Cerca de notícies

Enquesta

Guillem Cabré: “Sempre es té una visió molt urbana de la cultura”

1/11/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/guillem-cabre-sempre-es-te-una-visio-molt-urbana-de-la-cultura-283893

L’Orquestra Camerata XXI i Noelia Rodiles interpreten Vivaldi, Cazurra, Bach i Maconchy sota la direcció de Diego Naser al Teatre Fortuny de Reus.

Dilluns passat vaig quedar amb en Guillem Cabré a la redacció de Núvol. De posat calmat i segur, d’ulls riallers i confidents, havíem trobat un forat d’una hora justa per xerrar sobre l’Orquestra Camerata XXI i el concert que tenen el proper divendres 11 de novembre al Teatre Fortuny de Reus. Aquest concert inaugura el Cicle Xavier Blanc, un cicle en homenatge a la figura de l’antic director artístic de la formació camptarragonina, que va morir fa poc més d’un any. Li pregunto si li va ser difícil adoptar el rol de director artístic, i em respon: «Aquí s’hi han ajuntat diversos factors. D’una banda, no hem tingut relleu, no hi ha hagut transició perquè, malauradament, en Xavi va emmalaltir d’un dia per l’altre i no va poder-nos explicar la part no escrita de la gestió. De l’altra, l’orquestra tenia una inèrcia marcada perquè, tot i que es va fundar oficialment fa vint anys, ja tenia activitat des del 1991». Cabré feia cinc anys que tocava a la formació, però la majoria dels músics hi eren de molt abans. Aquest mes de març entomava el projecte amb la mateixa energia que em va respondre les preguntes: amb transparència i convicció, «amb molta feina, però amb moltes ganes».

Va començar els estudis de violí a Reus, va continuar-los al Conservatori de Vila-seca i a l’ESMUC i va cursar un màster d’interpretació als Països Baixos on, a més del violí, també va estudiar viola; va trobar la possibilitat de tocar un segon instrument i la va aprofitar, però per què? «Va una mica en la línia de la versatilitat que trobo en molts companys de la meva generació», em respon, una tendència que coincideix amb el seu interès per altres camps, com la gestió i la pedagogia de la música clàssica. Li comento que això sembla que li hagi de treure hores d’estudi i em respon que és exactament així, però que és important tenir coneixement en diversos camps «perquè anem cap a models culturals i de gestió molt més dinàmics i complexos. Fa vint anys, la gent que acabava un superior amb bon nivell tenia unes probabilitats relativament altes de guanyar una plaça d’orquestra. Ara, ser el millor cada vegada costa més i cobra més valor tenir un perfil polifacètic, que pugui donar resposta a aquestes necessitats més complexes».

Subratlla que el fet de passar per Holanda va ser decisiu: «Allà, des del primer dia em van fer entendre que has de pensar per tu mateix i que has de mirar què passa al teu voltant. Això em va canviar la perspectiva». I li pregunto per les formacions per les quals ha passat –Canto Quartet a Holanda, el Conjunt Atria a Barcelona–, formacions contrastades, diu, però que surten de la mateixa inquietud d’investigar i de provar conjuntament; «aquesta col·lectivitat, el fet de fer créixer les idees a partir de compartir-les és enriquidor; el diàleg és el més especial de crear». I aquesta perspectiva de transversalitat i de consciència del que envolta l’individu travessa, també, l’entrevista.

És un projecte que planteja l’estudi de músics professionals amb músics amateurs. Vaig fer una prova pilot al màster on vam muntar un ensemble de música de cambra amb alumnes de menys de 18 anys i uns caps de secció que eren professionals, i vam fer tallers per preparar el repertori. La idea era desmuntar el procés jeràrquic d’ensenyament-aprenentatge a partir de dinàmiques de grup i, alhora, tractar les dificultats tècniques que presentaven les partitures. Agafàvem el material que fos més complexe i creàvem dinàmiques a partir d’allà, amb la idea que després, al tornar al repertori, el grup està molt més unit i les dificultats tècniques ja s’han treballat. És un projecte que hem anat aplicant a diferents conservatoris –el de Reus, el de Tarragona i el de Vila-seca– i ara ho portarem a l’orquestra de la Universitat Rovira i Virgili. Té un format obert, per tant sempre és diferent. I això no és ni millor ni pitjor; tot té els seus avantatges i els seus inconvenients, i intentem sempre plantejar-ho en positiu.

El problema ve quan es fan classes des de l’obligació, pel fet de no poder viure de fer concerts. El que plantejava, fruit de la meva experiència, és que no només els dos vessants tenen el seu valor específic, sinó que hi ha molts més vasos comunicants dels que estem utilitzant. Reivindico, d’una banda, el valor independent de les dues professions i, de l’altra, l’actitud de voler ser bon intèrpret i, alhora, bon professor. I no com una qüestió de necessitat, sinó com una qüestió de principis. Amb la idea que el món ha canviat molt, que les societats son molt diferents, crec que fins i tot sóc millor intèrpret pel fet d’haver posat atenció al fet ser millor professor.

Clar; si no ets bon professor de tu mateix, difícilment podràs arribar a ser bon professor per a una altra persona. Finalment, les classes, moltes vegades me les plantejo pensant què m’hagués dit jo a mi mateix quan tenia l’edat d’aquest alumne o d’aquell altre o què m’hagués agradat que m’haguessin dit. S’aprèn molt de les experiències negatives: sé el que no faria mai o el que no diria mai.

Si no ets bon professor de tu mateix, difícilment podràs arribar a ser bon professor per a una altra persona.

També parles del distanciament crònic entre músics i públic. Això ho has pogut superar a l’Orquestra Simfònica Camerata XXI?

Bé, he de dir que, pel poc temps que fa que he agafat la direcció artística, hem aconseguit fer un concert a un mercat, en una situació realment oberta a la ciutat: era un concert gratuït, que formava part de la programació de la festa major i en un entorn realment atípic. Això penso que marca tendència. I de la mateixa manera, des del juny passat vam establir un fil conductor, una narració que acompanyava els concerts. I també vaig fer una xerrada prèvia a un dels concerts que vam fer al juny, amb trossos d’audició; penso que és molt senzill, però que ajuda a apropar el repertori a l’espectador. Això fa que sigui més accessible i que hi hagi més elements reconeixibles i, conseqüentment, que hi puguin connectar molt més.

I per aquesta temporada?

Hem establert un fil conductor per tota la temporada: les dones a la música. S’estan fent passes cap endavant, però les grans produccions, els grans festivals, els grans cicles de concerts, encara han de fer molta feina, per això hem volgut ser radicals en aquest sentit. A tots els concerts hi haurà, com a mínim una compositora, tindrem una directora a un concert de la temporada i tindrem dones solistes. Volíem fer una declaració d’intencions ja des d’aquesta primera temporada, també amb el compromís social que volem adquirir.

La tradició que heretem és indiscutible, però també hi ha moltes coses que ens estem perdent si no hi posem el focus.

Sí, en aquest concert tindrem dues dones compositores, la catalana Anna Cazurra, que també vindrà al concert, i Elizabeth Maconchy. Ens feia especial il·lusió començar amb força. I a més tindrem una solista, la Noelia Rodiles al piano, amb el primer concert de Bach. És un inici força apoteòsic, perquè d’una banda tenim Vivaldi i Bach, reconeixibles per a tothom, i de l’altra Cazurra i Maconchy. Crec que és una bona declaració d’intencions: la tradició que heretem és indiscutible, però també hi ha moltes coses que ens estem perdent si no hi posem el focus.

Fareu gira de concerts?

La primera idea és sortir de Reus i voltar pels pobles del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre. Vam fer una sol·licitud força ambiciosa a Cultura, a la Generalitat, per fer una gira de 18 concerts a quatre comarques diferents. Voldríem actuar també a poblacions petites i presentar-hi quatre programes diferents que vagin girant: seria com si hi hagués un petit cicle de concerts a cadascuna de les quatre comarques, de manera que algú de Reus pugui anar a Prades, a l’Hospitalet de l’Infant, a L’Aleixar i a Riudoms, i fomentar aquesta mobilitat cultural fora dels grans equipaments i reivindicar, alhora, el patrimoni municipal de cadascuna d’aquestes poblacions. Fer col·laboracions amb cadascun dels municipis que vagi més enllà del fet de fer concerts. Però tot això ho podrem fer si rebem la subvenció.

Vols que parlem de la descentralització? Jo volia parlar del projecte i no de la problemàtica, però si vols en parlem.

És que son dues cares de la mateixa moneda. És veritat que Camerata XXI, al seu moment, va ser una de les principals orquestres de Catalunya; es feien concerts per tot el país, s’havia actuat per tot Espanya, s’havien fet dues gires al Japó, i sempre en versió simfònica. Arrel de la crisi del 2008, tot això es va anar empetitint. Caixa Tarragona era un dels principals patrocinadors i no és que es fes petita, és que va desaparèixer. Entre això i que han sorgit altres projectes a la mateixa zona, és una qüestió de necessitat el fet de reivindicar que no tot passa a Barcelona. Crec que no és només important, sinó necessari poder sortir. Si nosaltres fem el primer pas de sortir dels teatres i actuem a un mercat o a l’església d’un poble petit, potser d’aquella gent que vingui al concert, n’hi haurà dos, tres, quatre o cinc que un dia veuran un cartell i decidiran anar al Teatre Fortuny o al Bartrina. O un dia, anar al Palau! Parlem molt de fer nous públics, però no existeix una perspectiva del món rural en les estratègies dels grans equipaments. Tinc la sensació que sempre es té una visió molt urbana de la cultura. Els principals objectius de la gerència que agafo son els de potenciar la funció social i fer territori. Potser és una mica suïcida des del vessant empresarial, però tenim la fortalesa de fer activitats que ens donen una estructura sòlida al llarg de l’any i que ens permet ser ambiciosos amb aquests objectius.

Tinc la sensació que sempre es té una visió molt urbana de la cultura.

Què en penses del fet que la música clàssica es consideri elitista?

D’una banda, crec que aquesta etiqueta se l’ha guanyat a pols. De l’altra, crec que està a les nostres mans anar-la desmuntant, però és veritat que no ajuda el fet d’estar a la mercè de tota una indústria cultural que ha sigut la primera beneficiada per aquesta mateixa etiqueta. Tot anava alimentat per aquest elitisme, però també és veritat que això està canviant. Cada vegada hi ha més iniciatives petites que van guanyant posicions i prestigi; i no sé si va ser primer l’ou o la gallina, però cada vegada més, tots aquests equipaments grans s’estan posant les piles perquè no és només una qüestió de responsabilitat ciutadana, sinó que ja és una necessitat cultural. Jo, personalment, ho entenc des de la responsabilitat social i la convicció que una cosa no pot anar desenganxada de l’altra, però a nivell de supervivència del sector també ha de ser així. De la mateixa manera que el món ha canviat molt en els últims 200 anys, no té sentit que el que fem nosaltres no canvii. Finalment, l’argument és molt senzill.

Parlant del fet de crear nous públics: ara fa ben poc vau engegar el projecte «Cap infant sense Fortuny».

Aquest projecte neix com a punt culminant o colofó del programa «Anem a concert»; un programa que porta els alumnes de primària i secundària de Reus al Teatre Bartrina, i es va plantejar, com a final de cicle, fer un concert simfònic, més gran, al Teatre Fortuny. Però no teníem els mitjans econòmics per assumir-ho i la Fundació Teatre Fortuny, que recollia les nostres aspiracions, va posar els mitjans a partir dels objectius compartits. Els alumnes de 6è, que han passat per tots els concerts educatius del programa i han anat descobrint totes les famílies d’instruments en concerts de petit format, finalment, quan arriben a l’últim curs, tenen aquest concert extra en format simfònic. El primer any es va fer el Pere i el Llop i l’any passat, quan jo ja estava a la gerència, es va fer el Carnaval dels Animals en una versió multi-disciplinar. I va ser interessant perquè hi va haver reaccions de tot, hi va haver gent que va pensar que potser no era del tot apropiat.

Per què?

Al posar-hi la part d’escena i de guió, vam rebre algun comentari, hi va haver gent que no va quedar del tot conforme. Amb el Carnaval dels Animals es poden crear molts estereotips: podíem parlar de com feixuga pot ser la burocràcia o del problema de la gentrificació. Per exemple, hi havia una escena, pel moviment de les gallines, on Saint-Saëns no podia dormir a la seva habitació d’hotel perquè les gallines estaven fent festa a l’Airbnb del costat. La idea és que hi hagués una capa més superficial, de l’anècdota, però que els adults poguessin llegir entre línies. Després, parlant amb el professorat, la conclusió principal va ser que hi ha d’haver més comunicació entre nosaltres, com a creadors de la proposta, i els docents, com a responsables de transmetre-ho a l’alumnat. De cara a aquesta tercera edició, això ja ho hem previst. Vam fer una reunió amb el professorat i es farà una sessió de seguiment. Reprenem Pere i el Llop, però hi afegirem una capa per parlar de canvi climàtic i de la fragilitat dels ecosistemes a partir de l’anècdota de la re-aparició del llop a les terres catalanes.

Afegirem una capa per parlar de canvi climàtic i de la fragilitat dels ecosistemes a partir de l’anècdota de la re-aparició del llop a les terres catalanes.
L’Orquestra Camerata XXI combina la residència al Teatre Bartrina de Reus amb una temporada de concerts al Teatre Fortuny en col·laboració amb l’Associació de Concerts de Reus. Trobareu tota la informació a la pàgina web , a Telegram i a les xarxes socials de la formació. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol