Cerca de notícies

Enquesta

Il Sassone

29/5/2022 |

 

https://www.nosolocine.net/il-sassone-por-oriol-perez-trevino/

Immergir-se en la música del segle XVIII hauria de ser alguna cosa més que l’habitual i reduïda coneixença selecció d’algunes obres de grans noms com ho poden ser els de Bach, Händel, Haydn, Mozart o Pergolesi. La immersió ideal hauria de fer-se acompanyat, necessàriament, d’una sèrie de compositors que, per dir-ho d’alguna forma, van arribar a constituir el context i el contorn musicals a l’època d’aquests grans genis. Alguns d’ells, fins i tot, van arribar a marcar el gust predominant i hegemònic. És així com ens sorprèn que per a Haydn, Mozart o Beethoven quan se’ls parlava de Bach, ells no pensaven en Johann Sebastian (1685-1750), sinó en el segon fill d’aquest, el conegut com Bach d’Hamburg Carl Philipp Emanuel (1714-1788). Saber-ho no només ens sorprèn, sinó que no ens podem estar de començar a buscar elements musicals del segon fill de J.S. Bach en les obres dels esmentats compositors. Més enllà de ratificar les troballes o no d’influències del, segons Wilhelm Friedemann Bach, marcat blau prussià d’aquest segon fill de Bach, d’alguna forma ens atrevim a començar a deconstruir l’arquitectura historiogràfica que tenim en el nostre imaginari cultural.

No sé si mai us ha preocupat a vosaltres saber quins eren els músics preferits d’un geni com Johann Sebastian Bach. Per saber-ho només ens cal llegir la seva primera biografia, l’escrita el 1802 per Johann Nikolaus Forkel (1749-1818), on se’ns diu que, després de rebutjar els compositors que havia estimat i admirat durant la seva joventut, va passar a apreciar les obres de creadors musicals com ara Fux, Händel, Caldara, Kayser, Hasse, els Graun, Telemann, Zelenka, Benda….Sense entrar, ara i aquí, en un anàlisi permenoritzat de tots ells, sí que no ens podem estar d’aturar-nos sobre el que deia en referència a aquest Hasse. Johann Adolf Hasse (1699-1783). El mateix Forkel escriu:

«Uns dies abans de marxar acostumava a dir-li en broma: Friedemann, no ens resultarà agradable sentir altre cop les cançonetes de Dresde?». És, així, com Johann Sebastian considerava sincerament la música del seu gran amic Hasse? Sembla, segons Forkel, que aquesta era una broma de confiança amb el seu fill perquè la veritat era que Bach admirava profundament a Hasse. Sabem, així, que Bach va assistir a l’estrena de la mítica òpera seriosa de Hasse Cleofide, el 13 de setembre de 1731 a la Grosses Königliches Opernhaus am Zwingerhof de Dresde. Amb llibret de Pietro Metastasio, l’estrena va ser un grandíssim aconteixement artísticomusical que va tenir com a gran protagonista l’eminent mezzosoprano veneciana Faustina Bordoni (1697-1781), esposa de Hasse.

Malauradament, però, encara restem lluny d’adonar-nos de realitats com ara que l’audició d’aquella Cleofide va acabar per influir poderosament a Bach en obres com la seva Missa en si menor BWV 232 i, així, sabem com el Quoniam tu solus sanctus sembla ser la resposta creativa de Bach a l’impacte de l’audició de l’ària de la Cleofide «Cervo al bosco», escrita per al castrato Domenico Annibali que encarnava el paper d’Alessandro. Aquesta ària és composta per a veu, trompa natural i arxillaüt obligats. Bach, per a la també esmentada ària del Quoniam pertanyent a la Missa BWV 232 la va escriure per a baix, trompa i dos fagots obbligati, en una tipologia d’escriptura orquestral concertant molt característica de la Cort de Dresden. Hi ha qui va molt més lluny i, segons Peter Damm, l’encarregat d’interpretar la difícil part de corno da caccia de l’ària de Bach va ser el trompista Johann Adam Schindler que formava part de la mateixa plantilla orquestral que havia estrenat la Cleofide.

Hasse, però, encara segueix un gran enigma de la música del segle XVIII que hem volgut resoldre en base a la taxinomia de definir-lo com un compositor rococó i/o tardobarroc, però el cert és que estem al davant d’un compositor que va cercar, com tots els grans, una fusió entre els estils germànics i italià. Nascut a l’antiga població de Bergedorf, en l’actualitat barri homònim d’ Hamburg, Hasse per sobre de tot va ser un operista. Posseïdor d’una bella veu de tenor, hi ha qui creu que va contactar amb el gènere a través de Reinhard Keiser (1674-1739), que com hemvist també formava del grup selecte de compositors preferits de Bach. Després d’una breu estada a la cort de Brunswick-Lüneburg, el seu príncep va decidir enviar-lo a Nàpols on va tenir la sort d’anar a estudiar amb Nicola Antonio Porpora (1686-1768) amb qui va tenir una dissortada relació. Força diferent van anar les coses amb Alessandro Scarlatti (1660-1725) amb qui no només va ser deixeble seu sinó que,a més, li va fer encàrrecs com la bellíssima Serenata Marc’Antonio e Cleopatra composta per als cèlebre cantants Farinelli i la contralt Vittoria Tesi. Aquesta serenata, precisament, la vam poder escoltar el novembre de 2018 a Barcelona produint un efecte idèntic al que acabem de tenir, ara, en haver escoltat la també serenata Enea in Caonia, composta a Nàpols el 1727 pocs mesos després que l’esmentada de Marc’Antonio e Cleopatra.

Des de la seva estrena a Napòls, el cert és que l’obra d’Il Sassone no havia tornat a poder-se escoltar. Ha estat de la mà de la contralt Francesca Ascioti i del musicòleg Giovanni Andrea Sechi que s’ha pogut recuperar un projecte que ha tingut diferents estadis: la recuperació i edició crítica de la partitura, la fundació d’una orquestra històrica a la ciutat de Roma (l’Enea Barock Orchestra) dirigida per Stefano Montanari i, finalment,el CD que ens ha permès adonar-nos de l’elegància i alt melodisme d’un compositor que és clau per comprendre i dibuixar una mica millor la relació musical entre Alemanya i Itàlia al llarg del segle XVIII. Des de la seva primera òpera (Antioco, 1721), la carrera de Hasse el va situar com el compositor, possiblement, més reconegut pel públic d’òpera de bona part del segle XVIII als teatres de ciutats com Viena, Dresden, Nàpols, París, Londres o Berlín.

La seva internacionalització, juntament amb el fet que va ser un compositor de gran longevitat que va arribar als vuitanta-quatre anys d’edat, li va permetre situar la seva obra, a tall d’exemple, entre els Concerts de Brandemburg (1721) de J.S. Bach –any de l’estrena de la seva primera òpera– i la serenata mozartiana Ascanio in Alba de 1771, el mateix any que Hasse va compondre la seva última òpera Ruggiero.

L’actual i progressiva recuperació de Hasse, com aquest enregistrament d’Enea in Caonia, està permetent realitzar una nova lectura, per part de les ciències musicals, de la seva important contribució a la història de la música. Més enllà de la seva coneguda habilitat en l’escriptura per a la veu –o, si voleu, del bel canto que Bellini sublimaria al segle XIX– Hasse, en realitat, ha de ser vist com un dels fundadors de les bases d’allò que posteriorment va ser conegut com a classicisme musical. No fou pas casual, doncs, que Johann Adolph Scheibe –aquell crític que va atacar de manera infundada Bach– escrivís al seu Critische Musikus (1745):

«Hasse i Graun són homes excel·lents. I es pot dir en veritat que aquests són els que han iniciat, per dir-ho així, un nou període musical. Ens han mostrat la bellesa del bon gust, de manera que podem reconèixer clarament en les seves obres la diligència amb què han seguit els passos d’aquells que els van precedir, i comprovar que realment han arribat al seu mateix objectiu final: seguir la natura i imitar-la, de manera que ara altres alemanys segueixen el seu exemple». 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine