Cerca de notícies

Enquesta

Tots els Verdaguers possibles

20/4/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/tots-els-verdaguers-possibles-248593

L’Atlàntida de Vic programa «Oda a Verdaguer» de Salvador Brotons, una obra èpica per celebrar el seu dotzè aniversari

L’any 2002 s’estrenava l’obra Oda a Verdaguer en motiu del centenari de la mort del poeta: havia sigut un encàrrec de l’Ajuntament de Vic a Salvador Brotons. El 2020, l’Atlàntida de Vic va tornar a programar aquesta obra en motiu de la cloenda del desè aniversari de l’equipament i dels 175 anys del naixement de Mossèn Cinto a Folgueroles, però la pandèmia en va forçar la cancel·lació. Finalment, el proper 1 de maig del 2022, l’obra es podrà tornar a escoltar dalt de l’escenari vigatà de la mà de l’Orquestra de Cambra de Vic, Josep-Ramon Olivé com a baríton solista, els Cors del Conservatori de Vic, la Coral Càrmina i la Coral Canigó sota la batuta del mateix Brotons. Per preparar bé el concert, fem un repàs de cada número que forma aquesta cantata, però abans deixem caure que, si aquesta obra ressegueix la vida del poeta a través dels seus versos, l’òpera rock Verdaguer, Ombres i maduixes (enllaç) de la banda Obeses, estrenada el 2016 a la mateixa Atlàntida, també ho va fer. Així mateix, també pot ser convenient deixar per aquí (2020 i 2021) els enllaços de les conferències «Musicant Verdaguer» d’Arnau Tordera publicades pel Museu d’Història de Barcelona, on es contextualitzen i disseccionen algunes de les obres musicades amb versos de Verdaguer; perquè, de ben segur, les paraules del Príncep dels poetes han inspirat a molts músics que han vingut més tard. Aquest de Brotons, per tant, és un de tots els Verdaguers possibles.

Les tres volades i Cançó de les flors

Verdaguer ens parla del matí de la vida, que és la infantesa: la recorda bonica i dolça, com si fos plena de sol. Ens explica que tenia el cor farcit de càntics, de poemes i de cançons, com també ho estava el camp de flors, d’olors i de primavera; i amarat d’aquest esclat de vida, diu, «jo em sentí unes ales nàixer i volí de flor en flor» –i qui diu flor diu enamorada– i si el seu somriure era correspost, li regalava una cançó. Brotons se serveix d’aquests versos pel primer número de la seva obra, però el poema segueix: si es titula «les tres volades» és perquè primer estima les flors, després les estrelles i després a Déu i en cada salt s’enlaire una mica més i se sorprèn de no haver-se’n adonat abans. La música comença amb la melancolia d’un passat que se sent llunyà i segueix amb el joc i la trapelleria de les criatures; finalment acaba amb una repetició que es va fent insistent fins que ens obre la porta de l’atenció pel segon número.

Com si les flors parlessin de xafarderies, s’enriolessin i ho volguessin dissimular, aquest segon poema planteja, alegre i lleuger, un paisatge bucòlic. Explica com el Ginebre a la Centaura i ella a la Satalia, aquesta a la Rosa –la reina del prat coronada– i a la Viola –la més humil i senzilla– s’expliquen un secret que es repeteix al final de cada estrofa: la Verge Maria és la jardinera, és a dir, la que cuida de totes elles. Unes semicorxeres apareixen i s’enfilen com si fossin les notes de color d’una estampa: primer l’orquestra, després en la melodia de les veus infantils. El cor mixt s’hi afegeix per donar un punt de maduresa i caure amb un cert pes de grandiloqüència cada vegada que arriba la tornada i que es parla, per tant, de la Mare de Déu.

L’amor i Bella de nit, bella de dia

Només l’amor pot fer baixar el sol, «l’astre de la vida», del cel i portar-lo a la pols de la Terra, només l’amor pot arrencar-lo del firmament per encarnar-lo en un cos fet de sang. Verdaguer es pregunta qui pot acomplir una tasca semblant i es respon dues vegades per confirmar-ho: «l’amor». En la versió de Brotons, els homes comencen amb posat greu, serè, i prenen un aire de dramatisme quan s’encamina la segona pregunta; llavors les dones apareixen en la resposta, afligida i sentida, creant un espai íntim i delicat.

Al següent poema, l’autor contraposa una flor que s’obre de nit i es tanca de dia i una que s’obre de dia i es tanca de nit i sentencia: «les dues són flors d’aquest món», les dues són terrenals, arrelades a una realitat mundana. Per contra, continua, n’hi ha una que rau a un altre món que no es clou ni de nit ni de dia, que sempre és bella, i es diu Maria. Verdaguer ens situa en un context idíl·lic i omple d’espiritualitat reflexiva els seus versos: Brotons, de la mateixa manera, planteja unes melodies allargades que es mouen sense pressa. Tots dos separen, d’una manera molt clara, l’espai que correspon a les flors terrenals i el que és per a la «flor celestial»: un amb l’estructura dels versos, l’altre amb la densitat harmònica.

La Pedregada i Crucífera

Després d’unes obres plenes de llum, n’arriba una de més fosca: els versos enllacen les males paraules que rep el poeta i una forta tempesta que fa caure pedra, i ens explica com troba recer en la fe. Aquestes paraules prenen forma musical a través de les cordes greus i els vents metall, de percussions sobtades i d’unes veus que es lamenten, de melodies dures i insistents, mig caòtiques i plenes de contrastos que donen pas a la veu solista del baríton.

El número següent el segueix en caràcter, però si l’un és més metafòric, l’altre és més descriptiu: aquests versos narren la història d’un Jo ferit en cos i ànima –potser degut a la pedregada– que amb prou feines caminava: se sent defallir i es recolza a un arbre que, com ell, li brolla el dolor. Un s’apropa a l’altre i les ferides van sanant, tant les de dins com les de fora, i el Jo, finalment i un cop curat, s’adona que l’arbre era realment Jesús. Les cordes continuen acompanyant el nostre protagonista, encara encarnat en la veu del baríton, però des d’un punt de vista més pietós, i acaba en un espai de calma i tranquil·litat, com la que té aquell que se sent guarit.

Cançó de la rosa

Tornem a la natura, misteriosa i entremaliada, i a la pàtria, majestuosa i solemne, amb un cor de veus blanques com a símbol de la innocència: el poeta canta al colom, a qui li envia el desig d’abastar allò que tenim lluny, d’encomanar-se a un anhel melancòlic, i torna a la flor catalana «com a símbol d’estimació», com ens explica el compositor al comentari a la partitura. El vent fusta i els pizzicatos, juntament amb el cor de nens, ens fan el vol de l’ocell, i el cor de les veus mixtes ens pinta els colors de la «Rosa catalana, flor d’or»; el final del número ens avança el caràcter reflexiu i mig tenebrós que vindrà tot seguit.

Caminant i Lo pi de les tres branques

El poeta, al final de la seva vida, gira la mirada cap enrere; parla del riu com de la vida i del barquer com aquell que acompanya les ànimes a travessar-lo. Ha vist com les onades li portaven joies –flors– i penes –fulles marcides– i sap que un cop passades, ja només són un record –ruïnes–; ha viscut mig segle i està cansat, no té por de la mort i està decidit a abraçar-la si així ha de ser. La música, llangorosa i pesant, s’arrossega en pujades i baixades cromàtiques, en melodies mig fantasmagòriques que acaben desembocant en un final més esperançador.

Acabem, però, amb optimisme i celebració, amb un poema patriòtic que ens porta un final eufòric i exaltador, perquè si bé els «homes són ombra vana», la pàtria és el que roman, d’Orient allà d’on ve la tramuntana. El poeta parla de tres pilars que la sostenen com «tres nimfes» o «tres Gràcies»: Catalunya, València i l’Illa Daurada són les tres branques d’aquest Pi, «l’arbre sagrat de la pàtria». Primer el baríton i després el cor mixt ens conviden a anar de menys a més, fins que, després d’haver descrit l’estampa de Campllong, el cor de nens ens porta a un paisatge sonor més elevat que només podia acabar amb la força compromesa de tots els cors i de l’orquestra.

Més informació i entrades a la seva pàgina web. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol