Cerca de notícies

Enquesta

Mor Carlos Kleiber, mite de la direcció d'orquestra

20/7/2004 |

 

El músic va protagonitzar una de les carreres més brillants del nostre temps, tot i l'escassetat de les seves actuacions.

Perfeccionista fins al moll de l'os, Kleiber dirigia quan, on i amb qui li venia de gust o, com deia Karajan, quan tenia la nevera buida.

Quan es preguntava a cantants, músics d'orquestra o col·legues de professió qui era el millor director del món, la resposta era, en el 99 per cent dels casos, Carlos Kleiber.

Genial, imprevisible, maniàtic, car de veure, al·lèrgic a les entrevistes i a tot l'embolcall mercadotècnic que envoltava el seu ofici, Carlos Kleiber va morir dimarts passat a 74 anys a Eslovènia, la terra originària de la seva mare i de la seva dona, i va ser enterrat dissabte a Konjsica. La notícia no es va fer pública fins ahir, divulgada per l'agència eslovena STA. El secretisme que ha envoltat la seva desaparició és el darrer gest d'una carrera singular.

Les seves aparicions al podi, cada cop més rares, havien esdevingut llegenda, gairebé tant com les seves cancel·lacions de darrera hora. Però si els astres eren favorables i Kleiber decidia empunyar la batuta, l'esdeveniment rarament decebia els milers d'aficionats que esperaven les seves actuacions com aigua al desert. Com el grapat de melòmans catalans que van agafar el cotxe o el tren per anar fins a València per escoltar la Quarta i la Setena simfonies de Beethoven, el 20 de febrer del 1999, la seva darrera actuació a l'Estat, dies abans del que seria el seu últim concert, a Cagliari.
I és que, com amb les seves actuacions, amb els anys, el seu repertori es va anar concentrant en un nombre molt reduït de peces. Un exemple, fa pocs mesos el segell Orfeo ha editat una gravació en viu de l'únic cop que Kleiber va interpretar la Simfonia Pastoral de Beethoven, una lectura que, com tot el que envolta Kleiber, ja té estatus llegendari. Entre les referències indiscutibles, lloc d'honor ocupa El cavaller de la rosa de Strauss, un títol no pas casual per a un director que sentia sobre seu l'ombra del seu pare, Erich Kleiber, un altre gegant de la direcció del segle XX que va signar un registre cèlebre de l'òpera de Strauss.

Carlos Kleiber va néixer el 3 de juliol de 1930 a Berlín. El seu pare era un dels directors més influents de l'època (havia dirigit el 1924 l'estrena de Wozzeck d'Alban Berg), però el 1935 l'oposició d'Erich Kleiber al règim nazi va forçar la família a exiliar-se a l'Argentina. Allà començaria Carlos Kleiber la seva formació musical. El seu debut el faria el 1952 a La Plata. Tot i que el seu pare el va forçar a estudiar química a Suïssa, la música va acabar guanyant la partida, i un any més tard dirigiria per primer cop a Europa, a Munic, ciutat que ocuparia un lloc central en la seva trajectòria.

Cobejat per les principals orquestres i teatres d'òpera, Kleiber va deixar la seva marca inesborrable en escenaris com el Covent Garden de Londres, el Festival de Bayreuth, la Scala de Milà, el Met de Nova York i les òperes estatals de Viena i Munic.

Perfeccionista fins al moll de l'os, Kleiber només dirigia quan, on i amb qui li venia de gust. De fet, Herbert von Karajan explicava que només actuava quan tenia la nevera buida, sabedor que tothom l'esperava amb els braços oberts i xecs en blanc. I quan ho feia, les guspires saltaven. Les seves interpretacions solen tenir una tensió, una electricitat i alhora, una expressivitat abassegadora que les fan úniques, servides, a més, per una gestualitat elegant i precisa alhora. Així ho van poder comprovar els milions de teleespectadors del concert de Cap d'Any de Viena del 1989 i el 1992, dos sessions inigualades i inigualables.

Les gravacions oficials de Kleiber també són escasses (unes Cinquena i Setena de Beethoven i una Quarta de Brahms antològiques, un Caçador furtiu de Weber que respira tota la força al·lucinògena del romanticisme), per sort complementades pels seus registres en viu, del Tristany i Isolda incandescent de Bayreuth, la telúrica Elektra de Londres o l'impactant Otello de la Scala. Pocs músics han fet justícia a la condició demiürga del director d'orquestra com Carlos Kleiber, gran entre els grans.

Xavier Cester
Avui