Cerca de notícies

Enquesta

Mor el director Carlos Kleiber

20/7/2004 |

 

El més misteriós i esquiu dels grans mestres europeus va morir fa una setmana als 74 anys.

Ha estat un dels directors d'orquestra més enig- màtics i les circumstàncies que han envoltat la seva mort no han fet més que amplificar el misteri. Carlos Kleiber, una de les grans batutes del segle, va morir el 13 de juliol passat a Eslovènia, als 74 anys, però la seva mort no es va fer pública fins ahir, dos dies després que les seves restes mortals fossin inhumades al cementiri de la ciutat eslovena de Konjsica.

En una professió en què l'extravagància i el culte a la personalitat són moneda corrent, ell va ser un dels més rars i esquerps --no va concedir mai una entrevista i les seves aparicions com a director van ser comptadíssimes--, però això no va impedir que els músics i els melò- mans li tinguessin un gran respecte.

Carlos Kleiber va néixer el 1930 a Berlín, fill d'un altre gegant de la direcció, el vienès Erich Kleiber, un artista tan perfeccionista i tirànic que va ser capaç de fer 34 assajos d'orquestra completa en l'estrena absoluta de l'òpera Wozzeck. Carlos va créixer en l'exili argentí al qual el va portar el seu pare i va iniciar la carrera musical en aquell país. La llegenda diu que Kleiber pare no aprovava la dedicació a la música del seu fill --de fet, el va obligar a estudiar Química a Suïssa--, i per això les crítiques que li va dedicar en públic van ser demolidores. Va morir el 1956, quan Carlos començava a destacar a les sales de concert alemanyes i la crítica l'assenyalava com el successor del seu pare. Aquesta fre- qüent comparació sempre els va irritar tots dos.

ARTISTA HIPERSENSIBLE
Kleiber era un perfeccionista, un artista hipersensible a les crítiques que des de mitjans dels anys 60 no es va voler vincular per contracte a cap orquestra i només fins ben entrada la seva maduresa es va decidir a debutar al Metropolitan o a la Filharmònica de Berlín. Si les seves actuacions van ser esporàdiques i imprevisibles --solia anul.lar-les a l'últim moment, sense motiu aparent--, igualment van ser erràtiques però molt apreciades les seves gravacions discogràfiques, resultat de contractes astronòmics que ell es va encarregar de negociar personalment. El seu restringit repertori va coincidir amb el del seu pare: les òperes Wozzeck, La Bohème, Otel.lo, El cavaller de la rosa, Electra, El ratpenat, La Traviata i Tristany i Isolda i algunes simfonies. De fet, la gravació que Erich Kleiber va fer de la Cinquena simfonia de Beethoven per a Decca va ser considerada durant molt temps una de les millors fins que Carlos el va superar amb una potent versió, 20 anys més tard, per a DG. Molts crítics es van decantar per la tasca del fill.

Gelós de la seva intimitat, càustic amb els fastos de la direcció musical, Kleiber va confessar al seu amic Herbert Von Karajan que dirigia no- més quan tenia la nevera buida i a Leonard Bernstein: "Vull viure en un jardí, estar assegut al sol, menjar, beure, dormir, fer l'amor, això és tot". Per Ioan Hollender, director de l'Òpera de Viena, aquest voluntari enclaustrament ha amagat en tots aquests anys d'absència "la recerca en l'art del que ningú troba: el que és absolut".

El Periódico