Cerca de notícies

Enquesta

Taronja a la russa

18/7/2004 |

 

Conjunt de representacions, considerades d'una qualitat especial i donades durant un breu període recurrent en un indret atractiu per als turistes". Aquesta és la definició que en fa The New Grove Dictionary of Opera del terme festival. Com la cuca, a l'estiu tot festival viu i el continent s'omple de certàmens de tota mena que volen oferir a l'operòman assedegat (aquest és un vici que mai té descans) per la calor canicular una oferta lírica prou diferenciada de les temporades regulars dels grans teatres operístics, amb la persiana abaixada per vacances. Durant les properes setmanes, alguns dels festivals més destacats d'Europa desfilaran per les pàgines del Quadern. Ara bé, compliran tots amb els termes de la definició?

RETORN A LA NORMALITAT
Les vagues dels treballadors temporals de l'espectacle a França, els anomenats intermitents, van dur l'any passat al desastre de la cancelació al Festival d'Ais de Provença. Encara que el conflicte no està solucionat, la pau ha arribat a un dels certàmens més veterans del continent que recupera en la seva 56a edició alguns dels projectes frustrats de l'any passat, després de cobrir les pèrdues generades per la suspensió gràcies a una subvenció extraordinària de l'Estat francès, i amb una mirada posada a la nova sala que, si res no falla, estarà llesta per a la convocatòria del 2007. Stéphane Lissner, el director general del festival, manté la seva decidida aposta per la joventut, manifestada no només en la celebració en paral·lel de l'Acadèmia Europea de la Música, sinó també en l'espectacle inaugural (5 de juliol) al Grand Saint-Jean, L'amor de les tres taronges, de Prokófiev.

El compositor rus, per desgràcia, no va tenir gaire sort en les seves repetides incursions en l'escena lírica. Les seves òperes només apareixen de tant en tant en les cartelleres, i tot i que la vasta Guerra i pau no és avui en dia tan inhabitual com fa uns lustres, les seves èpiques proporcions tensen al màxim la musculutura dels teatres. Una partitura brillantíssima, amb una orquestració magistral de ritme, color i inventiva que no hauria de patir els mateixos problemes de la peça basada en Tolstoi és L'amor de les tres taronges. Prokófiev va escriure el llibret i compondre la música un cop va marxar de Rússia després de la revolució bolxevic, basant-se en una obra de Carlo Gozzi al seu torn adaptada per Meyerhold. Tot i finalitzar la composició a finals de 1919, l'obra no s'estrenaria a Chicago, en francès, fins al 1921. L'èxit de les funcions posteriors fetes a Leningrad i Moscou el 1926 i el 1927 (el compositor dóna detalls de la preparació dels dos muntatges al seu interessant Diari soviètic) van contribuir en part a convèncer-lo de tornar al seu país i deixar els Estats Units on "vaig arribar massa d'hora; el nen [Amèrica] no era prou gran per entendre la nova música", comenta en la seva Autobiografia.

En el diari esmentat abans, Prokófiev parla de L'amor de les tres taronges com d'una "copa de cava, escumejant i bombollejant" i insisteix que la seva intenció era distreure i divertir. D'acord que l'humor rus a vegades pot ser una mica especial, pel seu sec sarcasme, per a paladars occidentals, però l'òpera barreja amb encert elements fantàstics, de commedia dell'arte, rialles i plors (ben mirat, hi moren, assedegades al desert, dues princeses sense que ningú sembli afectat), però per sobre de tot destaquen els elements parateatrals, aquests grups d'espectadors que no paren de reclamar al llarg de l'òpera peces còmiques, tràgiques o romàntiques, segons el seu gust, i que intervenen directament en l'acció, en un dels elements més sorprenentment moderns de l'obra.

MENYS DE TRENTA
Com dèiem abans, Ais aposta per la joventut i dóna la imatge de ser una gran acadèmia d'alt nivell per als nous valors, la qual cosa, tanmateix, no vol dir necessàriament el mateix que oferir espectacles de nivell internacional (els preus sí que ho són). Donant una ullada als currículums d'aquest Amor de les tres taronges, es comprova com la intèrpret més gran, almenys entre els que reconeixen l'edat, té 31 anys. La joventut, en tot cas, no va ser cap problema per al gran protagonista del fossar. Amb només 26 anys, Tugan Sokhiev ja és director musical de l'Òpera Nacional de Gal·les, i si hem de jutjar per la seva prestació a Ais, el seu talent és més que apreciable. Una ampliada Orquestra de Cambra Mahler va oferir una demostració de gran virtuosisme a les ordres impecables d'un director que va trobar l'equilibrat sabor agredolç de la partitura, fent justícia a aquesta òpera calidoscòpica, sense deliqüescències innecessàries (Prokófiev no és un romàntic!) i alhora amb una bona dosi de refinaments instrumentals, des de l'arpa fins al contrafagot. Com a simple botó de mostra, la cèlebre marxa, el fragment més conegut a través d'innúmeres adaptacions, va ser traduïda per Sokhiev amb una contundent sequedat que incrementava el seu impacte.

Les coproduccions són un element necessari en el món operístic actual, sempre just de recursos, si bé la contrapartida, en el cas dels festivals, és la pèrdua d'especificitat d'una oferta que ja no és única, sinó que pot tenir múltiples aparadors més enllà de la seva celebració. L'amor de les tres taronges, en aquest cas, és una coproducció d'Ais amb el Teatro Real de Madrid, on arribarà d'aquí a dues temporades, però, tot i no aparèixer en els crèdits, també és fruit d'una col·laboració amb l'Acadèmia Mariinski, que dirigeix Larissa Gergieva: tots els cantants provenien d'aquest centre, la qual cosa deu haver influït en la tria de la versió russa, en lloc de la francesa, del llibret. Hi va haver solistes de tota mena: magnífics els dos còmics, Vladislas Sulinksi (Pantalone) i, sobretot, l'incisiu Truffaldino de Kirill Dusxeixkin; amb bones veus la impetuosa Fata Morgana de Ekaterina Ximanovitx, la conspiradora Princesa Clarice de Nadejda Serdjuk i l'apte Rei d'Aleksei Tanovitski; interessant el Príncep hipocondríac d'Andrei Iliuixnikov, tot i certes limitacions a l'agut; però també hi va haver veus molt molt verdes, com el mag Celio de Pàvel Sxmulevitx, el ministre Leandro d'Eduard Tsanga i la Ninetta d'afinació problemàtica de Júlia Smorodina. Les seves mancances haurien estat menys blasmables en un altre marc que no fos la inauguració d'un festival del pedigrí del d'Ais de Provença.

Continuant amb la tònica jovenívola, el ja en els trenta Philippe Calvario signava la seva primera posada en escena operística, amb una direcció que sense embuts es decantava pel colorit i l'extravagància visual, amb una allau de referències de la cultura popular que anaven dels policies dels films muts de la Keystone a Kill Bill, passant per la Blancaneus de Disney, Bola de Drac, Village People o el Cabaret versió Sam Mendes per a la Fata Morgana i el seu entourage. La vista estava perpètuament distreta, tot i la sospita raonable que Calvario ha farcit l'òpera de molts gags visuals per tapar la visió més aviat neutra que sembla tenir de l'obra. Esclar que per molts abans és preferible això que alguna distorsió violenta. En tot cas l'òpera de Prokófiev no en va sortir gens perjudicada i va proporcionar una refrescant diversió en la nit provençal.

Xavier Cester
Avui