Cerca de notícies

Enquesta

Octavi Rumbau: «l'orquestra com un mosaic nassarita»

6/11/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/octavi-rumbau-orquestra-com-un-mosaic-nassarita-285172

L’OBC estrena ‘Tesselle’ d’Octavi Rumbau, l’11 i el 12 de novembre a L’Auditori de Barcelona

El cap de setmana de l’11 i el 12 de novembre, el premiat director romanès Cristian Măcelaru tornarà a posar-se al capdavant de l’OBC per a conduir un programa que s’inspira, des de perspectives i temps diferents, en el món natural i sensible. Des del present, s’estrenarà la darrera composició d’Octavi Rumbau. De mitjans del segle XX, sonarà la Rapsòdia-Concert per a viola i orquestra de Bohuslav Martinů, amb la viola solista Sara Ferrández; i de la meitat del XIX, la Tercera simfonia de Robert Schumann.

Tesselle (2022) és una peça orquestral que ens permetrà veure una altra perspectiva del treball compositiu d’Octavi Rumbau Masgrau (1980). La matèria primera de la seva obra és la pròpia estructura de la música, les seves parets i fonaments. És el temps, sense el qual no es podria sentir cap so diferenciat d’un altre. És el que el vertebra i el fa audible. Aquesta vegada, explica, el punt de partida ha estat el «el concepte de cànon rítmic per tessel·lació, que prové alhora del concepte matemàtic “tessel·lació del pla”». És a dir, que es tracta d’entendre la música com l’articulació de petites peces simètriques que fragmenten la música, com una composició de tessel·les. «El compositor nord-americà Tom Johnson fou el primer a teoritzar i posar en pràctica aquest concepte en el cicle de peces Tilework. L’obra li està dedicada».

L’obra de Rumbau ja havia experimentat amb les «condicions de possibilitat» de la música. S’havia centrat en peces que exploraven el fenomen de les paradoxes auditives, que enregistrà al disc Pendular Motion (Neu Records, 2021). L’esperit és el mateix: atendre la naturalesa de la música per a revelar, descobrir o plantejar-la d’una manera diferent; mostrar-ne l’ecologia. El compositor explica que, al llarg dels anys, «ha anat abandonant de mica en mica tota figuració, tot allò que apel·la a la literalitat i a la superfície per endinsar-se en l’essència del material que hi és representat.». Un minimalisme matemàtic i precís que, en el camp de l’arquitectura, ens proposa trobar en els mosaics nassarites, geomètrics, orgànics i sense espais buits, propis de l’ornamentació de l’Alhambra de Granada. «La bellesa dels mosaics nassarites està justament en l’elecció d’una figura mínima i com aquesta és capaç per si mateixa d’omplir tot un espai sense abandonar l’essència de la tessel·la primària, a Tesselle hi succeeix quelcom de semblant».

L’any 2021, fou guardonat amb el 38è Premi Reina Sofia de composició musical. Tesselle ha estat una peça de cocció lenta, de més d’un any i mig de feina. És un encàrrec de la primera fornada del programa Barcelona Creació Sonora, impulsat per l’Institut de Cultura de Barcelona i comissariat per L’Auditori, el Liceu i el Palau de la Música. Per Rumbau, ha estat «tot un luxe» poder dedicar el temps necessari per a escriure una obra sense cap condicionant. El setembre d’enguany, es va poder escoltar el seu primer quartet de corda a càrrec del Cosmos Quartet, també a L’Auditori.

Del microscòpic al macroscòpic: paisatge i expressió

La Simfonia n. 3, op. 97 (1850) de Robert Schumann (1819-1856) fou el darrer gran treball simfònic del compositor (atès que la quarta simfonia recuperava treballs anteriors). L’editor de la peça, Frix Simrock, la batejà com la Renana, després que Schumann li confessés que reflectia la seva nova vida a la vora del Rin, a Düsseldorf. S’hi va traslladar el mateix 1850, per a exercir de director musical municipal. El resultat fou una peça de cinc moviments, fresca i romàntica, rica de matisos. La música tradicional inspira alguns passatges de la melodia, sobretot en el segon moviment. El quart, però, és el més solemne i característic de la composició.

Gairebé un segle després, el compositor txec Bohuslav Martinů (1890-1959) componia des dels Estats Units la Rhapsody-Concerto per a viola i orquestra, H 337 (1952). Una peça de música tonal, de fermesa i seguretat expressives. Martinů escriu des d’una posició particular, enmig d’un temps d’avantguardes, per la voluntat de no caure ni en música decadentista, ni en la radical. Va rebre la influència del suís Arthur Honegger i del rus Ígor Stravinski. La viola és l’instrument predilecte de les seves obres, que acaba teixint, com en el cas de la Rapsòdia-Concert, un diàleg àgil i brillant amb l’orquestra. 

Adrià Vilà i Batista
Núvol