Cerca de notícies

Enquesta

Curar(nos)

13/5/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/curarnos-254944

La segona edició de Ressonàncies, jornada de debat i punt de trobada per a les professionals de la clàssica, va tenir com a eix temàtic les cures.

«1 f. [LC] Atenció a vetllar pel bé o pel bon estat d’algú o d’alguna cosa. 2 f. [LC] [MD] Atenció que es té per un malalt, tractament especial que es fa per aconseguir-ne la guarició». Això és el que en diu el DIEC de la paraula cura. En altres paraules, però, és allò que s’ha fet sempre sense anomenar, allò que hi era (hi és) de manera invisible i pressuposada, el que tot sovint s’havia vist (es veu) com un deure o una obligació, que tradicionalment s’ha associat a un determinat grup de persones i que –això ja no es diu tant– ens és tan necessari practicar per dins com per fora. I és que segurament, les cures també soc jo parant deu minuts a mig matí per prendre el sol al balcó o entregant aquest article més d’una setmana tard per prioritzar el descans i el fet de compartir temps amb la gent que estimo; les cures son, també, el gest d’aturar-te a llegir aquestes línies i fer-ho perquè et ve de gust, perquè ho vols per a tu i no per a algú altre.

Imatge de Ressonàncies i detall de l’espai per a les taules de debat. Fotografia: Xavi Buxeda.
La segona edició de Ressonàncies va tenir lloc el passat 30 d’abril a La Bonne de Barcelona amb el suport de l’Acadèmia Catalana de la Música. Després de l’èxit de l’any passat, enguany, les taules rodones i activitats que s’hi van realitzar van girar al voltant de la idea de cures: «les entenem com a imprescindibles, tot i que hagin estat visiblement perjudicades durant els darrers dos anys de pandèmia; i són, també, necessàries per a continuar avançant dins del sector, modernitzant-lo i transformant-lo», avançava Mar Medinyà, moderadora de l’acte juntament amb Imma Trepat. El matí es va organitzar al voltant de dues taules rodones amb intèrprets, creadores, docents i musicòlogues del sector i va finalitzar amb un recital d’obres de compositores del s.XIX; Laura Fontanals a la guitarra i Alba Quinquillà, soprano, van interpretar Catharina Josepha Pratten i Maria Malibran.

Al llarg de la jornada –que es pot recuperar a aquest enllaç– van sortir alguns temes que despleguem tot seguit i que, tant de bo, ajudin a escoltar més i millor allò que necessita l’altre, però també a escoltar les nostres necessitats com ens cal i com ens mereixem. En definitiva, tant de bo ajudin a «posar al centre la vida de les persones», com va dir l’Anna Bofill, que segurament és de les accions més revolucionàries que existeixen: aturar(se), pensar(se), guarir(se).

Què son les cures?

Comencem pel principi: què son les cures? Per Roser Ramos, guitarrista i presidenta de Musicop, la definició va en dues direccions: «la de cuidar a infants o a persones grans, la que va lligada a un grup social d’unes condicions determinades, i les cures organitzacionals, les que posen sobre el paper tasques reproductives. Es tracta de visibilitzar feines que tot sovint s’obvien, anomenar-les i reconèixer-les tant en allò formal com en allò econòmic». Des d’un altre punt de vista, María José Anglès, clavecinista, musicòloga i divulgadora, afegia: «Jo que soc autònoma, se’m feia difícil explicar i posar en pràctica alguns límits professionals, però amb la pandèmia vaig decidir inventar-me una clàusula als contractes on exigia que, si l’activitat presencial s’havia de cancel·lar per motius pandèmics, s’hauria de fer on-line. Lluitar per això, també son cures».

En tercer lloc, i encara des d’una altra perspectiva, Sofía Martínez-Villar, especialista en entrenament auditiu, contraposava la seva posició: «jo treballo per institucions públiques i tinc molt clar quin és el meu tipus de contracte. Però durant la pandèmia sí que vaig tenir en compte llocs per on no havia de passar: abans de la pandèmia, sempre feia de tot per l’altre o per la institució i després me n’he anat adonant que primer m’he de cuidar jo per poder oferir el millor a l’altre. Per mi, la cura és la política del no». De la mateixa manera que, en un avió, sempre et diuen que t’has de posar la mascareta d’oxigen abans de posar-li al del costat.

