Cerca de notícies

Enquesta

Alguna cosa més que una mort

10/10/2022 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2203558-alguna-cosa-mes-que-una-mort.html

Acaba una generació que ens deixa orfes de la seva obra musical assagística, i de l’ofici.

Hi ha tras­pas­sos i tras­pas­sos. Al marge que qual­se­vol mort implica sem­pre les con­seqüents rea­li­tats de des­a­pa­rició, buit i dolor, algu­nes morts van més enllà de la sim­ple fi d'un pro­ta­go­nista. És el que acaba de pas­sar amb la del com­po­si­tor i intel·lec­tual Josep Soler i Sardà (1935-2022). Poques vega­des es sol afe­gir a l'ofici de com­po­si­tor algun altre ofici com l'esmen­tat d'intel·lec­tual, però que per­fec­ta­ment podríem eixam­plar, en el seu cas, amb els d'assa­gista o teòric. Fins i tot, a la seva manera, pro­vo­ca­dor i enfant ter­ri­ble. No és tan sols el caràcter poli­facètic del com­po­si­tor de Vila­franca del Penedès el que em faci escriure que la seva mort sigui alguna cosa més que una mort, sinó que també ho és per ser la seva dar­rera figura d'una gene­ració. Cinc set­ma­nes després de la mort de Jordi Cer­velló, se'n va el dar­rer super­vi­vent i repre­sen­tant d'una gene­ració estre­ta­ment rela­ci­o­nada amb l'apre­nen­tatge rea­lit­zat amb el com­po­si­tor Cristòfor Tal­ta­bull (1888-1964), mes­tre d'impor­tants figu­res com ara Xavier Ben­gue­rel, Josep Cercós, Joan Guin­joan, Josep-Maria Mes­tres Qua­dreny, Enric Gis­pert o Ire­neu Segarra. La mort de Soler suposa la cor­ro­bo­ració de la fi d'una gene­ració que ens deixa d'allò més orfes ja no només per la seva obra musi­cal i assagística, sinó també per una con­cepció del que és i, de vega­des no és, l'ofici de com­po­si­tor.

Mol­tes coses han can­viat des que vaig tenir la sort de conèixer a Josep Soler al seu pis par­ti­cu­lar acom­pa­nyat d'un dels seus molts dei­xe­bles, alguns d'ells con­ver­tit­samb el pas del temps en impor­tants noms de l'actual pano­rama com­po­si­tiu com ara Benet Casa­blan­cas, Ale­jan­dro Civi­lotti, Agustí Char­les o el seu cosí germà Albert Sardà. Quan vaig visi­tar-lo no era més que un estu­di­ant uni­ver­si­tari on va poder que­dar fas­ci­nat per conèixer un com­po­si­tor que, ales­ho­res, tenia el pri­vi­legi de ser l'únic com­po­si­tor viu, dels pocs que havia arri­bat conèixer, que n'havia vist una òpera del seu catàleg al Gran Tea­tre del Liceu. Es trac­tava d'Edip i Jocasta (1972) amb text de Sèneca i que va ser repre­sen­tada al colos­seu de les Ram­bles el maig de 1986 sota la direcció escènica de Ricard Sal­vat en un repar­ti­ment on es va comp­tar amb veus com les de Jerzy Artysz, Enri­queta Tarrés o Enric Serra.

L'audició d'aque­lla obra va ser la que ens va per­me­tre, a molts de situar, la pecu­liar posició estètica de Soler, hereva de l'expres­si­o­nisme i del seri­a­lisme musi­cals i, a par­tir de deter­mi­nat moment, d'una recepció sui gene­ris del famós acord del Tris­tany i Isolda, una òpera que el vila­franquí conei­xia com pocs. Només ens cal anar a alguns dels seus assaigs per ado­nar-nos del conei­xe­ment pro­fund que tenia ja no només de la història de la música, sinó també de la cul­tura, el mis­ti­cisme o la ciència.

La mort de Soler es pro­du­eix al mateix temps que vivim un estrany moment de la nos­tra història col·lec­tiva on els diri­gents cul­tu­rals mos­tren senyals pre­o­cu­pants de des­conèixer allò que és impor­tant i refe­ren­cial. Empor­tats per eslògans buits i mer­ca­dotècnics com ara «és més impor­tant la inno­vació i el que ven que no pas la qua­li­tat», no és d'estra­nyar que feia força temps que la música de Soler hagués des­a­pa­re­gut de les nos­tres pro­gra­ma­ci­ons. Ens que­den, però, un impor­tant nom­bre d'enre­gis­tra­ments dis­cogràfics on poder escol­tar autènti­ques obres emblemàtiques del seu catàleg com ara el seu Rèquiem per a per­cussió, cor i orques­tra que ha acom­pa­nyat la redacció d'aquest ines­pe­rat arti­cle. Al cel sia. 

ORIOL PÉREZ-TREVIÑO
El Punt/Avui