Cerca de notícies

Enquesta

Roger Padullés i Alan Branch duen Die schöne Müllerin a Manlleu

4/12/2022 |

 

Tenor i pianista protagonitzen un Liederabend excepcional i deslocalitzat

Si tinc la sort de comptar-vos entre els meus lectors, no descarto la possibilitat que us estigueu plantejant passar al següent article. “Pfff, que pesada, tot el dia amb el patrimoni, els artistes catalans i l’activitat musical fora de Barcelona”. Us entenc! Fa tres anys que escric per a Núvol i des del primer dia he convertit aquest vessant de l’activisme cultural en el principal eix temàtic de les meves cròniques i puc resultar molt insistent. Per sort, no sóc l’única i la reivindicació de la producció, l’herència i els intèrprets de casa nostra és ja una remor de fons impossible d’ignorar.

Dissabte 3 de desembre pensava, però, en el mestre Pedro Pardo mentre ocupava el meu seient a l’auditori de l’Fundació Antiga Caixa Manlleu per escoltar la interpretació de Die schöne Müllerin que es disposaven a oferir el tenor Roger Padullés i el pianista Alan Branch. El director es queixava dels crítics que omplen Twitter de clams a favor de la presència catalana als nostres escenaris però després no acudeixen als concerts. I qui diu crítics, diu mitjans generalistes! I si això és cert als escenaris “que importen”, us feu a la idea d’allò que succeeix a les entitats del mal anomenat “territori”? Creieu que la premsa especialitzada, que no cobra desplaçaments, té cap opció de presentar-se a Manlleu per veure un tenor que no fa massa mesos era destacat arreu per la seva majúscula creació d’un Monostatos d’aires nosferatescos a la darrera producció de Die Zauberflöte al Liceu? (per si no fossiu operístics, que et mencionin o simplement es fixin en tu fent Monostatos en una òpera plena de personatges i àries tan icònics és una fita digna de posar al currículum en negreta).

I el cas és que aquest Liederabend organitzat pels Amics de la Música de Manlleu no va tenir res a envejar a molts dels concerts que veiem a la capital. Padullés és el feliç posseïdor d’una veu privilegiada, un instrument bellíssim, càlid, arrodonit, ben timbrat i excel·lentment projectat que complementa amb una tècnica refinada, una elegància natural, una dicció perfecta amb totes les consonants ben marcades i un do per al matís subtil, molt útil per donar varietat a les llarguíssimes cançons estròfiques del cicle. Per la seva banda, el veterà Branch va ser capaç de disseccionar la música de Schubert fins arribar al moll de l’ós, mostrar-se exuberant a “Ungeduld”, amenaçador a “Der Jäger”, irònic a “Tränenregen” i tràgicament premonitori a “Trockne Blumen”. I tot això mentre es barallava amb un piano de so força sec que en algunes ocasions va dificultar que el fraseig fluís.

Escoltant la mestria amb què el tenor modificava la impostació (fregant l’emissió natural en els primers lieder i més lírica a mesura que el cicle arribava als moments més tràgics de Die böse Farbe o Der Müller und der Bach) o el color de la seva veu per evocar els altres personatges del cicle, em feia més preguntes. A més de la distància respecte a la capital i que el solista sigui català, som víctimes d’un prejudici quan un artista de casa té la “gosadia” d’afrontar el gran repertori liederístic? No estarem caient en l’error de pensar que els liederistes catalans només són bons per cantar pedrells i toldrans (com si fossin fàcils), oi? Al cap i a la fi, els nostres escenaris s’omplen regularment d’intèrprets no alemanys que canten amb naturalitat Winterreise, per posar un exemple de repertori “sacrosant”, i no els posem pegues. O potser el problema és la sala? Pensar que el que passi a sobre d’un escenari de comarques ha de ser necessàriament de segona és tan irrisori com suposar que tot allò que es presenta a Auditori, Palau o Liceu és automàticament un producte de qualitat.

No descobrirem aquí la poca consideració que té la cultura i molt especialment la música als mitjans. Molts diaris locals no tenen ni crític musical i les capçaleres que sí en tenen sovint els concedeixen poc espai o els acrediten només per al més obvi o de més campanetes. I aquesta dinàmica maligna que sovint fa recaure la responsabilitat de la mera existència d’una escena musical clàssica fora de Barcelona en voluntaris que hi inverteixen hores, esforços i diners, també deixa en mans de la casualitat (que hi hagi algun aficionat a la música i a ajuntar lletres a prop) o la bona voluntat de persones amb ganes de crear en català que concerts de la categoria del que vam gaudir a Manlleu simplement existeixin. Perquè si ningú en parla és com si no haguessin passat. 

Meritxell Tena
Núvol