Cerca de notícies

Enquesta

Raquel García-Tomás: “Encara hi ha silenci al voltant de la intersexualitat”

12/3/2023 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/raquel-garcia-tomas-encara-hi-ha-silenci-al-voltant-de-la-intersexualitat-309358

La compositora Raquel García-Tomás estrena, al Gran Teatre del Liceu, l’òpera ‘Alexina B.’, basada en les memòries d’una persona intersexual que va viure a França a mitjans del segle XIX.

Hi ha biografies que ho tenen tot, que semblen fetes a mida per esdevenir una pel·lícula, una novel·la… o una òpera. La vida de la institutriu francesa Adélaîde Herculine Barbin (1838-1868), coneguda com a Alexina B., commou i sedueix a parts iguals. És un exemple de superació, però també és una tragèdia. És un cant a l’amor passional, però també és la història d’un individu incomprès. És el testimoni d’una persona intersexual que va haver de viure a les palpentes en un món absolutament binari, la França del segle XIX. “He patit molt, i he patit sol, abandonat per tots!”, escrivia Barbin a les seves memòries, Mes souvenirs, publicades el 1874 a París. Van quedar enterrades entre arxius fins que el filòsof Michel Foucault va recuperar-les el 1978 a través de l’assaig Herculine Barbin dite Alexina B.

El dissabte 18 de març, la compositora barcelonina Raquel García-Tomás (1984) estrenarà al Gran Teatre del Liceu l’òpera Alexina B., basada en la vida de Barbin. La poeta francesa Irène Gayraud (1984) n’ha escrit el llibret, i l’escenògrafa gallega Marta Pazos (1976) n’ha fet la direcció d’escena. La mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis encarnarà el rol principal, i la soprano Alicia Amo, el rol de Sara, l’amant de la protagonista. En parlem amb García-Tomás, que és la segona dona —i la primera catalana— que estrenarà una òpera al Liceu.

No coneixia la història d’Alexina Barbin i m’ha impressionat molt: una persona intersexual, al segle XIX, que es cria com una nena i, quan s’enamora d’una dona, decideix fer el canvi legal de sexe. Com vas descobrir, tu, aquest personatge?

A França és molt conegut. Aquí, en canvi, només el coneixen les persones intersexuals, els membres del col·lectiu LGTBIQ+ i alguns sociòlegs. Tenia ganes de treballar a partir d’una història del segle XIX que tingués a veure amb qüestions de gènere i, en una de les primeres reunions del projecte, Irène Gayraud em va parlar d’Herculine Barbin. De seguida em va atreure: és una figura polièdrica, que, a més, té una lectura de rigorosa actualitat. Si en llegeixes les memòries, t’adones que algunes coses no han canviat gens. Hi ha persones que no saben què vol dir “intersexe” ni entenen que pot haver-hi un model no binari. Les persones intersexuals representen un 1,7% de la població. El mateix percentatge que els pèl-rojos, per exemple. És com si ara ens diguessin: “Saps que hi ha humans que neixen amb els cabells de color taronja, però que de petits els tenyeixen rossos o morenos?”. Tots coneixem algun pèl-roig, i mira que vivim en un país en què no n’hi ha gaires. Com pot ser que no sapiguem que existeix la intersexualitat? La comunitat intersexe està començant a organitzar-se i visibilitzar-se, però encara és un col·lectiu amagat. M’han explicat que avui dia, quan neix un nadó intersexual, alguns metges recepten silenci. És a dir, recepten “que no surti d’aquí”.

Herculine Barbin és una figura polièdrica, que, a més, té una lectura de rigorosa actualitat.
M’imagino que a mitjans del segle XIX no existia l’etiqueta ”intersexual”. Com s’identificava, Alexina Barbin?

A les persones amb una corporalitat diversa els deien pseudohermafrodites. Però Alexina Barbin no va saber-ho fins que va ser adulta. Quan va néixer, els metges no tenien clar el seu sexe i van triar que seria una nena. Per no trencar el model binari, havien de triar o una cosa o l’altra. Per tant, Alexina va educar-se en escoles de nenes, internats religiosos femenins. Com que era una persona intel·ligent, amb una gran sensibilitat per la lectura, va fer oposicions i va guanyar la primera plaça per ser institutriu en un internat. A les memòries explica que es veia físicament diferent de la resta de companyes professores —no li havia vingut la regla, per exemple—, però hi donava una importància relativa. No va ser fins que es va enamorar de Sara, una altra professora de l’internat, que es va qüestionar la identitat de gènere. No pas perquè tingués una identitat masculina, sinó perquè, en aquell entorn heteronormatiu, va pensar: “Jo em sento llunyana dels homes, però, si m’he enamorat de Sara i ella em correspon, deu ser que soc un home. Si només hi ha parelles d’homes i dones, una de nosaltres dues ha de ser un home”. Que Alexina es plantegi la identitat de gènere perquè s’enamora d’una dona posa de manifest que el gènere i l’heteronormativitat són invents humans.

Que Alexina es plantegi la identitat de gènere perquè s’enamora d’una dona posa de manifest que el gènere i l’heteronormativitat són invents humans.

I llavors, què va fer? Va explicar-ho a un metge?

Sí, va explicar-li que no tenia la regla i que li agradaven les dones. El seu cos era divers i, per tant, el metge va dir: “Ah, doncs sí, tot quadra. Deus ser un home”. Amb aquest informe mèdic va anar al jutge, que va aprovar el canvi legal de sexe. “Si la ciència afirma que vostè és un home, i que es va cometre un error en el moment del naixement, farem el canvi. Com es vol dir?”. I a partir de llavors va passar a dir-se Abel. En aquesta època tot era una qüestió fisiològica, no existia el concepte de “gènere”. Però aquest canvi legal no va solucionar res. A l’internat estava completament integrada; se sentia una més, encara que tingués un cos diferent. I era una persona carismàtica, tothom l’estimava molt. En canvi, quan va fer el canvi legal i va entrar al món dels homes, anava a París a treballar a la indústria ferroviària i no s’hi sentia còmoda. A mi aquest projecte m’ha fet plantejar quantes coses que faig en el dia a dia són naturals i quantes són apreses en funció de la condició de gènere.

A Herculine Barbin dite Alexina B, Foucault va assenyalar: “Alexina va escriure les memòries un cop descoberta i establerta la seva nova identitat. Però no parla des del punt de vista d’un sexe finalment trobat o retrobat. Continua sentint-se sense un sexe determinat”.

I s’acabarà suïcidant. Vam decidir presentar el suïcidi gairebé al principi. No és una òpera lineal. Som al segle XXI, els codis del cinema poden ajudar-nos a construir una història amb salts cap endavant i cap enrere. El que nosaltres volem explicar és el viatge identitari d’Alexina des que s’enamora fins que se suïcida. Va viure un drama, va patir experiències molt cruels. Però també hi ha moments bonics. Alexina diu que va conèixer l’amor. L’amor per la seva mare, que va estimar-la incondicionalment, i l’amor per Sara, amb qui va tenir una relació molt profunda. No volíem presentar la seva història com una tragèdia i prou. Hem intentat fer un retrat d’una societat complexa. Les persones que van ser un impediment a la vida d’Alexina no necessàriament són dolentes. Per què la directora de l’internat es comporta de tal manera? Perquè és una persona amb una motxilla determinada. No són personatges plans. A més, van viure al segle XIX. No podem treure’ls de context. Per mi, el repte musical ha estat entendre la psicologia dels personatges per poder representar-los d’una manera rica.

El repte musical ha estat entendre la psicologia dels personatges per poder representar-los d’una manera rica.
Je suis narcissiste (2019) era una òpera còmica, més aviat desenfadada. Alexina B., en canvi, aborda una història més seriosa, d’aire greu… Com a compositora, sents que és un pas endavant?

Aquí plorarem, eh! Hi ha escenes precioses. És més difícil fer riure que no pas fer plorar. Però Alexina B. és una òpera amb més profunditat, en tots els nivells. Han passat quatre anys i he guanyat experiència. És una obra més madura. Estic contenta amb la partitura. A vegades penso que no l’he feta jo: passen tants anys des que comences la primera nota fins que l’òpera s’estrena…

…fins que s’estrena al Gran Teatre del Liceu. Què suposa, això, per tu?

Il·lusió i responsabilitat. A títol personal, com a compositora, em sento afortunada. Però sobretot sento orgull, perquè som un equip creatiu majoritàriament femení, perquè abordem una temàtica poc coneguda i perquè em consta que atraurem un públic jove i divers. Em sembla fabulós que una institució com el Liceu s’ompli de gent que no va a l’òpera habitualment. Hem d’eixamplar el públic. Hem de pensar en el present i en el futur. I tenim un gran altaveu que pot servir per donar a conèixer, almenys mediàticament, les reivindicacions del col·lectiu intersexe. Hem treballat amb grups d’activistes intersexuals (Kaleidos, GRAPSIA, i de intersex, Yolanda Melero, Jordi Suárez i Mer Gómez) i l’últim que voldria és que vinguin al Liceu i no s’hi sentin representats.

Sento orgull, perquè som un equip creatiu majoritàriament femení, perquè abordem una temàtica poc coneguda i perquè em consta que atraurem un públic jove i divers.
Com a artista, dones importància a aquest compromís social?

Molta, molta. Al principi del projecte, vam plantejar-nos si era lícit agafar aquesta història i parlar-ne des de la nostra situació de privilegi. Finalment vam decidir que sí, però que l’havíem de tractar amb tant respecte com fos possible, coneixent bé la realitat del col·lectiu. No canviarem la vida de ningú, però potser aconseguirem que la paraula “intersexe” surti als diaris i la gent aprengui què vol dir.

Creus que el fet d’estrenar una òpera amb aquesta temàtica al Liceu forma part d’una moda de les grans institucions per intentar apropar-se al públic jove i, en aquest cas, al col·lectiu LGTBIQ+? Ho fan “perquè toca” o realment has notat una voluntat d’eixamplar l’imaginari cultural i social?

Cada institució és diferent, i dins de cada institució hi ha persones amb sensibilitats diverses. Però des del Liceu he rebut molta il·lusió pel projecte. Des del moment que una institució rep finançament públic, té l’obligació de retornar-ho d’alguna manera a la societat. És legítim que tots els grups, tard o d’hora, s’hi sentin representats. Evidentment, no es pot fer tot de cop, en una sola temporada. També és important que les institucions que reben finançament públic s’apropin a totes les classes socials, i no pas només a les elits. La cultura ha de ser accessible a tothom.

Que se’m pengi l’etiqueta de “segona dona” indica el buit que hi ha hagut durant 175 anys.

Serà la segona vegada que s’estrena al Liceu una òpera amb música escrita per una dona. L’altre únic cop va ser el 1974, quan Matilde Salvador va estrenar Vinatea. Com ho vius, això?

Jo no hi havia caigut, però entenc que es ressalti. Aquesta dada no només parla de mi, sinó de tot el que ha passat abans. Que se’m pengi l’etiqueta de “segona dona” indica el buit que hi ha hagut durant 175 anys. I no només al Liceu i la resta d’institucions culturals, sinó també en l’àmbit empresarial, el món científic… Per mi, no és fonamental ser la segona dona. Però si ocupar aquest paper serveix perquè es tinguin en compte les altres creadores, que estan al mateix nivell que els creadors, me n’alegro. Serà bo per a tothom, hi sortirà guanyant el món de l’art.

A l’entrevista que et va fer Alba Nogueras a Un espai al pentagrama (FICTA, 2021), deies que, per molt que una òpera impliqui la combinació de diferents disciplines artístiques, pot ser que no sigui realment “interdisciplinària”, sinó simplement “multidisciplinària”. És a dir, si no hi ha un diàleg real entre el llibret, la música i l’escena, com a molt podem parlar d’una obra multidisciplinària. A Alexina B. heu aconseguit treballar interdisciplinàriament?

Sovint es treballa de manera esglaonada: primer l’autor escriu el llibret; després, el compositor l’agafa i hi posa música, i finalment arriba el director d’escena, que no sap ni com sona, i en dissenya l’escenografia. Això no és una creació interdisciplinària. La interdisciplinarietat requereix una correspondència més profunda: hi ha d’haver comunicació constant entre les diferents parts del tot, una transferència de processos i procediments. Nosaltres, per aconseguir una obra verdaderament interdisciplinària, vam establir de bon principi les vint-i-dues escenes de l’òpera i vam acordar quina interrelació tindrien a cada escena les diferents disciplines. La Irène va modificar el llibret per raons musicals. Jo, sempre que vaig poder, em vaig anticipar a la feina de la Marta. Un exemple clar: entre la tretzena i la catorzena escena, un dels cantants s’ha de canviar de roba perquè interpreta personatges diferents. Quant temps necessita? Quatre minuts? Doncs hi posem un interludi musical. Es tracta de trobar l’equilibri entre no perdre autonomia com a artista —tenim l’última paraula en les nostres disciplines respectives— i saber treballar pel bé comú. En última instància, totes estem remant a favor del resultat final.

Les bones col·laboracions fan créixer les idees individuals.

Raquel García-Tomás. Fotografia: Irene Francis.
Sovint costa expressar amb paraules certes idees artístiques, certes intuïcions intel·lectuals i sensorials que tenim molt clares dins del cap, però que, dites verbalment, perden força. Potser, si treballessis sola, el resultat final s’assemblaria més a la teva idea musical primigènia?

Depèn tant de l’equip! Passa com en qualsevol tipus de relació humana. Hi ha persones que et limiten, mentre que d’altres et connecten amb tu mateix. A vegades l’intercanvi de pensaments flueix tant que fins i tot acabes tenint idees que no hauries tingut mai sola. Les bones col·laboracions fan créixer les idees individuals. Sense el text de la Irène, que és realment inspirador, no existiria la música que he fet jo. I amb la música he pres uns riscos que tenen a veure amb el que m’imagino que farà la Marta a nivell escènic.

Lidia Vinyes-Curtis, que encarna el rol d’Alexina, és mezzosoprano. Creus que el registre d’una mezzosoprano és el que esqueia més a un personatge intersexual?

No, no. És una qüestió d’energia. Quan començàvem el projecte, la Lidia em va ensenyar la foto de portada de la seva pàgina web, en què apareix ella dues vegades: a l’esquerra, vestida d’home; a la dreta, amb un vestit. Em va dir que era molt conscient de la seva part masculina i la seva part femenina. Ara, als assajos, ho veiem clar: en algunes escenes veus un home i en d’altres, una dona. I és molt carismàtica, molt elegant… Encaixa perfectament amb el personatge d’Alexina Barbin.

Hi ha una aroma de la música francesa del segle XIX, però mantinc el meu llenguatge, la meva sensibilitat del segle XXI.
A l’entrevista amb Alba Nogueras, deies que els referents principals de Je suis narcissiste eren “el cinema de Hollywood dels anys cinquanta i els dibuixos animats de la primera meitat del segle XX”. En aquest cas, quins referents has tingut en compte?

Hi ha una aroma de la música francesa del segle XIX. Però en cap cas és una òpera del segle XIX. Amb el meu llenguatge, amb la meva sensibilitat del segle XXI, mantinc un diàleg amb l’època d’Alexina B. Hi ha àries líriques en què faig servir un llenguatge més tradicional, però també hi ha passatges en què exploro el soroll i l’electrònica. És un codi musical variable. En un moment concret, cito directament dues obres per a piano de Franz Liszt, i també dos responsoris de Hildegarda de Bingen, que em serveixen per donar un color gregorià a les escenes de l’internat religiós.

Ets una compositora que conjugues molt bé l’imaginari del segle XXI —i, sobretot, la incorporació de l’electrònica— amb la tradició. És difícil, integrar una cosa i l’altra?

En aquest cas, té tot el sentit del món que hi hagi elements musicals i escènics que recordin al segle XIX. M’agrada que es respiri aquest ambient. Ara bé, com que estem representant les memòries d’Alexina Barbin, que, al final, són records, ens podem permetre algunes llicències; com que és la seva pròpia versió de la història, podem jugar amb llenguatges més onírics, abstractes i descontextualitzats. Sigui com sigui, per mi és natural combinar la tradició i la contemporaneïtat. De fet, no sé si sabria fer-ho de cap altra manera! 

Berta Coll i Bosch
Núvol