Cerca de notícies

Enquesta

Oriol Pérez Treviño: “Bach és un gran Everest de la humanitat”

27/3/2023 |

 

https://tempsarts.cat/musica/classica/oriol-perez-trevino-bach-es-un-gran-everest-de-la-humanitat/

Oriol Pérez Treviño (Manresa, 1972) és un dels musicòlegs catalans més actius en mitjans de comunicació els darrers anys. Dedica la seva activitat a la docència i a l’escriptura (440, l’Avui, Nosolocine) i al llarg de la seva trajectòria ha combinat la recerca amb la direcció de projectes com la Xarxa de Músiques a Catalunya, el Festival de Torroella de Montgrí, el Centre Robert Gerhard i la gestió de L’Auditori de Barcelona. Conversem amb ell sobre el corpus de cantates de Bach en ocasió del recull d’articles publicats a la web Nosolocine com a Bach en temps de pandèmia en català (Dínsic Publicacions Musicals, SL, 2022).

Durant les setmanes de confinament de 2020, els diversos articles setmanals al web Nosolocine versaven sobre les cantates de Bach. De fet, n’has recollit quasi 70 que has agrupat en un llibre.

La veritat és que en arribar el primer Nadal de pandèmia i en un moment especialment delicat de la meva vida, vaig decidir realitzar un recorregut pel corpus de cantates de Bach en forma de pelegrinatge al llarg de l’any litúrgic. Potser va ser quan va arribar al temps de Quaresma (tempus clausum a Leipzig, és a dir sense interpretació de música) que ja em vaig fer la idea de voler publicar aquest recull en forma de dietari-assaig on hi ha una cantata per a cada festivitat litúrgica.

Des de quina perspectiva t’hi vas acostar?

M’hi vaig acostar des d’una manera totalment personal. Això no vol dir que no tibés de disciplines com ara l’exegesi, la teologia, la retòrica, la semàntica, l’anàlisi musical… Però per sobre de tot vaig voler buscar sempre un consol personal davant d’aquella hecatombe sociosanitària de la qual molt em sembla n’hem sortit, col·lectivament, molt pitjor de com vam entrar-hi el març de 2020.

A més, enguany, per als bachians és un any una mica apreciat perquè fa 300 anys que Bach va arribar a Leipzig on va desenvolupar la major part de la seva carrera i va ser important per a aquest corpus.

Johann Sebastian Bach, possiblement després d’haver assistit a les Abendmusiken que impulsava Dietrich Buxtehude a l’església de Santa Maria de Lübeck, l’any 1705, va quedar fascinat per portar a terme una Endzweck o meta artística com era fer una música a la major glòria de Déu. I aquesta meta la va poder desenvolupar a bastament a Leipzig en els seus primers 7 anys d’estada a la ciutat saxona, és a dir entre 1723 i 1730. Per tant, en efecte enguany es compleixen els 300 anys de l’arribada de Bach a Leipzig on va arribar com a opció mediocre. El Consell Municipal no es va poder estar de dir que, ja que no podia venir el candidat brillant, que era Christoph Graupner, que hi anés el mediocre…

Que era Bach. Quines paradoxes té la història.

De totes maneres van quedar una mica decebuts perquè ells buscaven un veritable Kantor, un organitzador dels cors de les quatre esglésies de la ciutat, i al final Bach va acabar fent de veritable Kapellmeister. I això no va agradar gens a Leipzig que no es van plantejar en cap moment que algun dels fills de Bach, en especial Carl Philipp Emanuel, pogués ser el relleu natural a la Cantoria de Sant Tomàs. I, en relació amb les cantates, el que més m’impressiona rau en el fet que sempre pensat que les havia compost al llarg dels vint-i-set anys que va romandre a Leipzig. No obstant, els darrers estudis sobre aquest corpus i gràcies a les marques d’aigua dels manuscrits, han fet adonar que es tracta només d’obres dels primers set anys a la ciutat.

Com exposes en aquest recull assagístic, Bach mai parla de cantata sinó de Kirchen musik?

Cantata és el nom que se li dona des de la recepció romàntica, però Bach en veritat parlava de Kirchen musik (música d’església). En altres ocasions parla de musica figuralis o, fins i tot, motet. Només són algunes poques obres a les quals Bach els dona el nom de cantata.

Un altre aspecte polèmic o revisable que tractes, almenys respecte a la historiografia més antiquada, rau en l’autoria dels llibrets d’aquestes cantates que presumiblement podrien haver-los escrit el mateix Bach a partir de les lectures de l’Antic i del Nou Testament.

Anem a pams. Bach va musicar molts llibretistes com ara Picander, Mariana von Ziegler i tants altres. Però sí que és veritat que un gran nombre d’aquests llibrets de les cantates de Bach són anònims. I són uns anònims que guarden unes grans semblances i concomitàncies. El fet que Bach es decidís per fer-los passar per anònims, segurament pot tenir a veure amb la repressió que va tenir a posteriori de l’estrena, el Divendres Sant de 1724, de la seva Johannes Passion. A les autoritats del Consell Municipal de Leipzig no els va fer gens de gràcia que Bach els digués que ell mateix havia compost/escrit el text de l’impressionant cor inicial del “Herr, unser Herrscher”, ja que Bach no tenia formació acadèmica universitària i això els va semblar poc adequat. I, de fet, fins el 1749 aquell cor inicial de la Johannes Passion sembla que no es va tornar a interpretar.

D’altra banda, en altres treballs teus publicats com a L’experiència musical: origen, ritualitat i transcendència. El cas de Ludwig van Beethoven, abordes les afinitats entre música i religió. Certament, són una constant en la història de la humanitat. Tant la música com l’art han estat vehicles d’una exegesi sensible per als pobles que, durant segles, no han sabut llegir però sí sentir i intuir. L’emotivitat artística n’ha reforçat la pregnància d’allò sagrat?

Sí, però la progressiva conversió general, tant en el terreny de les ciències naturals com en el de les humanitats ens ha convertit en especialistes profunds d’un quart d’hora de durada d’un segle sencer. Aquesta especialització extrema i l’afiançament del que Nietzsche va definir com a nihilisme ens ha portat a creure que l’Art i, especialment, la Música no tenien cap mena de vincle amb allò transcendent. O, dient-ho amb mots de Rudolf Otto, amb allò numinós que ens aproxima a allò misteriós i sagrat. En aquest sentit, la separació entre el món del sagrat i el món de l’art ha estat una característica més pròpia dels receptors que no dels creadors. Només cal pensar en aquell manifest de l’any 1911 escrit per Vassily Kandinsky, De l’espiritual en l’art, on recordava als lectors el lligam de l’Art amb una «necessitat interior» que, tanmateix, es relaciona amb allò espiritual. Sé que això posa molt nerviosos, en especial a determinats ateus, i especialment als musicoideòlegs, però no dubto que la condició humana és una condició intrínsecament espiritual.

En aquest sentit, a què ens remeten les cantates de Bach avui en dia quan la religió i l’església com a eixos estructurals de la nostra vida no tenen el pes que tenien en època de Bach?

M’atreviria a dir que Bach es proposa de realitzar una espècie de sermó musical, de comentari musical de les lectures litúrgiques del dia. Però no es queda únicament amb temàtiques religioses i teològiques, sinó que fins i tot aborda temàtiques que l’afecten com a kantor i de les seves tensions amb l’esmentat Consell Municipal de Leipzig. En això és molt semblant al gran Johann Christoph Bach, cosí del seu pare Johann Ambrosius, que va compondre una música que podem definir com una protoexpressió romàntica on abordar veritats emocionals.

Posa’m un exemple.

A la cantata Ich habe genug BWV 82 l’expressió musical traspua una intensitat que no es queda en el simple musicar el text. Per exemple, en la darrera ària Bach posa un ritme de dansa per a expressar un text que diu «M’alegro de la meva mort»…

Per cert, tens alguna cantata predilecta?

Considero la Trauer Ode que és la cantata BWV 198 com una obra magistral. La combinació d’instruments ja en desús a l’època de Bach com les violes de gamba i els llaüts al costat d’instruments més moderns com ara les flautes travesseres i els oboès d’amor per a homenatjar a la princesa Christiane Eberhardine von Brandenburg-Bayreuth l’erigeix en una gran música dramàtica.

Com a bon coneixedor i lector de llibres i estudis especialitzats, a part del que té a veure amb espiritualitat i altres camps, coincidiràs amb mi que tractant-se de Bach la bibliografia en llengua espanyola no va precisament sobrada de referències. Hi ha moltíssimes més publicacions de compositors com Mozart, Beethoven, Wagner, Mahler i Alma Mahler que, en aquest darrer cas compta amb una desena de títols, encara que només la tractin des de la perspectiva biogràfica i de la seva música no en parlin gens. També hi ha un nombre lleugerament superior a Bach, en els casos de Verdi, Schöenberg o Cage. Més enllà per l’escàs marge de vendes, com es pot entendre aquesta escassa aposta per un compositor de la dimensió de Bach?

