Cerca de notícies

Enquesta

Damunt de tots els vius i els morts

12/3/2023 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/damunt-de-tots-els-vius-i-els-morts-309323

L’OBC interpreta un programa d’una gran força dramàtica, amb obres de Johannes Brahms, Sofia Gubaidulina, Hector Berlioz i Lili Boulanger.

“Ens agrada creure que les parets són hermètiques, que la vida i la mort estan ben separades i que els vius i els morts no s’han de creuar. I si en realitat no paren de fer-ho?”, es pregunta Delphine Horvilleur a Viure amb els nostres morts (trad. Columna, 2022). Ja ho deia James Joyce als Dublinesos: la neu cau, indiferent, per tot arreu, damunt dels vius i els morts. La mort és una frontera que hauria d’estar oberta, però també és un silenci emmurallat que a vegades no sabem enderrocar. “Els nostres relats sagrats obren un pas entre els vius i els morts. El paper d’un contista és quedar-se a la porta per assegurar-se que es manté oberta”, escriu Horvilleur. El d’un compositor, també. O almenys el de Johannes Brahms, Sofia Gubaidulina, Hector Berlioz i Lili Boulanger.

El cap de setmana vinent, el 18 i el 19 de març, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya presentarà un dels repertoris més relacionats amb l’eix temàtic de L’Auditori, Mort o retorn. Ja sigui a través de la descripció de la mort d’Ofèlia, ja sigui a través del record d’una persona estimada que ja no hi és, ja sigui a través d’una reflexió sobre la fatalitat del destí, els quatre compositors del programa s’atreveixen a obrir un pas entre la vida i la mort, a mantenir la porta oberta. El concert, dirigit per Ludovic Morlot, comptarà amb la participació del violinista Marc Bouchkov, la mezzosoprano Marta Infante, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i l’Orfeó Català.

La porta de Brahms fa frontera amb la de Hölderlin i la seva novel·la inacabada Hiperió o l’eremita a Grècia; Schicksalslied (El cant del destí) contraposa la joia celestial dels déus i el patiment de la condició humana. A través de tres moviments descriu una atmosfera flotant, càlida, agradable –això és l’Adagio, «Passegeu allà dalt, en la llum, / sobre tou terreny, vosaltres, benaurats genis!»–, una altra de combatent, turmentada i, fins i tot, violenta –és l’Allegro, «Però a nosaltres, no ens ha estat donat / cap lloc on reposar»– i acaba en un retorn a l’estat inicial. Es tracta d’una obra il·lustrativa i de gran bellesa, sovint denominada com el «Petit Rèquiem»; és «potser la més estimada de totes les composicions de Brahms i la més perfecta de les seves obres corals breus», escrivia el crític musical Edwin Evans.

Gubaidulina obre aquest pas a través de l’Orfeu de Monteverdi i el paper central del violí, que substitueix la lira, i que canta al barquer Caront, personatge de la mitologia grega que s’encarrega de portar les ànimes a l’Hades a través del riu.The Lyre of Orpheus és la primera part del tríptic Nadeyka, dedicat a la seva filla; és una obra per a violí solista, orquestra de cordes i percussió escrita per al violinista Gidon Kremer. L’obra –que encara no s’havia interpretat mai a casa nostra tot i ser una obra composta el 2006–, també plasma aquella darrera mirada prohibida i letal d’Orfeu cap a Eurídice. Parla d’una esperança que s’esvaeix, de la pèrdua d’un amor, i del buit que deixa la impotència; ens ho explica des d’una espiritualitat que es materialitza en sèries d’harmònics a les cordes i a la percussió, esquinçats per moments de més cos que pesen i ploren, que es bressolen en un ventall dinàmic i tímbric meticulós.

La porta de Berlioz és, també, la d’un poema d’Ernest Legouvé inspirat en un dels actes més cèlebres del Hamlet shakespearià. La Mort d’Ophélie és la segona de les tres peces que componen el cicle Tristia, inicialment composta per a veu i piano, més tard adaptada per a cor de veus agudes i orquestra. L’inici és plaent i evocatiu, oneja com l’aigua del riu; una melodia trista avança de forma pràcticament igual, però sempre canviant, sempre com un murmuri. Només hi ha un moment en què aquesta dinàmica es trenca quan també es trenca la branca del salze, ella cau i el vestit s’infla per l’aigua, però després de surar breument s’ofega en un llarg diminuendo. Es diu que, en el moment de compondre l’obra, el matrimoni del compositor amb Harriet Smithson, de qui se n’havia enamorat quinze anys abans interpretant Ofèlia, queia a trossos, i que aquesta cançó era un lament per aquest amor perdut.

Clausurarà el concert una obra que Boulanger va acabar de compondre un any abans de morir, malalta, però resilient: és el Psalm 130 Du fond de l’abîme, una obra d’una força dramàtica i una càrrega emocional innegable, que comença amb una foscor inquietant i continua deixant entrar un cor que canta impassible i fred. No trobem cap consol sonor fins molt més endavant, i aquest miratge de llum de seguida ens torna a les tenebres, al fons de l’abisme. Va dedicar l’obra al seu pare, que va morir quan ella tenia sis anys; hi podem trobar desesperació i ira, però també esperança. És una frontera oberta entre dos mons, com un conte que no deixa tancar la porta, com la neu que cau damunt de tots els vius i els morts.

Més informació i entrades a la seva pàgina web. 

Berta Coll i Alba Nogueras
Núvol