Medinyà, va voler destacar la importància de trobar un espai comú: «si tens una xarxa de col·legues o coneixes gent que comparteix sector, entens més bé que no estàs sola». En aquest sentit, Anglès, més tard, afegia: «Crec que ha estat un bon moment per fer xarxa, per veure què feia la del costat i això ens fa molt grans: en lloc de veure-les com a competència, les hem vistes com a font d’inspiració o com a col·laboradores. Hem d’apostar més per fer coses per a nosaltres mateixes: no hem de dependre tant dels altres».

Pre-pandèmia, post-pandèmia
El confinament va ser una sacsejada important per a tothom, no cal repetir-ho, però quins efectes va tenir en el món de la clàssica? Per a Ramos, «el moment de pandèmia més salvatge va ser un moment de confiança, de revisions profundes i de posar en valor la nostra relació com a equip». Anglès també va aprofitar aquest parèntesi per gaudir de la maternitat i replantejar la seva feina: «Va ser un moment molt creatiu, per mi, però és veritat que hi va haver gent que es va quedar amb el pilot automàtic i va fer les coses com sempre» i Martínez-Villar coincidia «per a mi també va ser un moment creatiu, i no només professionalment, també vaig tornar a fer activitats que havia deixat enrere perquè no eren productives».

Reivindicar la clàssica des d’una perspectiva anticapitalista crec que és molt revolucionariRoser Ramos

Tanmateix, també es va voler posar sobre la taula la rigidesa de les estructures en el món de la clàssica. Ramos assenyalava: «Finalment, en allò estructural, no hi ha hagut canvis, més aviat s’han accentuat. Em preocupa molt que no estiguem fent una revisió més profunda dels models culturals: no hi ha hagut cap canvi en cap llei orgànica, no hi ha hagut res més que una conselleria donant subvencions». I fent una retrospectiva històrica, apuntava: «Des del s.XIX, la cultura ha esdevingut un objecte de consum: reivindicar la clàssica des d’una perspectiva anticapitalista crec que és molt revolucionari».

La política del km0 i la clàssica amateur
Sobre aquesta política obligada, Martínez-Villar va comentar que n’esperava molt més i va criticar una institució en concret: «L’Auditori no sent que l’ESMUC sigui part de casa seva. Aquesta distància encara serà més acusada quan es posin en pràctica uns nous contractes d’incompatibilitats en els quals la meitat dels professors de l’OBC no podran ser professorat de l’ESMUC. Imagina’t la separació que hi haurà ara per qüestions de polítiques institucionals. A més, la política d’organització de concerts de final de grau també és problemàtica, però cal parlar-ne perquè tothom hi estigui còmode». A partir d’aquí, la taula va derivar a qüestionar els espais que ocupa la clàssica; els literals, aquells destinats a fer concerts escolars o d’estudiants i, amb tot, es va acabar comparant amb el món de la música moderna.

«No està contemplat que puguis estudiar clàssica a nivell amateur, estem acostumats que la clàssica ha de ser perfecte. Els de moderna, això ho han sabut fer més bé», destacava Ramos. A partir d’aquest punt, estimat lector, et recomanaria que anessis al vídeo a escoltar totes i cadascuna de les intervencions de la taula, perquè van ser tan desordenades, tan elèctriques i tan parlades des de la necessitat de compartir, que vaig deixar de prendre notes. Hi ha una cosa, però, que em va tornar a arrelar a la feina: el dret a la meritocràcia i la paritat buscada. Què hem de respondre quan ens diuen: «et volem perquè ets una dona»? D’una banda, saps i entens que ha d’existir una discriminació positiva, però alhora vols que et valorin per la feina que fas. Recupereu-ho i mireu-ho vosaltres mateixes.

El teixit intergeneracional i les referents

Aquest va ser el torn de la segona taula de debat, Anna Bofill, compositora, musicòloga i arquitecta, va començar: «em fa molta il·lusió que m’hàgiu convidat perquè em fa sentir activa. M’he passat la vida intentant reunir-me amb compositores i no ho he pogut fer, tot i que he fet una feina de visibilització sempre que n’he tingut l’ocasió: tant de la història de la música com de les meves companyes». Pel que fa els més petits, Maria Aguilera, guitarrista i fundadora de Cuida’m, assenyalava: «Jo em trobo que, dels alumnes que tinc, nens i nenes de sis anys, elles son més musicals, més perfeccionistes, més brillants, més patidores… i més insegures! I tenen sis anys! La nostra responsabilitat és ajudar-les a fer que s’estimin i es valorin des de ben petites».

Per mi, els meus referents sou totes vosaltres: dones que em son companyes, creadores i lluitadores.Maria Aguilera
I és que bona part de l’aprenentatge es desenvolupa en un efecte mirall, observant l’altre, buscant qui ha fet què abans que tu. En aquest sentit, Bofill continuava: «Jo no he tingut referents femenins, n’he tingut de masculins». Clàudia Baulies afegia: «com a dona i com a persona del col·lectiu LGTBI, penso que no estic fent prou, però tornem al tema de les cures: potser, només pel fet de ser com soc sense amagar-me’n, ja estic fent prou. Potser el millor intent ja és suficient» i Raquel García Tomàs, que es trobava entre les assistents, va intervenir: «tots som referents de tothom en el moment en què interactuem amb altres éssers humans. Qualsevol gest pot impactar a la vida d’una altra persona: tots tenim aquest poder». Aguilera seguia: «per mi, els meus referents sou totes vosaltres. M’he inspirat molt de les meves companyes, de les dones que vaig coneixent, creadores i lluitadores, i també de les dones músiques que no tenen títol, que tenen una relació més sana i més lliure amb la música».

Sobre la por i el sostre de vidre
L’anomenat síndrome de la impostora es nodreix de les inseguretats i, per tant, de la por. Baulies comentava: «A partir de la por pandèmica, em vaig adonar que molta part de la meva vida l’havia liderat des de la por. Com a dones, se’ns obliga a pensar des de la por i no des del coratge, però el coratge també s’aprèn. Crec que hem d’entendre la síndrome de la impostora com una part de nosaltres que ens intenta protegir, però també hem d’aprendre a no escoltar-la i acceptar el dolor».

En aquest sentit, va ser molt inspirador escoltar Bofill: «A la vida, m’ha salvat no tenir por. En un moment en el qual a mi em tocava ser “la dona de família”, jo vaig dir que no ho podia ser. El coratge, el valor, em va fer trencar amb tot això. Vaig engegar a tothom a passeig, vaig començar una nova vida i em vaig posar a viure amb una companya: tot això l’any 1981. Hauria sigut una dona submisa, nul·la com a persona, si no ho hagués fet. El meu lema va ser el de viure en llibertat; la d’expressió, d’actitud i d’activitat quotidianes, i també la llibertat creativa».

Aquest tema va derivar a la qüestió de la maternitat i, per tant, a l’anomenat sostre de vidre. Aguilera criticava el fet de no tenir en compte les cures a persones dependents: «d’alguna manera, s’està dient que si ets bona professional, no pots ser bona mare. He hagut de renunciar a moltes coses. He passat tres anys foscos en l’àmbit professional, tot i que molt bonics en l’àmbit personal i familiar». Aquesta qüestió va tornar a sorgir al taller de cures de la tarda, que va anar a càrrec de La Lluerna, facilitadores de conversa. En acabat, el quartet de flautes Neuma –Raquel Díaz, Anna Pujol , Alejandra Villalobos i Estela Córcoles– van interpretar una obra titulada Deva i van realitzar una improvisació al voltant d’una paraula suggerida pel grup. Com que no hi vam ser, hem demanat a una de les persones que hi va ser que ens expliqués com va anar.

D’alguna manera, s’està dient que si ets bona professional, no pots ser bona mareMaria Aguilera
«Érem unes 15 persones, ens vam posar en cercle i les moderadores ens van demanar que escollíssim un tema que volguéssim compartir amb la resta. Ens van donar uns papers i les que van voler hi van escriure un tema. Entre totes el vam votar, no contant mans, sinó amb energia, i finalment, vam escollir parlar de la maternitat. Van sortir moltes, moltes llàgrimes perquè això ens travessa profundament; n’hi va haver que explicaven com tenien la sensació que haurien de deixar de treballar en el que volien, que ho veien incompatible; d’altres ens van explicar la seva experiència com a mares. Va ser molt emocionant i molt bonic i es van crear unes connexions molt fortes. I les Lluerna ho van moderar molt bé, acompanyant aquelles que parlaven i personificant la ràbia quan sortia una veu més enfadada. Crec que totes vam tenir la sensació de compartir complicitat i estima. Va ser preciós i molt necessari». 

Alba Nogueras i Jané
Núvol