Cerca de notícies

Enquesta

Allò que anomenem ànima

13/3/2023 |

 

La Banda Municipal de Barcelona interpreta «Hour of the Soul» de Sofia Gubaidulina, la Simfonia n. 3 de Ferrer Ferran i estrena una obra d’Stephanie Macchi.

Volia començar aquest article parlant de l’ànima. Sobre què és o si existeix, sobre on se situa i quan pesa, de si és allò que ens fa més humans o més vius, de si és el que ens fa tenir consciència o de si és allò que roman en la memòria dels altres un cop se separa (si és que se separa) del cos. De la transcendència. Aquest cap de setmana, el diumenge 19 de març, la Banda Municipal de Barcelona sota la direcció de José R. Pascual-Vilaplana interpretarà Hour of the Soul de Sofia Gubaidulina, una obra inspirada en els versos de Marina Tsvetàieva, que descriuen, fent ressonar les paraules en un eco pesante, l’hora fosca de l’ànima, el sospir feixuc que empolsega unes pestanyes amb neu, uns llavis tacats de vermell, uns somnis que tremolen com una tempesta. Una intimitat que s’amaga a les profunditats d’un pit, d’uns ulls velats, d’un palmell que es refreda, d’una febre esmolada.

Es tracta d’una obra d’un sol moviment escrita originalment per a percussió, mezzosoprano i orquestra simfònica, que Gubaidulina mateixa va arranjar per a banda. La partitura comença com una remor de greus apaivagats que van creixent fins a arribar a un primer clímax –el primer de diversos–, seguit d’un passatge d’escriptura textural i melodies inestables. A la secció central de l’obra se cita música del cinema soviètic i melodies de Chaplin, hi apareixen fragments de cançons populars, de beure i de carrer, i altres bandes sonores del país, dels anys trenta i quaranta. És una secció que, a les notes del programa, s’interpreta com una intrusió de la vida exterior, trepidant i frenètica, al món interior de l’individu, representada per la percussió; un instrument que té un paper central a l’obra i va lligat a allò que és místic i irracional –de fet, l’obra està dedicada al percussionista Mark Pekarsky.

Al final de la peça, la veu de la mezzosoprano –en aquest cas, Gemma Coma-Alabert– emergeix per sumar forces amb la percussió: és aquí quan sentim els versos de Tsvetàieva, amb qui la compositora tenia una forta connexió i a qui citaria a diferents obres al llarg de la seva carrera. Després d’una vida tràgica, la poetessa russa es va suïcidar a Ielàbuga, una ciutat de la República del Tatarstan propera a Txístopol, la ciutat de naixement de Gubaidulina. Segons la compositora, Tsvetàieva «va ser destruïda per la vulgaritat de la ideologia soviètica i l’agressivitat del sistema soviètic», afirma a una entrevista per a la revista Tempo (1998). El conflicte que presenta l’obra, per tant, es produeix entre la veu revolucionària de la poetessa i la veu opressiva de l’estat; acaba, però, d’una manera prou optimista, amb un solo de la percussió i de la soprano, que s’alcen conjuntament en un triomf sobre allò que els oprimia.

A més d’aquesta estrena nacional, el programa d’aquest concert també ens apropa una certa definició d’ànima o d’espiritualitat amb la Simfonia núm. 3 «El gaudir del geni» del compositor valencià Ferrer Ferran. L’obra, composta el 2005 per encàrrec de la Federació Catalana de Societats Musicals amb motiu del seu 25è aniversari, és una oda a l’arquitecte Antoni Gaudí i a una de les seves obres més emblemàtiques i cèlebres, el temple de la Sagrada Família. Al llarg de dos moviments, el compositor ens descriu escenes que podrien reflectir la fe de l’artista –un gran tema melòdic que apareix a la secció central–, els problemes de salut que va viure en la seva infància –en una secció més fosca– o l’accident de tramvia que va posar fi a la seva vida, seguida d’una recapitulació del tema inicial. Al segon moviment, se’ns descriuen les corbes o la magnitud del temple i els cops secs ens parlen del seu estat de construcció; tot plegat, a la partitura, va acompanyat d’unes notes al programa que mostren la fascinació del compositor per l’arquitecte i un dels monuments més coneguts arreu del món. Finalment, cal dir que en el marc de col·laboració entre l’ESMUC i L’Auditori, Stephanie Marie Macchi, estudiant de composició del centre, hi estrenarà una obra d’encàrrec.

Volia acabar aquest article parlant de l’ànima. Sobre si es pot pensar com un redoble de tambors o com un crit estripat, de si es pot escoltar en el silenci de plom que governa el final d’una simfonia, de si té textura o té relleu, de si la podem representar alçant edificis gegants i desplegant composicions monumentals. L’ànima pot ser immaterial i pot ser eterna, pot ser allò que ens fa ser qui som, el que ens transcendeix i ens és incomprensible; però també és el que materialitza i concentra una manera de pensar i reflexionar d’una societat, la manera que tenim d’explicar-nos al món. Allò que anomenem ànima ens parla d’una profunditat inexplorable, d’un espai que –com la música– pel fet de ser intangible no és menys real.

Més informació i entrades a la seva pàgina web. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol