Cerca de notícies

Enquesta

Estimar el que ens queda a prop

3/10/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/estimar-el-que-ens-queda-a-prop-277251

El cicle «Música al Claustre» de l’Institut d’Estudis Catalans clausura l’edició d’enguany amb La Companyia Musical dirigida per Josep Cabré

He de confessar que de vegades tinc la popular i coneguda síndrome de la impostora. Miro cap enfora i em sembla que tot és més i millor, i això m’empeny a restar importància als mèrits propis o a descuidar les qualitats que, sumades als esforços (que en són força, escolti’m), m’han permès caminar fins on soc ara. Sé que aquests pensaments intrusius no em són exclusius, que moltes persones amb qui comparteixo professió i segurament, també, algunes de les que estan llegint aquestes línies l’han patida més d’una vegada –i aquí aprofito per recuperar aquest article de la Mar Medinyà. En soc conscient, dic, però m’ho he de recordar de tant en tant perquè l’autoestima és una floreta que s’ha de regar cada dia (bé, alguns la reguen més que d’altres, però ja m’enteneu).

Com a país, ens passa una mica el mateix: mirem cap enfora i ens sembla que tot és més i millor, creiem que les obres internacionals –sigui el que sigui el que vol dir aquesta paraula– han de ser forçosament més aplaudides, que els intèrprets i directors més cars han de tenir més prestigi, que tot això nostre ha de quedar al marge, a la perifèria, que és provincià, que no és prou canònic. Fa uns dies que hem engegat temporades i, si ens dediquem a repassar les programacions, hi trobarem comptades plomes locals: algunes estrenes de nova creació, algunes formacions que els reserven espais al programa, i alguns homenatges per efemèrides que des d’aquí celebrem, però que se sumen a l’excepció més que no pas a la norma.

Amb tot, l’Institut d’Estudis Catalans fa anys que realitza un cicle de concerts al Pati de la Casa de Convalescència que reivindica el patrimoni i recupera partitures oblidades, i el passat dimecres 28 de setembre va cloure l’edició d’enguany amb un concert a càrrec de La Companyia Musical sota la direcció de Josep Cabré. El claustre renaixentista recollia el públic del tràfec barceloní i ens recordava que l’efervescència de la capital encara guarda espais de recolliment. Pocs, alguns. Al meu costat s’hi va asseure un senyor de mirada còmplice que, al veure’m la llibreta i al contestar-li el motiu, em va explicar que era lector de Núvol. Ens va criticar que no cuidéssim prou la secció d’art –la trobareu aquí– i ens vaig excusar, però no sé si el vaig convèncer. Quan van apagar els llums, em va professar: «estem a punt de sentir el concert més especial de les nostres vides!» i no anava desencaminat.

El musicòleg i investigador Bernat Cabré, còmplice de l’estudi i les transcripcions de les obres inèdites o recentment publicades que nodrien el repertori, va llegir unes paraules sentides i entenedores abans de començar. La música, a diferència d’altres arts, continua arrossegant la connotació d’entreteniment a casa nostra i sembla que costa valorar-la com es mereix. El programa, va detallar, reuniria obres del barroc català relacionades amb la mort; obres que ens podrien acompanyar en la reflexió sobre la finitud de les coses. Dividides en tres oficis –Ad matutinum, Ad vesperas, Ad missam– hi trobaríem obres de Josep Reig, mestre de capella de Santa Maria del Mar a Barcelona i exponent de la primera etapa del barroc musical a Catalunya; de Francesc Soler, mestre de capella de la catedral de Vic i, posteriorment, de la catedral de Girona; de Joan March, monjo benedictí i un dels noms més importants de la música montserratina del s. XVII; i de Miquel Rosquelles, que succeí Reig com a mestre de capella a Santa Maria del Mar i que va ser mestre de Francesc Valls.

Dalt de l’escenari s’hi reunia un ensemble de vuit veus –Maria Mauri, Brenda Sara i M. Candela Scalabrini, sopranos; Mercè Bruguera i Mariona Llobera, altos; Martí Doñate i Ferran Mitjans, tenors; Néstor Pindado, baix– un baixó, Maria Crisol, i un orgue, Arnau Farré. Intèrprets i assistents, vam travessar moments de fastuositat i de foscor, d’harmonies complicades i alteracions inesperades que es desentrellaçaven, que recargolaven i es transformaven en caràcter i en color. Vaig deixar d’escriure notes a la llibreta durant la major part del concert per deixar espai a l’hipnotisme de la música, a aquesta cosa tan barroca d’acariciar l’ànima. El Libera me de Josep Reig que va tancar el concert el trobareu, juntament amb altres obres del barroc català, a aquest enregistrament de la mateixa formació.

El públic va guardar-se d’aplaudir pràcticament durant tota l’hora i escaig, i això va atorgar un aire de ritual sagrat a la vetllada. Llàstima, però, que això fos així per la singularitat del repertori; que aquest fos «el concert més especial de les nostres vides» vol dir que no n’hi ha gaires, de programes que recuperin obres del barroc català. I escrivint aquestes línies, em passen pel cap tant l’estrena absoluta de La Celestina de Felip Pedrell a Madrid, cent vint anys després de la seva creació, com el fet que sigui notícia que el Gran Teatre del Liceu se serveixi d’una plantilla de cantants catalans per a una de les seves òperes. Llàstima, dic, que ens costi tant estimar i valorar el que ens queda més a prop. Crec que no passa res per tenir la síndrome de la impostora –la meva, la nostra– però cal detectar-la i ser-ne conscient per combatre-la. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol