Cerca de notícies

Enquesta

La flauta màgica: una òpera iniciàtica

23/6/2022 |

 

L’arribada de l’estiu ha vingut acompanyada d’una frenada a l’onada de calor viscuda en el transcurs de la darrera setmana de primavera. Una autèntica infestació de graus i més graus a la temperatura dels termòmetres, però també d’una vibració de molt baixa intensitat en la psique col·lectiva. Aquesta baixa vibració és la que, possiblement, més expliqui la mala llet, la mala bava, la tensió i sobretot aquesta constant necessitat de baralla dialèctica en un ambient tan enrarit com propi d’una distopia en tota regla. Només ens cal passejar pel carrer i veure la magnitud de la tragèdia en els rostres dels nostres germans i germanes que, a jutjar per la mirada o el seu somriure inexistent, estan més a prop del depredador i del contrincant que no al de ciutadans que volen compartir i agrair a la vida i al cosmos l’arribada del solstici d’estiu. Res d’això. Qualsevol petit detall és i ha de ser susceptible per a les corresponents mostres de superioritat moral en qualsevol qüestió: la política, la negació (o no) del canvi climàtic, la tauromàquia, la igualtat de gènere, el feminisme…. Fins i tot la música. En aquest terreny, però, acaba de produir-se una espècie de consens a propòsit de la magnífica Die Zauberflöte (La flauta màgica) que s’acaba d’estrenar al Gran Teatre del Liceu i que es pot veure fins el proper dos de juliol. Si la sesva butxaca els hi permet, els puc assegurar que la despesa no serà tal despesa sinó la inversió en una curiosa aventura personal: la de l’iniciació. Em sembla que a tots, d’una o altra manera, ens convé aquesta iniciació.

La flauta màgica de W. A. Mozart (1756-1791), en efecte, no és una obra més en el catàleg del geni de Salzburg ni tampoc, possiblement, de la història d’aquest gènere de la música occidental. I ja no tan sols pel fet que aquest Singspiel va ser compost en el darrer i fructífer any 1791 de la vida del geni de Salzburg, sinó perquè aquesta, potser com cap altra obra mozartiana, mostra i assenyala l’estret lligam de la personalitat mozartiana amb la francmaçoneria. És a dir, amb el moviment sorgit, a inicis del segle XVIII a Anglatera i que va arribar a constituir-se com una important organització internacional de naturalesa filantròpica i humanista amb un gran objectiu: el perfeccionament de l’ésser humà i del conjunt de la humanitat. Estructurada a partir d’unes agrupacions conegudes com a lògies, a part d’aquest objectiu, tenia també com a principis la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la tolerància entre els homes a més d’un concepte gradual on el francmaçó, a partir d’una cerimònica d’iniciació, començava a desplegar diferents graus. Òbviament es tractava d’una organització secreta i on els seus membres no podien donar a conèixer públicament la seva pertinença.

Sembla que, des del 14 de desembre de 1784, Mozart havia estat admès a la lògia vienesa Zur Wohltätigkeit (La Beneficència) com a «aprenent» i, en els arxius de l’esmentada lògia, amb data del 22 d’abril de 1785 ja apareix elseu nom com a «Mestre Maçó». No entrarem a fons, ara i aquí, en totes les implicacions i conseqüències que va suposar per a Mozart el formar part d’aquesta organització que tants rius de tinta i literatura ha corregut al llarg de la història i que, a judici dels especialistes, té uns orígens que caldria remuntar fins als constructors religiosos de grans edificis del segle XIII, organitzats en forma de gremis o germandats. D’aquests orígens, anomenem-los operatius, es va anar evolucionant cap a construccions més especulatives. Precisament, al segle XVIII, van començar a aparèixer diferents lògies l’objectiu de les quals era el diàleg lliure sobre idees i doctrines que, malgrat la seva diversitat i procedència, compartien els ideals abans esmentats.

A judici dels especialistes mozartians són diferents les obres de Mozart que cal relacionar amb aquesta francmaçoneria. Més enllà de les peces que es vinculen directament amb els oficis o rituals de l’organització (pensem en la cantata Die Maurerfreude, KV 471 o la Maurerische Trauermusik, KV 477/479a, de 1785), sembla que Mozart no es va poder deslligar, en els nivells simbòlic i arquetípic, de la seva adscripció francmaçona i, així, s’ha analitzat amb insistència l’ús de les tonalitats de Mi bemoll Major o de do menor en els seus anys de filiació maçònica, perquè aquestes estan vinculades amb el número tres (tres bemolls a l’armadura de la partitura). Tanmateix, hi ha qui també no s’ha pogut estar de veure-hi també evocacions francmaçones en obres com el Rèquiem en re menor KV 626 o a la seva darrera òpera La Clemenza di Tito K 621. I, evidentment, a La flauta màgica K 620.

Estrenada al Theater auf der Wieden de Viena el 30 de setembre de 1791 es tracta, com hem dit, d’un Singspiel, un gènere que bé podríem considerar com proper a l’òpera còmica alemanya o, més pròxim a les nostres latituds, al que vindria a ser la sarsuela.

Compost en base a un llibret d’Emanuel Schikaneder (1751-1812), company de lògia de Mozart, el cert és que, en aquest Singspiel, es mostra nítidament la voluntat d’anar més enllà de la creació d’una simple «comèdia» per avançar vers alguna cosa més. Si bé alguns hermeneutes han seguit insistint que, en realitat, es tracta d’un simple conte de fades, el cert és que tota l’obra és plena d’elements i referències a la francmaçoneria. I, fins i tot, per a alguns és una veritable guia d’iniciació que ja ens és anunciada a la seva Ouvertüre (escrita en forma d’«obertura a la francesa» i en la tonalitat francmaçònica de Mi bemoll Major) on hi apareixen tres acords que s’han llegit com una espècie de senyal de «bateria maçònica».

El filòleg i escriptor suís Peter von Matt no ha dubtat a escriure com La Flauta Màgica forma part, junt al Hamlet de Shakespeare i La Gioconda de Leonardo da Vinci, de la trinitat dels grans enigmes de la cultura occidental. Això vol dir que és una obra que, a pesar de la bellesa i sublimitat de la seva música, curulla d’elements de la música popular vienesa de l’època, no es deixa atrapar mai del tot. O més aviat, com el mateix Goethe va assegurar, es tracta d’una obra que es presta a multitud de lectures on hi té cabuda des de la que es redueix a una història més de màgia i amor, amb d’altres que hi veuen un immens mirall del que és un veritable recorregut iniciàtic. Si un, a més, té la sort de conèixer els elements provinents de la maçoneria, la cosa pot ser relativament fàcil. És en aquest aspecte que el musicòleg francès Gérrad Gefen, en l’article La Franc-Maçonnerie, vecteur du Classicisme, assegurava com tota l’obra és una iniciació maçònica de cap a peus on se segueix l’anomenat Ritu Zinnendorf, ritu que es deu a Johann Wilhelm von Zinnendorf (1731-1782). Es tracta d’un ritu de naturalesa cristiana i trinitària, per la qual cosa és perfectament compatible amb el declarat i conegut catolicisme de Mozart com també amb la sempre complexa qüestió trinitària que, d’altra banda, esquitxa la totalitat de l’obra ja que tres són les Dames i tres els genis que apareixen en l’obra.

La gran proliferació d’aquest Ritu va venir com a conseqüència de la crisi generada amb l’ascens i caiguda, en uns anys anteriors a la composició de Die Zauberflöte, dels Illuminati també coneguts com a Orde dels perfectibilistes o Il·luminats de Baviera, organització que havia estat creada l’1 demaig de 1776, a l’endemà de la Nit de Walpurgis, a Ingolstadt per Adam Weishaupt (1748-1830) «Spartacus», Max Merz (1758-1807) «Tiberius» i Anton von Massenhausen (1758-1815) «Ajax». Malauradament, però, quan escrivim sobre els Illuminati ràpidament pensem amb conspiranoies i poders secrets i ocults, però en tot cas aquí ens referim a un Orde que va voler-se infiltrar dins la mateixa Maçoneria. Segons alguns historiadors, Weishaupt junt amb altres membres com els abans citats i nous adeptes, com Adolph von Knigge (1752-1796), haurien fundat i eixamplat la societat amb l’objectiu de derrotar els diferents governs i regnes del món a més de voler erradicar totes les religions i creences per a regir a les nacions sota un Nou Ordre Mundial basat en un sistema internacionalista, una moneda única i una religió universal. Escampada, ràpidament, a diferents països d’Europa i afiliant-s’hi importantíssimes figures de la cultura com ara el citat Goethe, però també Johann Gottfried Herder (1744-1803), l’enigmàtic metge i falsificador Cagliostro (1743-1795), el Comte de Saint Germain (????-1784) o, fins i tot, ducs i prínceps, l’Orde dels Illuminati era, per entendre’ns, un subcorrent que si bé afiliat a la maçoneria va buscar-ne el seu domini. Van ser, curiosament, els teòsofs swedenborgians els qui van donar el crit d’alerta i van oposar-se rotundament als plans de Weishaupt en una reunió celebrada un 16 de juliol de 1782 al convent de Wilhelmsbad (Hesse, Alemanya) on els Illuminati van intentar unificar i controlar totes les branques de la maçoneria. Tot i que ja s’havien infiltrat en diferents lògies com ara la Gran Lògia d’Anglaterra o el Gran Orient de França, els esmentats il·luminats teòsofs hereus d’Immanuel Swedenborg (1688-1772) no van donar suport als plans de Weishaupt.

Allò, de fet, va significar la dissolució de l’organització i el 22 de juny del 1784, el príncep elector de Baviera va prendre plena consciència dels perills que els Illuminati eren per al poder establert, però també per l’Església catòlica i les monarquies. Va pronunciar un edicte contra aquests, però també contra la maçoneria i això és el que ha ocasionat ala permanent confusió entre els Illuminati i la Maçoneria. Per això un Ritu com el de Zinnendorf anava com anell al dit perquè s’esvaïen els dubtes de la no incompatibilitat entre el cristianisme amb les doctrines de la lògia on s’hi combinaven, entre altres, els sabers de l’hermetisme i de l’alquímia.

Però, és clar, no deixava de ser una societat secreta i on els seus membres no en podien mostrar cap senyal d’associació i pertinença. És per això que hi ha qui diu que alguns membres de la francmaçoneria en veure aquell Singspiel no els va fer cap mena de de gràcia en revelar-s’hi secrets ocults. Però també sembla que hi ha qui ho va veure d’allò més bé en ser una obra clarament propagandística en un moment que l’Imperi feia tots els possibles per intentar erradicar la Maçoneria. No és d’estranyar, així, com una de les temàtiques més constants en la trama de La Flauta màgica sigui la de la lluita entre la Llum i la Foscor que, extensivament, ens porta a l’arquetípica lluita entre el Bé i el Mal. I escriure sobre això no és fer-ho sobre una qüestió vinculada tan sols amb el període de la Il·lustració sinó sobre un extens camp de reflexió i coneixement que ens porta fins als nostres dies. La cosa sembla prou clara. Ens podem quedar en la literalitat d’un conte de prínceps o en la recerca dels elements maçònics, entre ells alguns de sorprenents com ara el de la identificació del personatge de Sarastro amb el mineròleg Ignaz Edler von Born (1742-1791), de qui gràcies a ell coneixem el mineral sulfurós de la bornita i que, no ho oblidem, havia estat l’introductor de Mozart a la lògia. Von Born, per cert membre dels Illuminati i exjesuïta, havia mort el juliol de 1791. Això és en plena efervescència del projecte de Die Zauberflöte. Per què no pensar com, en efecte, Sarastro és l’homenatge que Mozart i el seu germà de lògia, Emanuel Schikaneder, van voler fer a von Born?

Ens interessin o no les temàtiques francmaçòniques, el cert és que de la mà d’una música sublim Mozart ens convida a descobrir, precisament, l’aprenentatge de l’ésser humà per a assolir un nivell més gran de perfeccionament amb la seva corresponent dosi de moralitat, saviesa, amor i bondat. En aquest aprenentatge, però, ens trobarem amb la lluita de la dualitat de la nostra consciència: llum/foscor; bé/mal; raó/superstició. Considerada com la primera gran òpera alemanya, certament, aquesta es pot veure com una autèntica òpera iniciàtica de Mozart i la primera d’una tipologia de representació operística que Richard Wagner (1813-1883) va portar fins a les seves últimes conseqüències al seu festival escènic sagrat Parsifal (1882).

En plena commemoració de la festa del solstici d’estiu, amb la celebració de Sant Joan, possiblement no hi hagi millor música que la d’aquesta òpera iniciàtica. 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
No Sólo Cine