Cerca de notícies

Enquesta

Oriol Pérez Treviño: “Bach ens porta a la naturalesa d'allò que és un clàssic”

7/4/2023 |

 

https://www.lrp.cat/lrp-arts/article/2273855-bach-ens-porta-a-la-naturalesa-d-allo-que-es-un-classic.html

Musicòleg, assa­gista i crític musi­cal sense pèls a la llen­gua d’El Punt Avui, Oriol Pérez Treviño (Man­resa, 1972) ha vist com, aques­tes últi­mes set­ma­nes, coin­ci­dien a les lli­bre­ries dues obres amb la seva firma: Bach en temps de pandèmia, pre­sen­tat com “un die­tari per­so­nal en forma de pele­gri­natge pels cicles de can­ta­tes de Johann Sebas­tian Bach”, amb pròleg de Miquel de Palol, i Robert Ger­hard. Un qui­xot amb noblesa d’espe­rit, a través del qual Pérez Treviño, antic direc­tor del Cen­tre Robert Ger­hard així com també de L’Audi­tori i el Fes­ti­val de Tor­ro­e­lla, pro­posa una des­co­berta del com­po­si­tor de Valls.

Quin és l’ori­gen d’aquests 70 arti­cles que con­for­men ‘Bach en temps de pandèmia’?
Feia molts anys que feia un die­tari, tot i que de manera desor­de­nada i caòtica. Quan va començar la pandèmia i se supo­sava que, arran d’allò, tot­hom seria més bo i faria coses pels altres, em va sem­blar un bon moment per recu­pe­rar-lo. En Lluís Cabrera del Taller de Músics em va posar en con­tacte amb un por­tal web, Noso­lo­cine, i vaig estar fent-ne un arti­cle al dia. En arri­bar el Nadal d’aquell any, que va ser el pri­mer de la pandèmia, gens fami­liar, i enmig d’una gran crisi, em va sem­blar el moment ade­quat per fer un recor­re­gut, un estudi, un apro­fun­di­ment en el cor­pus de les can­ta­tes de Bach, que és un cor­pus cen­tral en l’obra de Bach, ja que Bach, a Leip­zig, va anar-hi amb una moti­vació, una fina­li­tat artística, un Endzweck, que era la de fer música per a la major glòria de Déu. Jo, que tinc una moti­vació, una dimensió espi­ri­tual, em va sem­blar que em podria ser útil per endin­sar-me en les can­ta­tes de Bach. Vaig deci­dir que, per cada diu­menge, o cada fes­ti­vi­tat litúrgica del calen­dari luterà, perquè Bach era luterà, esco­lli­ria una can­tata i en faria un comen­tari. Quan va arri­bar la Qua­resma, que en els temps de Leip­zig era tem­pus clau­sum i no es podia fer música a l’església, vaig haver de bus­car altres músiques i vaig repas­sar els arti­cles, i és allà quan vaig veure-hi la pos­si­bi­li­tat de fer-ne un lli­bre. És un recull d’arti­cles, doncs, que obe­eix més a una escrip­tura que està més a prop del die­tari que no pas de l’arti­cle periodístic.

Per què creu que, en aquesta apro­xi­mació, ha estat impor­tant el seu ves­sant espi­ri­tual?
Crec que, a la vida, hi hem vin­gut a conèixer i a fer-nos grans, i exis­teix tota una dimensió on la música té molta importància. La música no és, com ens vol fer creure el mar­xisme, un pro­ducte cul­tu­ral, sinó que, igual que altres mani­fes­ta­ci­ons humanísti­ques i cul­tu­rals, és la mani­fes­tació d’aquesta dimensió espi­ri­tual. I Bach, en això, és clar, és el número 1.

“Un gran Eve­rest de la cul­tura humana”, diu.
Exacte, tot i que la frase és de Miquel de Palol. No és gens d’estra­nyar, per tant, que quan s’envia un coet perquè faci sonar música a l’espai es triï música de Bach.

Com es rela­ci­ona la música de Bach amb aquells temps de caos i des­em­pa­ra­ment de la pandèmia?
Mireia Bar­rera, gran direc­tora, escolta les Vari­a­ci­ons Gold­berg cada dia, ho té com un ritual. Jo, això, no ho faig, però una obra de Bach diària­ment sí que l’escolto, i això té a veure amb el que feia Pau Casals, que cada dia en tocava un pre­ludi i fuga. Bach, doncs, sem­pre ha estat algú amb qui m’he inter­re­la­ci­o­nat. L’he escol­tat moltíssim i, algu­nes vega­des, t’empeny cap a una ale­gria desor­bi­tant total­ment apas­si­o­nada i, en d’altres, cap a una inte­ri­o­rit­zació que és, crec, el que fal­tava en aquells dies de pandèmia. Vaig creure que, estant con­fi­nats, podríem fer una mirada cap endins, però em sem­bla que més aviat vam estar con­nec­tats cap enfora...

Par­lar de Bach, diu també De Palol, és una manera de mos­trar com un se situa al món.
Bach, abans de la música, crec que és una forma de com­pren­dre el nos­tre pas per l’existència. Hem d’enten­dre que Bach va ser una per­sona amb una bio­gra­fia difícil. Orfe abans dels 10 anys; se’n va a viure a casa d’un germà que, com aquell qui diu, no coneix; marxa a 300 quilòmetres, evi­dent­ment cami­nant... Bach és un exem­ple d’home fet a si mateix. Per això en algun moment li agrada dir que no va tenir mes­tres, tot i que sí que en va tenir. Li agra­dava dir que era auto­di­dacte. Què vull dir, amb això? Que ell ente­nia la música, pre­ci­sa­ment, com un lloc on tro­bar el con­sol a les desgràcies de la seva vida: ser orfe, la tragèdia de tro­bar-se la dona enter­rada quan torna de viatge, veure com dels seus 20 fills 11 van morir… Bach, doncs, no va tenir una vida fàcil i, tot i que, a vega­des, el puguem veure com un místic, o com una per­sona reli­gi­osa, que ho era, també sabia gau­dir dels pla­ers de la vida. Ell, per exem­ple, sem­pre va rei­vin­di­car molt la posició del músic. Que fos una per­sona amb una dimensió espi­ri­tual i reli­gi­osa no vol dir que no tingués aquest punt pro­saic i mundà.

Per què sem­pre es remarca que Bach és ina­bas­ta­ble?
No és cap tòpic. Pri­mer, perquè té un catàleg de més de mil obres, però també, ras i curt, i això ho he com­par­tit amb molt altra gent, perquè no es pot dir que hi hagi alguna obra de Bach que no sigui bona. Bach ens porta a la natu­ra­lesa d’allò que és un clàssic. Això ho deia George Stei­ner quan es pre­gun­tava què era un clàssic. Un clàssic, deia, és aque­lla obra que, quan l’escol­tem, o quan la lle­gim, ens escolta o ens lle­geix més a nosal­tres que no pas nosal­tres a ella, perquè et fa des­co­brir aspec­tes de la dimensió del nos­tre ésser que des­co­neixíem abans d’escol­tar-la o lle­gir-la. Això suc­ce­eix quan, per exem­ple, vas a escol­tar la Passió segons sant Mateu: entres a la sala de con­certs d’una manera i en surts d’una altra. Bach és una d’aque­lles figu­res que, indub­ta­ble­ment, mar­quen un abans i un després en la història de la música, que era d’una deter­mi­nada manera i, quan va arri­bar Bach, va pas­sar a ser-ne d’una altra. Els grans com­po­si­tors que el seguei­xen –Mozart, Haydn, Beet­ho­ven... els que vul­guis!– van tenir Bach de referència. D’alguna manera crea la referència on com­pa­rar-se i, això, explica que estra­nya­ment hi hagi cap com­po­si­tor que no l’admiri.

Par­lem ara de Ger­hard. Què ha moti­vat l’edició d’aquest lli­bre?
És fruit de l’encàrrec que se’m va fer del Depar­ta­ment de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat per fer una expo­sició que, pre­ci­sa­ment, tenia el mateix títol que el lli­bre, i que va tenir la desgràcia de ser inau­gu­rada tres dies abans del segon con­fi­na­ment. Va aca­bar rodant força, però: la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya, Valls, Brus­sel·les, Cer­vera... S’hi inclou, en el lli­bre, tota la docu­men­tació, tot el que havia tre­ba­llat… Vaig ado­nar-me que no exis­tia cap lli­bre d’un pro­hom tan impor­tant per a la cul­tura cata­lana com ho va ser Ger­hard, ja que el que li va dedi­car Mes­tres Qua­dreny és real­ment difícil de tro­bar. Volia, per tant, posar negre sobre blanc sobre el que s’havia dit de Ger­hard. No plan­teja cap tesi però sí que, en algun moment, m’aven­turo a llançar hipòtesis, com ara refu­sar la idea que Anton Webern no havia vin­gut a Bar­ce­lona l’abril del 36 a diri­gir l’Orques­tra Pau Casals en l’estrena del Con­cert a la memòria d’un àngel, de Berg. Resulta que sí que va venir, però va tenir una pelo­tera amb Ger­hard i ho va diri­gir un altre.

Ha cri­ti­cat sovint que no s’hagi com­me­mo­rat com per­to­cava el cin­quantè ani­ver­sari de la seva mort.
Era l’únic com­po­si­tor català que podia par­lar de tu a tu a Schönberg, Webern o Bern, però no ha tin­gut ni de bon tros la cen­tra­li­tat que hau­ria d’haver tin­gut, per exem­ple, en els reper­to­ris de l’Orques­tra Naci­o­nal de Cata­lu­nya. 

GUILLEM VIDAL
La República