Cerca de notícies

Enquesta

‘El Pessebre' de Casals, una petita ètica musical

18/12/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-pessebre-de-casals-una-petita-etica-musical-294952

La història de l’oratori de Pau Casals i el poema de Joan Alavedra, des d’una perspectiva musical i política.

L’any 1960 s’estrenava, a Acapulco (Mèxic), El Pessebre, el gran oratori per a solistes, cor i orquestra de Pau Casals, escrit entre 1944 i 1946. Va ser una de les quatre vegades que el va dirigir. Havia somiat, en algun moment, poder-lo escoltar al Monestir de Montserrat. Inicialment, es plantejava estrenar-lo per celebrar la fi de la guerra freda i la restauració democràtica espanyola. Finalment, però, Mèxic va ser la terra escollida, com a gest d’agraïment per l’acollida dels exiliats catalans i espanyols durant la Guerra Civil i el franquisme. Casals tenia 84 anys, i els qui segur que l’acompanyaven eren Joan Alavedra (1896-1981), amic i autor del poema, i el seu germà, Enric Casals, responsable de l’orquestració. L’estrena fou un 24 de desembre.

La composició d’un oratori anomenat El Pessebre podria haver estat un exercici de nostàlgia, des de la tristor i la resignació de l’exili. Una especulació interior en temps foscos. Pau Casals (1876-1973), però, no ho enfocà, en absolut, d’aquesta manera. Després de quedar meravellat per la poesia del seu amic, que va merèixer el premi Flor Natural de Perpinyà el 1943, es decidí a musicar unes línies que mobilitzaven els seus ideals. Alavedra havia escrit el poema a Barcelona, pesant en un dels seus fills, per a recitar durant la nit de Nadal, davant del pessebre. Els versos narren com pastors, pescadors, filadores o veremadors són cridats pels àngels davant del naixement de Jesús, a Betlem. Alguns passatges representen la veu de l’estel, dels àngels, dels camells, del bou i la mula, de Sant Josep, i fins i tot de la Verge Maria. Pel músic, era una història de gent senzilla emocionada pel naixement d’algú que els havia de salvar, que els havia de dur la pau.

L’historiador anglès Robert Baldock, a la biografia pòstuma que publicà el 1992 (Pau Casals, traduïda per Enric Casasses i publicada el 2005 a Sàpiens), escriu que, durant els anys seixanta, la preocupació per la pau sintetitzà tots els interessos de Casals. Un seguit d’esdeveniments ho constaten: el 1958 oferí el seu primer concert a les Nacions Unides i hi havia l’amenaça nuclear sobre la taula. Això va fer que reprengués la composició d’El Pessebre, des d’una lectura altament política. Demanà a Joan Alavedra que hi afegís una última part, l’«Adoració», on es ressaltés el missatge de pau i fraternitat. Si la música ha estat considerada la més abstracta i elevada de les arts, pren aquí el terreny més encarnat i existencial. Les escenes religioses esdevenen un mer paisatge cultural per presentar una reflexió ètica: la pau com a condició de possibilitat de la vida.

Es tracta d’un moviment d’un Casals molt gran, però que això el vivifica. És un imperatiu que d’alguna manera depassa les seves possibilitats. Per molt ingenu que pogués semblar, era l’enèsima trobada de la cultura contra la barbàrie. La música ha d’arribar i les figures del pessebre i la cultura cristiana són el trampolí més adequat. És el relat de persones senzilles, treballadores, però esperançades. Es tracta d’un consol, la necessitat política d’imposar una esperança. Si no hi ha ni un punt de llum, ningú es pot orientar en la tenebra.

«Cap a Betlem» és la primera de les quatre parts de l’oratori. L’obertura, en paraules d’Alavedra (a les memòries de Pau Casals, publicades el 1962 per Aedos), és una «sardana tràgica», on tamborí i oboè ocupen els primers compassos. No serà l’únic gest cap a la música de cobla. La melodia del preludi és solemne i acolorida, a vegades fins i tot cinematogràfica. Quan «Un àngel d’ales d’aurades / vola a recer dels pastors», la soprano i l’orquestra brillen, sonen trompetes per l’anunciació dels pastors. Una melodia humil, de baix, encarna a l’home del pou, guardador de l’aigua del Pou de la Vida. El seu missatge és un exemple del gest casalsià: fer de l’esperit nadalenc un imperatiu moral. «Caldrà molta aigua, germans! / El Nen que acaba de néixer / ha de rentar tots els mals». I al seu costat, també de tessitura greu, el pescador (que figura una òpera italiana) i l’home de llaura.

Alavedra picant l’ullet al text bíblic perquè transforma escenes de Jesús en els Evangelis. És un exemple clar el del pescador d’homes, però també en els passatges que seguiran, on es parla de dos veremadors i d’una filadora, que teixeix una sagrada túnica. Musicalment, es tracta de passatges de molta riquesa. El moment de l’estel és el de la delicadesa del cor: «Quan il·lumina / la branca nua / les flors escaten / al bes del cel». El cant de la filadora, per la seva banda, és tota una marxa fúnebre expressionista, on Casals frega la música contemporània.

«La caravana dels reis d’Orient» és la segona part: s’escolta com la comitiva reial es desplaça seguint l’estrella. Els tres patges es mostren una mica esverats i esgotats «Encara no hi som? / És la fi del món! / No faig cap més passa.». Un trio de solistes canta aquesta peça simpàtica, que també s’endinsa vers els camins més moderns. El cor dels camells també hi diuen la seva: canten perquè tenen les gepes entumides i els genolls rendits. Seguint-los el ritme, es tracta d’una peça petita, assossegada. Un dels versos parla clarament a l’exili: «Quan s’acabarà / tan llarg caminar / per terres estranyes!». Finalment, una elegant tonada representa els cor dels reis d’Orients, astrònoms, pendents de l’angle exacte de l’estrella, del «curs dels astres que no han mentit».

Auditori de Fuerte de San Diego, amb l’Orquestra del Festival Casals d’Acapulco, a punt per
l’estrena mundial d’El Pessebre (24 de desembre de 1960) | Fotografia de la Fundació Pau Casals
«El Pessebre» és el cor del poema i la tercera part. En el preludi s’hi exposa, de manera molt clara, el tema principal de tota la peça, que s’ha anat construint al llarg de la peça i s’immiscirà en la resta de moviments. De manera inaudita, sentim cantar a la Verge Maria, que explica finament la visita de l’àngel Gabriel. Alavedra escriu que Casals insistia als músics que toquessin piano aquest fragment, durant els assaigs a Acapulco. Qui havia sentit cantar a la Mare de Déu en un oratori? Sant Josep, parla d’un somni, i el bou i la mula, en dues àries molt líriques, es mostren emocionats per aquell «bell enrenou». L’infant «Sembla un sol, posat /damunt de la palla».

L’«Adoració» és la part culminant: de nou de nit, el cor canta una cançó de bressol a la criatura. És el moment on tothom se li presenta, pastors, reis i àngels. És el moment de l’esperança. De manera recitativa, Melcior, Gaspar i Baltasar ofereixen l’or, amorós, l’encens, de la veritat, i la mirra, de la fortalesa. També és el moment del rabadà: «Jo, si el Nen Jesús ho vol, / tocaré un xic el flabiol, / que ho faig de molt bona gana. / I si ho volem festejar, / apa! doneu-vos la mà / i ballem una sardana.». Efectivament, el flabiol es fa un lloc en la partitura orquestral i celebra el naixement amb uns compassos sardanístics.

Després d’haver pogut escoltar l’emoció i les flors que li duen els pastors, el poema torna a trencar motlles amb l’«Hosanna». És tot esclat i tremolor, una transfiguració que sacseja i emociona a parts igual. Textualment, es refereix a la fúria de les trompetes que esquincen el cel per a fer lloc a un estol d’àngels. El text planer, però poderós, d’Alavedra arriba al final tornant a la calma, que és pregària, clam. «Un bes immens travessa la natura». L’orquestra, el cor i els solistes s’entrellacen, fan una petita pausa, i entomen un inequívoc «Glòria». Amb un darrer vers cristal·lí: «Pau als homes de bona voluntat!».

Un oratori a cavall entre la tradició i la modernitat

Després d’haver aconseguit construir aquesta partitura enmig dels seus nombrosos compromisos, portar-la al món va esdevenir la seva tasca. Abans de l’estrena d’Acapulco, Casals passà per París, per dirigir una gravació d’un concert de Haydn, per Nova York i per Puerto Rico. A la gira, s’hi sumaven els assaigs, que l’esgotaven i l’entusiasmaven alhora. El músic va emprendre el que anomenava «una croada per la pau» amb una gira mundial que recaptava fons per a iniciatives pacifistes. Els Estats Units, Itàlia, Grècia, França, Alemanya o el Regne Unit foren algunes de les destinacions. Casals, tot i la seva edat, sentia el deure d’actuar per la pau al món.

Es va interpretar 54 vegades. A Barcelona, no arribà fins al 23 de desembre de 1967 al Palau de la Música, a càrrec de l’Orfeó Català, l’Orquestra Ciutat de Barcelona, Olga Iglesias i Sònia Albardejo (soprano), Montserrat Aparici (contralt), Jaume Baró (tenor), Josep Simorra (baríton) i Raimon Torres (baix), sota la direcció d’Enric Casals.

En termes musicals, El pessebre és una composició viva i profunda, immaterialment arrelada a Catalunya i al Mediterrani. Rodona i mesurada, des d’un punt de vista orquestral. L’historiador britànic Roland Baldock, però, recull algunes opinions de l’època que no van en aquesta direcció, atesa la poca permeabilitat de Casals a les innovacions musicals contemporànies. Per l’anglès, es tractava d’una peça (excessivament) romàntica i vuitcentista. Esmenta, fins i tot, el compositor austríac Arnold Schönberg (1874-1951), que creia que no tenia cap sorpresa. Tanmateix, una audició atenta de l’oratori no deixa en absolut indiferent al públic actual. Amb tota l’agudesa musical, Casals oferí una peça que emociona i emocionava, per la seva forma i el seu fons, en tots els països, amb platees dempeus a llàgrima viva. En comptes de deixar que agafi pols i oblit, seria bo tocar més, inspirar-se i crear a partir d’El Pessebre, per Nadal i tot l’any. 

Adrià Vilà i Batista
Núvol