per ningú. Després t’assabentes que han vingut persones conegudes i no has pogut estar amb elles. Tot això em remou. Sento que no puc abastar-ho tot. Amb les xarxes socials em passa molt, em demanen massa atenció. La meva capacitat d’atenció està danyada. Necessito protegir la matèria prima, l’energia creativa. La singularitat d’aquest projecte és que vaig molt lenta treballant, reviso les coses, les contrasto mil vegades. És un procés una mica tortuós, soc molt perfeccionista.

Sents que l’acceleració dels temps i la roda del mercat s’acaba posant per davant?

Això lliga amb el que parlàvem de tornar a néixer. Només tinc 31 anys i ja no em sento del meu temps, no atrapo aquesta època, vaig contracorrent. Em fan encàrrecs que volen que faci ràpid, però precisament el que els interessa de mi no pot fer-se tan ràpidament com ho volen. El que jo faig no té més misteri que dedicar-hi moltes hores. Si em demanen una col·laboració han d’entendre que si volen la meva empremta jo he de poder treballar a la meva manera. Quan estava tancada a la meva habitació deprimida perquè ningú no em coneixia, almenys tenia tot el temps del món. La sensació de tenir tot el temps del món et dona una pau indispensable pel procés creatiu. De vegades s’associen els processos creatius a l’espontaneïtat i diem que són genuïns i honestos perquè surten de manera fàcil i natural. Hi pot haver gent que funcioni així, però jo defenso els processos creatius lents i tortuosos. Haver llençat molt material a la paperera també pot ser molt honest. Per mi la creació és com un entrenament, una cosa difícil que et posa al límit de les teves capacitats.

La teva formació de piano al conservatori té alguna cosa a veure amb aquesta manera d’entendre la composició?

No crec que al conservatori hi arribis com una taula rasa i allà et configurin. Hi ha gent que d’entrada ja és més propensa a encaixar amb aquesta manera d’aprendre, i molta altra que abandona els estudis de conservatori perquè és un mètode que no va amb ells, tinc molts amics que ho han deixat. En el meu cas, hi vaig trobar alguna cosa que em va interessar i va reafirmar la creença que si vols fer una cosa bé t’hi has de dedicar molt. Com més aprens més t’adones del que et queda per aprendre i més s’afina la teva sensibilitat. Al final aprens a desenganxar-ho del teu ego, aprens a anar fent les coses cada vegada millor sense que això et destrossi.

Hi ha teòrics que afirmen que l’èxit porta a un rebaixament d’autoexigència perquè una part del públic està sempre molt complagut amb qualsevol cosa que facis.

Tot i tenir l’aprovació del públic i fins i tot de músics que admiro, necessito millorar. Últimament estic obsessionada amb l’afinació. La setmana passada vam estar a Àustria fent un bolo, i amb les Tarta Relena, que formen part de la banda, parlàvem de l’afinació. Ara tinc la sensació que als concerts no afino prou. L’Helena Ros em deia que ella també desafina. I jo: però què dius? Imagina’t, parlàvem de centitons. En un to hi ha 100 centitons, i parlàvem de desafinar 5 centitons!

La veu s’ha convertit en el teu principal instrument?

Sí. El piano sempre hi serà i en algun moment vull tornar-hi, tinc la sensació d’haver-lo abandonat. Darrerament estic més centrada en la veu. Respon a les eines compositives que utilitzo. Una de les grans diferències entre el tercer disc i el segon és que vaig aprendre a gravar-me i superposar la veu. Per mi va ser com inventar la roda. Posava veu a tot arreu!

Fer música amb l’ordinador és una altra manera de fer música? Què t’han aportat les eines tecnològiques?

És perillós si no et poses un límit. Als meus primers dos àlbums treballava amb veu i piano i tenia els límits molt clars. Quan comences a treballar amb eines tecnològiques, les variables i les combinatòries es multipliquen i entres en un territori suprahumà. Pots jugar amb el temps i la velocitat, pots convocar una orquestra simfònica sencera i mirar com sona si fan dos compassos més ràpids. És inabastable. Però tu segueixes sent una persona, tens una vida finita, una formació i unes emocions que responen a una època històrica que sembla que ja hagi passat. De vegades no puc suportar les opcions que em dona la tecnologia. No puc assumir-les perquè segueixo sent un persona. Per això darrerament intento tenir un pla. Vull arribar a un lloc i he de trobar la manera d’arribar-hi.

I què fas?

Investigo, escolto molta música, provo samplers, faig combinacions… És alquímia. Què passa si combino això amb allò altre? I llavors arriba un punt que se’t gira i tot canvia, i t’acabes trobant a tu mateixa complint ordres que venen de… no ho sé… el déu de la música [riu]. Jo no soc dels que diuen que es deixen endur per les emocions i no són amos del seu art, però sí que em passa que arriba un moment on tinc molt clar què cal fer. I aleshores tinc la sensació que jo proveeixo. No és una sensació de llibertat, té més a veure amb el “fer”, amb notar què et demana aquella música i fer-ho. I a mesura que avança el procés et vas sentint alleugerida. Una cosa és decidir l’estructura de la casa i l’altra pintar la paret. Jo sempre he anat a la deriva però la onada cada cop és més forta i les meves expectatives són més grans. De cara al proper disc estic intentant combatre això amb un pla. Segur que hi hauran viratges, però almenys parteixo de que hi ha una sèrie d’instruments, sonoritats i energies que ja he descartat d’entrada, i això m’alleuja.

La majoria de les teves cançons no tenen lletra, cantes emetent sons i fonemes que no signifiquen en termes de llengua. Aquesta és una de les particularitats que criden l’atenció de la teva música.

Si alguna cosa m’ha de definir, no vull que sigui aquesta. Tothom es fixa molt en aquest aspecte i sempre m’ho pregunten. Ho he fet sense cap intenció concreta més enllà de fer la música que volia.

Potser tots t’ho preguntem perquè no podem evitar portar-ho a la teoria. Jo podria relacionar-ho amb l’expulsió de la narració a les avantguardes artístiques o la recerca de l’art pur. A totes les entrevistes diuen que evoques la música sacra i cantes seguint les tècniques de veu dels ritmes carnàtics del sud de la Índia.

Sí, però només ho faig a dues cançons. També tinc alguna cançó amb lletra. Per mi la sonoritat de les paraules ja expressa per ella mateixa. La paraula pot no tenir res a dir-li a la música. La música pop ha aixafat la nostra cultura musical i donem per suposat que les cançons han de tenir lletra, però la música no necessita la paraula, és un només un recurs més, com ho pot ser la imatge.

En canvi, a la imatge sí que hi recorres. La part visual la treballes molt. Hi ha una estètica molt marcada als teus concerts, fotos o videoclips.

Aquesta part visual tampoc penso que sigui necessària, és una obligació associada a fer concerts i publicar àlbums. Però potser sí que m’interessa més. Ja que s’ha de fer, m’hi poso de ple. No crec que una cançó necessiti un videoclip. No associo les cançons a videoclips, ni tan sols les meves.

No m’imagino un videoclip de Marina Herlop a una cafeteria de Manhattan. La meva música no em fa pensar en un atrezzo urbà, em transmet espais més abstractes.

En els teus vídeos sempre hi ha l’element de la natura present, que xoca amb el tractament de la imatge, molt artificiós, amb tocs futuristes. Paisatges desèrtics, boscos, pedres, aigua.

Hi ha alguna cosa en el meu procés creatiu que fa que a través de les eines més artificials arribi a un lloc orgànic. Sovint em diuen que la meva música agafa formes orgàniques. I és curiós perquè trepitjo poc la natura, sempre soc aquí a casa meva fent música o de gira. Però quan hem de fer un video o fotografies, vull fer-ho en un paisatge natural.

I no hi ha mai altres persones, només tu, el paisatge i animals. Potser és per això que t’han qualificat de posthumana.

No m’imagino un videoclip de Marina Herlop a una cafeteria de Manhattan. La meva música no em fa pensar en un atrezzo urbà, em transmet espais més abstractes. El procés creatiu et dona sensacions molt fortes, una idea de relació amb l’univers. De vegades penso que des del teu estudi pots acostar-te més a les sensacions del desert o la jungla que agafant un avió. Potser és per això que penso amb la natura quan he de posar imatges a la meva música.

Parlem dels concerts. Ara estàs en plena gira. En un concert surts d’aquest món creatiu solitari i et relaciones amb moltes persones. Quan t’he vist en directe he tingut la sensació que hi ha gent del públic que ho viu molt intensament. Ho perceps des de l’escenari?

Sí. Noto que hi ha persones que ho viuen de forma transcendent. Quan toco estic pendent dels aspectes tècnics, de servir bé el públic. Enmig d’un concert potser estic pensant que estic desafinant un quart de to i de sobte veig una persona que està al seu món, a la seva pel·li. De vegades me’ls quedo mirant. Un dia ho hauria de gravar perquè si la gent pogués veure el que es veu des de l’escenari… Als meus concerts intento crear una comunió amb el públic. Crec que la nostra societat s’està quedant sense moments de catarsi col·lectiva que et permetin deixar-te anar. No t’ha passat mai que has sortit a ballar i has perdut l’oremus, t’has deixat anar i t’has oblidat de tot?

Sí.
I no creus que això és necessari a nivell de comunitat? Si no, on deixes anar tota la càrrega? Jo em deixo anar a concerts dels músics que m’agraden. Anar a una disco a escoltar tecno no em serveix, ha de ser alguna cosa que connecti amb la meva sensibilitat. I si tu pots oferir això a algú, si et venen a veure milers de persones i n’hi ha tres que han experimentat aquesta connexió, per mi agafa una dimensió tan gran! Perquè ets tu, però a la vegada no ets tu la que fa emocionar. És la teva música, una cosa que ve d’un altre lloc. Crear aquests moments és difícil. Per això m’agrada no interrompre els concerts. Crec que estàs dins una experiència que no s’ha de parar. En un concert de música clàssica no cal aplaudir entre moviments. És com entrar en una dimensió que t’abstreu. No ha de ser un moment seriós, la transcendència admet el somriure. Però és diferent que estar vivint una experiència des de l’oci.

Abans tenia por, però no era conscient del que estava donant a la gent, només estava pendent de no equivocar-me. I no va de que tu no t’equivoquis, va de que la gent arribi a algun lloc.
Ara que esteu girant per Europa, notes grans diferències entre els públics?

Sí, encara no hem girat prou per fer teories però el públic canvia molt. Al bolo d’Àustria i hi va haver un silenci bestial durant tot el concert. I jo pensava: a la gent no li està agradant. Quan es va acabar, la gent estava eufòrica. Als països del sud s’aplaudeix més durant el concert. De vegades és un codi que s’estableix des del principi.

En el propers concerts seguiràs amb la mateixa banda?

Sí, de moment seguirem amb els mateixos músics, a veure quant de temps podem seguir amb aquest format. Sé que en algun moment aquesta formula s’esgotarà.

Espero que trigui temps a esgotar-se. Els teus concerts són una experiència artística.

De vegades hi ha bolos que no van gens bé, però segur que hi ha com a mínim una persona que s’ho està prenent seriosament. I tu has de continuar i prendre’t-ho seriosament, per respecte a la gent. Per exemple, al bolo de la Fundació Miró m’estava morint de fred, però no vaig fer res. Si ho ensenyo o ho verbalitzo, la gent començarà a patir perquè la gent empatitza amb el músic. I jo no he vingut a fer patir. Al final, el que fa el bolo especial és la gent. Això ho he anat elaborant últimament. El meu directe a nivell de repertori ha canviat molt poc, però l’angle des del qual el concebo s’ha anat refinant arran d’anar girant el disc. Ara sento que pujo a l’escenari amb molta més seguretat, però també amb molt més respecte pel públic. Abans tenia por, però no era conscient del que estava donant a la gent, només estava pendent de no equivocar-me. I no va de que tu no t’equivoquis, va de que la gent arribi a algun lloc.

Les properes setmanes Marina Herlop girarà per Bologna, Düdingen, Lausanne, Trentino, Ghent o Siracusa. A banda del Festival Sónar, a Catalunya la podrem veure aquest divendres 19 de maig al Festival Embassa’t de Sabadell, i el 30 de juny conduirà un DJ set d’electrònica amb La Busa (la creadora escènica i actriu Mariona Ibañez) al Vida Club del Festival Vida de Vilanova i la Geltrú. Els músics que l’acompanyen a la gira són Toni Llull, Marta Torrella, Helena Ros, Juan Luis, Claudia Balletbó, Maria Mauri i Aleix Triadó. 

Marta Aliguer
Núvol