Cerca de notícies

Enquesta

El regal d'una llibertat limitada

5/3/2023 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-regal-duna-llibertat-limitada-308249

L’OBC interpreta la segona de Brahms, el concert per a violoncel de Lutosławski i un poema simfònic de Pedrell

Aquest cap de setmana passat, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va sortir de la ciutat comtal per actuar a l’Atlàntida de Vic i a l’Auditori de Girona; ho explicàvem fa uns dies a aquest article d’aquí. El cap de setmana que ve, 10 i 11 de març, tornaran al seu escenari habitual amb el mateix convidat –el violoncel·lista resident Nicolas Altstaedt– i, pràcticament, el mateix repertori. Sota la batuta del seu director titular, Ludovic Morlot, repetiran la magnificent Simfonia n. 2 en Re, op. 73 de Johannes Brahms i el Trionfo della fama de Felip Pedrell, però canviaran un concert per a violoncel clàssic per un de dodecafònic, el de Witold Lutosławski. Així, en aquest article ens centrarem a repassar alguns detalls de l’obra del compositor tortosí i de la del polonès per parlar del regal d’una llibertat limitada.

«Feia anys que aquesta obra m’havia cridat l’atenció, per això vaig proposar-la de seguida», ens explica Bernat Cabré, musicòleg i cofundador del segell FICTA. Des de l’editorial, han encapçalat la recuperació de la partitura I Trionfi de Pedrell per encàrrec de L’Auditori i juntament amb el Centre Robert Gerhard. «Es tracta d’una obra enorme, un poema simfònic que es divideix en tres moviments, que encara se subdivideixen; el primer, Trionfo d’amore, consta de quatre parts –I. Le ombre e gli spiriti, II. Colloquio, III. Madrigale, IV. Estasi d’amore–, el segon, Trionfo della morte, d’una de sola –V. Lamento in morte di Laura. Apparizione – i el tercer, Trionfo della Gloria (també conegut com a Trionfo della fama), en dues més –VI. Evviva il Poeta e il Campidoglio i VII. Incoronazione (Inno)».

El mateix Pedrell escriu al dietari Jornadas de arte (1911), quan repassa les composicions de l’any 1880, que des de finals d’agost treballa en dues obres d’una índole diferent de les que l’havien ocupat fins llavors, dos grans poemes simfònics: l’un és Excelsior, l’altre I trionfi. «No he arribat a sentir-los, ho he de dir amb una gran pena. Els poemes simfònics són obres que s’han d’escriure perquè un impuls interior obliga a fer-los sortir, i s’han d’escriure encara que un cregui que no els sentirà mai», escriu. «Potser són un perill les proporcions excessives de l’obra mateixa», afegeix el compositor més endavant, una característica que potser, continua, hauria canviat si l’hagués pogut escoltar «per a jutjar-la jo com a millor jutge». Però això ja no ho sabrem mai. «Gairebé, és com si després de compondre-la, ell se n’oblidés: al manuscrit no hi ha indicacions de dinàmiques ni tempos. A més, les línies addicionals han sigut realment complicades d’entendre», comenta Cabré.

 

L’altre protagonista de la vetllada serà el violoncel·lista alemany Nicolas Altstaedt, músic resident d’enguany, que farà ressonar els compassos d’un dels exemples més significatius de la forma de concert del s. XX, i un dels concerts més interpretats de la postguerra. El Concert per a violoncel de Lutosławski és un encàrrec del 1968 la Royal Philharmonic Society, estrenada el 1970 per Mstislav Rostropovich, a qui va ser dedicada. El violoncel·lista estatunidenc d’origen soviètic defensava que aquesta obra, s’havia d’entendre lligada a la vida social, política i personal de l’autor; com una confrontació èpica entre l’individu i la massa opressiva on la veu del solista es veuria simbòlicament aixafada pels metalls i les explosions sonores de l’orquestra. Més tard, però, el mateix compositor desmentiria aquesta teoria.

L’obra se serveix d’una tècnica distintiva de Lutosławski, l’aleatorietat controlada, que es basa en el fet de donar material als músics sense una precisió rítmica, de manera que pots preveure el dibuix de les textures que es duran a terme, però no es pot saber quines combinacions es realitzaran o a quina velocitat es duran a terme. No es tracta d’improvisar, sinó de donar una certa llibertat musical als intèrprets; d’aquesta manera, s’obre la porta a un món sonor més imprevisible, mantenint un cert control compositiu. L’obra consta d’una introducció en solitari del violoncel, seguida d’una resposta ferotge de l’orquestra, que continua amb fins a quatre episodis diferents. Llavors el solista recupera determinació a la Cantinela, que és combatuda per un Finale esfereïdor, però que conclou amb una Coda que recorda l’inici.

En tots dos casos, tot i que en escales diferents, la partitura és una guia, un lloc al qual el director i l’orquestra s’hi han d’aferrar, però al que no s’hi poden quedar. Han de fer-se seves les normes, l’estil, l’aroma d’aquella proposta per tal d’endevinar-ne la totalitat. Són obres que els regalen una llibertat limitada, però… i quina obra artística no ho fa? 

Alba Nogueras i Jané
Núvol