És ben fàcil: de Bach sabem molt poc. Els documents que han arribat fins als nostres dies són escassos, cosa que no vol dir que no n’hi hagi i això provoca la necessitat d’una gran capacitat d’interpretació d’aquestes escasses dades, d’haver de realitzar hipòtesis, suposicions, deixar anar intuïcions. I això escapa molt d’una musicologia que o bé es dedica a fer positivisme nu i cru o bé musicoideologia. Això explica aquesta escassetat.

No obstant, i malgrat la migradesa molt més acusada que inevitablement també hi ha en llengua catalana, l’any passat vas participar en un altre llibre sobre Bach. En aquest cas la traducció al català de la primera biografia que se’n va fer: la de Forkel el 1802.

L’aposta de DINSIC per publicar el llibre de Forkel és d’una importància tremenda perquè la biografia de Forkel no és una biografia més. És com una pedra de roseta que va tenir la sort de comptar amb testimonis directes que havien conegut a Bach en vida com ho eren els seus dos primers fills Wilhelm Friedemann i Carl Philipp Emanuel. Però a més la traducció és excel·lent, molt millor que l’existent en castellà d’Adolfo Salazar.

I no serà l’únic projecte bachià en llengua catalana en el que participaràs perquè amb en Miquel de Palol fa temps que estàs treballant en un projecte molt ambiciós en la línia d’una revisió històrica de la seva recepció a Catalunya.

No, no sobre la recepció de Bach a Catalunya, sinó la recepció que se’n va fer a partir del 31 de juliol de 1750 quan es va enterrar a Bach. Va haver-hi cercles de connaisseurs que van mantenir viva l’obra. Però, sobretot, volem demostrar com Bach va marcar un abans i un després a la història de la música. No és veritat que la música de Bach caigués en l’oblit. El 1786, en la darrera aparició pública del seu fill Carl Phillip Emmanuel a Hamburg, es va interpretar el Symbolum Nicenum pertanyent a la Missa en si menor BWV 232. Això és 43 anys abans que el mític 11 de març de 1829 quan Mendelssohn i Zelter van recuperar a la Singakademie de Berlín la Passió segons Sant Mateu.

En aquest sentit, em fas pensar un tòpic semblant i fals referit a Mahler i al fet que va desaparèixer de les programacions i no va ressorgir fins a les dècades dels cinquanta i, sobretot, dels seixanta del segle XX. Encara que, evidentment, no era l’eix principal de les programacions simfòniques la seva obra es va anar programant ocasionalment com altres contemporanis gràcies a Mengelberg, Adler, Klemperer, Walter i Mitropoulos. Fins i tot a Catalunya es van interpretar algunes obres seves durant la dècada dels anys deu i dels vint. Quins valedors va tenir Bach després de la seva mort?

Bàsicament, els gairebé dos-cents deixebles que va tenir, començant pels monstres dels seus fills com ho van ser Carl Philipp i Wilhelm Friedemann, però també Johann Christian. De fet, al darrer terç del segle XVIII quan es parlava de Bach, no es parlava de Johann Sebastian, sinó de Carl Philipp. Ell és el pare, nosaltres els seus fills assegurava Mozart. Va ser en demanar la formació de Carl Philipp quan ell va reivindicar el seu talent.

Ja que esmentes els fills de Bach, es té una idea aproximada de les partitures perdudes per culpa de Whilhem Friedemann?

El tema de Wilhelm Friedemann mereix un llibre. És possiblement, com assegura David Schulenberg, un cas de geni fallit. Motius? Ens portarien molt enllà, però sense cap mena de dubte el fet d’haver estat una persona amb una preparació excepcional, però que va xocar amb les convencions socials del moment. Possiblement, Whilhem Friedemann era un compositor ja més del segle XIX que no de la Il·lustració. I és veritat que una vida una mica desordenada el va portar a no custodiar part de l’herència de les partitures del seu pare malvenent-les. De totes maneres, he de dir que em sembla que això meu amb Bach, o més ben dit els Bach, no és més que un principi i que em veuré empès a tornar a escriure sobre ells. Per què? Perquè Bach no és només un gran compositor de la música del segle XVIII. Com diu l’amic Miquel de Palol és un dels grans Everests de la humanitat. I els seus fills un K2 i un Lhotse. 

Albert Ferrer Flamarich
El Temps de les Arts