Cerca de notícies

Enquesta

El furor pel piano a la Catalunya del segle XIX

15/5/2022 |

 

https://www.ara.cat/cultura/musica/furor-pel-piano-catalunya-segle-xix_1_4372315.html

Els investigadors de la Universitat de Barcelona Estel Marín i Oriol Brugarolas documenten l’abast de la cultura pianística al país.

"Va ser un boom, un furor que ens ha sorprès mentre ho estudiàvem. Sabíem que existia aquesta potència, però no que fos tan elevada, i no era sols en els nuclis burgesos. Obres els diaris de l’època i veus el piano a tot arreu: anuncis de gent que busca pianos per comprar, per vendre, per llogar, per estudiar", explica Estel Marín, doctora en història i ciències de la música, llicenciada en piano i coautora de l’estudi La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania, juntament amb Oriol Brugarolas, doctor en història i llicenciat en piano. Tots dos havien publicat treballs sobre l’instrument, ell més centrat en la fabricació i el comerç a la primera meitat del segle XIX, i ella en l’ensenyament entre 1850 i 1901.

"Ens trobàvem sovint als arxius i a la Biblioteca de Catalunya", recorda Marín, fins que van decidir compartir una investigació el primer fruit de la qual és l’article publicat a la Catalan Historical Review. El segon hauria de ser una exposició on poder desplegar tota la documentació aplegada, que no és poca, i que il·lustra fins a quin punt el piano, com diu Brugarolas, "vertebrava l’oci, primer burgès, a la primera meitat del segle XIX, i després el d’un espectre social més ampli". "Era el pal de paller de l’oci d’aquell moment, i permet seguir diferents camins per estudiar aquella societat", afegeix. Cal no oblidar que músics tan rellevants com Enric Granados, Isaac Albéniz o Felip Pedrell van aparèixer en aquell context de pianomania.

La creativitat comercial
Les famílies més riques acostumaven a comprar els pianos fora, "com els Barcardí, que tenien a casa un piano vienès de cua d’última generació". "Els constructors locals imitaven models bons de fora amb un material més auster, per tenir més mercat entre la burgesia d’aquí", precisa Brugarolas. I a poc a poc van anar comercialitzant-ne "diferents models que s’adequaven al nivell adquisitiu de qui el volia comprar": "Una manera d’accedir a aquests pianos més barats era llogar-los, i els casinos i ateneus populars també n’adquirien per ensenyar de manera gratuïta a tocar el piano a qui no s’ho podia permetre". La creativitat comercial era prou interessant. Fabricants com Maristany feien "pianos de fusta molt bàsics, i qui tenia més diners els encarregava una marqueteria especial". "Hi havia un model base i a partir d’aquí es podia adaptar a l’estètica del moment, com ara afegint elements gòtics en alguns pianos de la segona meitat el segle XIX, o una marqueteria modernista al tombant de segle", diu l’historiador.

Una de les aportacions de La cultura del piano a Catalunya és la sistematització de les dades relatives a l’ensenyament, seguint la pista dels docents, sovint formats a París. "Al Conservatori del Liceu hi havia el pedagog i compositor mallorquí Pere Tintorer, que cap al 1850 comença la pedagogia institucionalitzada a la ciutat; ell té un alumne, Joan Baptista Pujol, que serà fonamental en el desenvolupament dels estudis de piano", explica Marín, que també ha trobat els llocs on es feien classes particulars, i per què: "Els professors havien de fer classes particulars per guanyar-se un sobresou perquè amb el que guanyaven al conservatori no en tenien prou per viure". La precarietat dels docents ve de lluny. A Marín també li interessa el paper de la dona en la pianomania: "Al conservatori, per exemple, es buscaven professors de piano i dones per fer les substitucions". "En l’àmbit més privat qui acabava tocant era més la dona", diu Brugarolas. "L’home era el pianista virtuós, i la dona entretenia les tardes burgeses, però no era un paper d’aficionada i prou", afegeix Marín.

Segons la investigació de Marín i Brugarolas, la primera referència comercial documentada la proporciona el baró de Maldà el 1788: la compra d’un piano al constructor Josep Alsina. "No tenim més referències documentals, però calculem que cap al 1775 ja devia haver-hi pianos a Catalunya", diu Brugarolas. A Mataró es té constància de la feina de Jaume Parés a finals del XVIII. I a principis del XIX ja hi ha fabricants a Girona i Tarragona. La liberalització dels gremis primer i la demolició de les muralles de Barcelona després van obrir una finestra d’oportunitat per als fabricants, i entre 1830 i 1834 ja hi havia a la capital catalana 21 constructors de pianos; és a dir, en una ciutat de 140.000 habitants hi havia 15 constructors per cada 100.000 habitants. París, amb una població de gairebé un milió, comptava amb 132 constructors, una ràtio de 13,89. A finals del segle XIX ja hi ha tota una indústria consolidada amb empreses com Bernareggi i Maseras, que es mantindrà en auge fins a finals de la dècada de 1920 i que quedarà estroncada per la Guerra Civil, com tantes altres coses, sobretot en l’àmbit cultural.

Un exemple de l’expansió del pianisme és "un personatge que relliga tot el XIX": Bernareggi, un italià que arriba a principis del segle XIX a Barcelona com a fabricant d’instruments de vent-fusta. "Obre una botiga i com que veu que el piano està en auge, incorpora la venda dels pianos al seu negoci, i acaba arribant a un acord comercial amb Louis-Constantin Boisselot, un fabricant de Marsella que és qui porta Franz Liszt a Barcelona el 1845 –explica Brugarolas–. Cap al 1880, la fàbrica de Bernareggi de la Gran Via disposava d’uns 200 obrers i exportava pianos sobretot a Portugal, les Antilles i Amèrica Central". Allà hi va treballar l’any 1900 Manel Corrales Tubau, després afinador a la fàbrica Ortiz i Cussó i més tard fundador d’un taller de reparació i venda, Pianos Corrales, encara actiu avui al carrer Còrsega.

La pianomania a Barcelona, tant pel que fa a fabricants com a centres d’ensenyament, es va escampar primer al voltant del Teatre Principal, a la part baixa d’un Raval aleshores industrial. Va passar també pel Born, i després pel passeig de Gràcia, i a poc a poc va anar conquerint espais al límit de l’Eixample dret cap a la Meridiana i el Clot. Regirant hemeroteca, sobretot del Diari de Barcelona, Marín també ha trobat que "hi havia gent que quan volia llogar un pis primer mirava si a l’edifici hi havia veïns amb piano, i si n’hi havia, no agafaven el pis". Sempre hi ha danys col·laterals en qualsevol expansió. 

Xavier Cervantes
Ara