Cerca de notícies

Enquesta

La revolució Goldsmith

23/7/2004 |

 

La mort de Goldsmith suposa la pèrdua d'un dels més insignes creadors musicals que han treballat en l'àmbit cinematogràfic. La seva prolífica obra va ser als seus inicis innovadora, coherent durant la seva trajectòria i actualment molt seguida per les noves generacions. La revolució Goldsmith es va plasmar als 60 en base a músiquees molt elaborades, amb atrevides instrumentacions que anaven més enllà del mer acompanyament melòdic dels films. Goldsmith va ser, sobretot, un cineasta: va saber descriure amb precisió les turbulències mentals de Montgomery Clift a Freud, la passió secreta (1962), recrear un ambient d'opressiva claustrofòbia a El Planeta dels Simis (1968) i remarcar la sensualitat de Faye Dunaway a Chinatown (1974), la de Kim Basinger en L.A. Confidential (1997) i, més explícitament, la de Sharon Stone a Instint bàsic (1992). Un gènere en què es va moure amb total soltesa va ser el cine fantàstic i de terror: queda per a la memòria cinèfila l'ombrívola subtilesa de la seva partitura per a Alien (1979), el tenebrós -i implacable- càntic en llatí Ave Satani que va aplicar a La profecía (1976) -li va valer el seu únic Oscar- o l'abassegadora força de la seva música per a Poltergeist (1982), entre molts altres treballs en què va excel·lir. Va ser reconegut com a eminent trekkie a l'escriure la música de la majoria dels films de la saga de Star Trek i se'l recordarà també per les impactants fanfares de Patton (1971) i d'El vent i el lleó (1976), així com per l'espectacular bellesa de Sota el foc (1982), Papillón (1973) i tantes i tantes bandes sonores que l'han encimbellat a l'Olimp dels compositors que han fet merescuda història en el Setè Art. Ha mort algú realment molt important.

Conrado Xalabarder
Avui