Cerca de notícies

Enquesta

Jordi Cervelló, que torni a sonar!

3/9/2022 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2187736-jordi-cervello-que-torni-a-sonar.html

El músic sempre va defensar amb ungles i urpes la seva posició estètica.

Ens arriba la notícia del traspàs del com­po­si­tor Jordi Cer­velló (1935-2022). I ens arriba un dia després que la rumo­ro­lo­gia i la imme­di­a­tesa de les xar­xes soci­als ja l’hagues­sin donat per mort abans del que tocava, mal­grat que era veri­tat que estava ingres­sat, en un hos­pi­tal de Figue­res, en con­di­ci­ons de salut molt greus com a con­seqüència de les com­pli­ca­ci­ons d’una pneumònia. El detall, més enllà de la dimensió ètica i deon­tològica que bé ens hau­ria de fer refle­xi­o­nar a tots ple­gats, es con­ver­teix en una veri­ta­ble sin­cro­nia d’avís per a tot aquells que, d’una o altra manera, cons­tituïm allò que els ges­tors de la cul­tura ano­me­nen amb aquest estrany nom d’eco­sis­tema musi­cal. Pos­si­ble­ment va ser la seva con­dició de rara avis dins d’aquest eco­sis­tema la que li va per­me­tre, a Jordi Cer­velló, asso­lir una lli­ber­tat en tots els nivells i, per què no dir-ho, arri­bar a con­ver­tir-se en un Pepito Grillo per a les mol­tes vega­des ine­xis­tent consciència musi­cal del nos­tre país. Una ine­xis­tent consciència musi­cal que li feia dema­nar-se, com així m’havia dit alguna vegada: hi ha algú a l’altre bàndol de la línia?

Quan cada dia que passa ens ado­nem més com els nos­tres gover­nants musi­cals estan molt més interes­sats i pre­o­cu­pats, com ado­les­cents cre­pus­cu­lars, en les foto­gra­fies i ocurrències de les xar­xes soci­als per emmas­ca­rar, així, la seva absència abso­luta de pro­jecte cul­tu­ral en les seves pro­gra­ma­ci­ons, Cer­velló sabia posar el dit a la llaga en mol­tes direc­ci­ons. La pri­mera d’aques­tes, i que em consta que posava i posa molt ner­vi­o­sos molts col·legues de pro­fessió, la seva lli­ber­tat cre­a­tiva que l’havia “fet superar”, com a ell li agra­dava de dir, els patrons pro­vi­nents de l’ato­na­lisme, el dode­ca­to­nisme o el seri­a­lisme. Li és difícil, al sota­sig­nat, enca­se­llar, ara i aquí, la seva obra dins una taxo­no­mia con­creta, però molt em sem­bla que neo­clas­si­cisme i neo­ro­man­ti­cisme no hagues­sin moles­tat gens un com­po­si­tor que va ser-ho a la força. La història és d’allò més cone­guda. Un acci­dent d’automòbil, el 1960 a Roma, li va impos­si­bi­li­tar seguir des­ple­gant la seva car­rera com a vio­li­nista i va deci­dir rein­ven­tar-se com a com­po­si­tor. Si com a vio­li­nista es va for­mar al cos­tat d’impor­tants noms com els de Franco Tufari o Eugen Prokop, la seva for­mació com a com­po­si­tor li va venir pro­por­ci­o­nada a través del com­po­si­tor d’Alguaire Josep Maria Roma (1902-1981), que, en els nos­tres dies, és més cone­gut per la seva orques­tració de l’òpera de Juan Hidalgo (1614-1685) Cie­los aun del ayre matan que no per les seves obres. No és, però, el cas de Jordi Cer­velló, que té un catàleg prou des­ta­cat en dife­rents gèneres: simfònic, orques­tra de cor­des, música de cam­bra, música coral... Una de les carac­terísti­ques abso­lu­ta­ment repre­sen­ta­tiva del seu llen­guatge és la gran qua­li­tat de l’escrip­tura per als ins­tru­ments de corda, atesa la seva con­dició de vio­li­nista. En aquest aspecte, hi ha qui no ha dub­tat a com­pa­rar-lo amb un altre impor­tantíssim com­po­si­tor-vio­li­nista, com va ser Xavier Turull (1922-2000).

No estem dient amb això que les obres de Cer­velló siguin menors perquè aques­tes van des­per­tar l’interès de for­ma­ci­ons com ara l’Orques­tra Ciu­tat de Bar­ce­lona, la Royal Phil­har­mo­nic de Lon­dres, l’Orquesta Sinfónica de RTVE, l’Orquesta Naci­o­nal de España o l’Orques­tra Fil­harmònica de Novo­si­birsk, entre d’altres.

Cer­velló va defen­sar sem­pre amb ungles i urpes la seva posició estètica perquè, a fi de comp­tes, com­po­nia com ell creia que havia de com­pon­dre. Era aquest un punt d’una gran hones­te­dat perquè aquest ens con­firma allò que els grans genis han aler­tat sem­pre i que, a vega­des, no es té prou en compte: no es tracta de fer coses perquè als ulls dels altres sem­blin interes­sants, sinó que es tracta de fer coses que un sent la neces­si­tat de fer. Neces­si­tat inte­rior. Aquesta va ser la pre­missa que sem­pre va des­ple­gar Jordi Cer­velló.

No prou satis­fet amb això, en els últims anys Cer­velló va anar eri­gint-se com una veu crítica on, des del seu blog, ens aler­tava, per exem­ple, de l’absència de com­po­si­tors del nos­tre patri­moni musi­cal en les nos­tres pro­gra­ma­ci­ons o ens va des­co­brir com­po­si­to­res de tots els temps.

Massa em sem­bla, però, que, ara, a aquest patri­moni s’hi haurà d’afe­gir obres de Cer­velló que, com a mínim històrica­ment, tin­dran el seu lloc, com ara Les càrre­gues, ins­pi­rada per les igno­mi­ni­o­ses acci­ons poli­ci­als de l’1 d’octu­bre del 2017. Un dels seus últims escrits del blog, Cer­velló l’encapçala amb aquest afo­risme de Nietz­sche: “És això vida? li dema­naré a la mort? Molt bé, doncs que torni a començar!”. Extra­po­lant-la podem dir: que torni a sonar, i com més aviat millor a les nos­tres sales de con­cert, la música de Jordi Cer­velló. 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt/Avui