Cerca de notícies

Enquesta

Mari­ona Caru­lla: “El cas Millet va ser un trasbals, però també una oportunitat”

22/6/2022 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2157398-el-cas-millet-va-ser-un-trasbals-pero-tambe-una-oportunitat.html

Amb Millet ja venien grans orquestres, però es feia tot sense objectius, sense fil conductor...

Mari­ona Caru­lla (Bar­ce­lona, 1944) deixa aquesta set­mana la pre­sidència de l’Orfeó Català, un càrrec que ocu­pava –al començament, de manera pro­vi­si­o­nal– des de l’any 2009, poc després que esclatés el cas Millet, i al qual no pot tor­nar a aspi­rar per la limi­tació de man­dats que impo­sen uns esta­tuts que ella mateixa va impul­sar. “Està bé que sigui així, això és molt sa”, defensa. L’empre­sari Joa­quim Uri­ach (Bar­ce­lona, 1966), únic can­di­dat a pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons, la relle­varà.

Va arri­bar a la pre­sidència, sense espe­rar-ho, en un moment espe­ci­al­ment com­pli­cat de la història del Palau.
Sí. El cas Millet va ser un tras­bals, però també una opor­tu­ni­tat per can­viar i millo­rar mol­tes coses del Palau.​Vam fer un esforç perquè el Palau no perdés estima, cre­di­bi­li­tat ni con­fiança, i crec que ho vam acon­se­guir. A par­tir d’aquí vam recu­pe­rar allò que no s’hau­ria d’haver per­dut mai, que és la cen­tra­li­tat dels cors. L’Orfeó neces­sita el Palau, però el Palau, si no tingués l’Orfeó, que­da­ria sense ànima. Aquesta és una sim­bi­osi que amb Millet s’havia esvaït i que nosal­tres vam acon­se­guir redreçar.

Com va poder pas­sar, un cas de cor­rupció tan sonat com el de Fèlix Millet?
Hi havia qua­tre ins­ti­tu­ci­ons, dues de les quals no s’audi­ta­ven, i això va per­me­tre a Millet fer el que va fer. És per això que vam deci­dir crear una sola fun­dació amb els prin­ci­pals actors: Orfeó, mece­nes i ins­ti­tu­ci­ons públi­ques, i bus­car un equi­li­bri en què tots sen­tis­sin que se’ls res­pecta la veu. Va ser com­pli­cat, però s’ha demos­trat que és un model de gover­nança ade­quat que ens ha donat trans­parència i esta­bi­li­tat.

Va arri­bar a pen­sar alguna vegada que el Palau no es des­lliu­ra­ria mai del ‘fan­tasma’de Millet?
No, mai no vaig per­dre la con­fiança. El Palau ja havia tin­gut sotracs impor­tants. Durant la guerra, per exem­ple, va estar tan­cat, amb reu­ni­ons clan­des­ti­nes i els can­tai­res can­tant d’ama­gat. Nosal­tres de seguida vam donar mol­tes expli­ca­ci­ons i vam tre­ba­llar perquè el jutge no n’aturés l’acti­vi­tat, ja que podríem haver estat un any atu­rats. Vam bus­car en tot moment, d’altra banda, el màxim res­ca­ba­la­ment pel Palau, i això ho vam fer amb força i decisió. Segons qui hagués estat de pre­si­dent pot­ser s’hau­ria vol­gut afa­vo­rir algun par­tit...

De què està més orgu­llosa dels seus tretze anys de pre­si­denta?
D’haver sal­vat el Palau d’una pos­si­ble dava­llada de la per­cepció que se’n tenia. Vam haver d’actuar ràpid, però ho vam fer bé. L’escor­coll del Palau va ser al juliol, i a l’octu­bre, al con­cert d’inau­gu­ració de la nova tem­po­rada, hi van venir el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, el minis­tre, l’alcalde, tots els mece­nes... Això mai no ha tor­nat a pas­sar. Aque­lla foto va demos­trar que anàvem per bon camí.

Quins can­vis s’han vis­cut en el ter­reny artístic durant el seu pas per la pre­sidència del Palau?
Amb Millet ja venien grans orques­tres, es feia un Palau 100... Tot, però, es feia sense objec­tius, sense cri­te­ris, sense el fil con­duc­tor que crec que vam aca­bar tenint quan Joan Oller va assu­mir la direcció. Des d’ales­ho­res ja no única­ment venien les orques­tres i prou, sinó que els demanàvem, per exem­ple, que col·labo­res­sin amb l’Orfeó, així com instàvem com­po­si­tors que escri­vis­sin obres pen­sant expres­sa­ment en l’Orfeó.

Com és que a la pre­sidència del Palau, ara, només s’hi ha pre­sen­tat una única can­di­da­tura?
Jo vinc del món de l’empresa i es diu que la pri­mera cosa de què s’ha de pre­o­cu­par un direc­tor és pen­sar qui pot ser el seu suc­ces­sor. Això és una cosa en què he anat pen­sant. Jo ja no em podia tor­nar a pre­sen­tar, la qual cosa em sem­bla fantàstica, i vaig pre­o­cu­par-me que hi hagués un can­di­dat que s’estimés la casa i pro­longués aquests objec­tius de què hem anat par­lant. Pot­ser en saber que ja hi havia algú molts no van veure ja la neces­si­tat de pre­sen­tar-se. Uri­ach fa temps que s’ha estat pre­pa­rant i s’estima el Palau. 

GUILLEM VIDAL
El Punt/Avui