Cerca de notícies

Enquesta

Amy Beach: la pionera de tantes coses...

13/3/2022 |

 

https://www.nosolocine.net/amy-beach-la-pionera-de-tantas-cosas-por-oriol-perez-trevino/

La història de la música occidental no és tan sols l’hegemonia de la història de la música produïda per homes compositors sinó, malauradament també, la història d’una altra hegemonia: la provinent de la música centro-europea i italiana. Si bé és cert que, en ocasions, ens hem de referir a grandíssimes figures pertanyents a les històries de la música francesa i anglesa (pensem amb J.B.Lully, Henry Purcell o Hector Berlioz), no és menys veritat que no és fins a l’arribada del segle XIX quan, en els manuals d’història de la música, es fa incidència de la irrupció del moviment musical nacionalista que se l’acostuma a interpretar com una reacció de les nacions perifèriques, algunes d’elles sense ni l’estructura d’un estat al seu darrere, respecte els espais geogràfics centrals que, d’alguna forma, havien assolit una hegemonia cultural que deixava en un segon o tercer pla les esmentades manifestacions musicals autòctones. Així, l’esmentada hegemonia de la música italiana i centroeuropea va arribar a esquitxar, fins i tot, a una nació tan llunyana, i en els nostres dies injustament vetada i censurada per poder tranquil·litzar la nostra consciència i fer la corresponent dosi del dia de postureig políticament correcte, com Rússia. Només ens cal pensar en una figura tan important en la història de la música d’aquest país com Dmitri Bortnianski (1751-1825), considerat per alguns com «el Palestrina rus», que no només havia estat, a Sant Petersburg, deixeble de Baldassare Galuppi (1706-1785), on aquest servia com a Kapellmeister a la tsarina Caterina II de Rússia, sinó que va acabar traslladant-se a Itàlia per conèixer de primera mà l’estil i gust de la música transalpina. Va ser, precisament, Bortnianski un dels primers a reivindicar una música en clau russa, en especial en el terreny de la polifonia, fins al punt que va ser capaç de convertir la Capella Imperial russa en la formació coral més prestigiosa de l’època. De totes maneres, però, fora de l’àmbit de la música litúrgica, amb una llarguíssima tradició afincada en l’església ortodoxa, l’estil predominant era, en el cas de Rússia, l’estil italià on, precisament, molts compositors s’hi havien traslladat, entre els quals el valencià Vicent Martín i Soler (1754-1806).

Van haver de passar encara uns anys perquè aparegués un compositor com Mikhail Glinka (1804-1857) que seria reconegut, en el conjunt del panorama musical europeu, com un creador especificament rus i que, d’alguna forma, va permetre el sorgiment del celebèrrim «Grup dels Cinc» (Balakirev, Cui, Borodin, Mussorgsky i Rimsky-Korsakov) i que, d’una manera totalment desacomplexada, va mostrar, en les seves obres, melodies provinents del ric folklore rus o bé va apostar per l’ús d’escales amb tons sencers (escala hexatònica). A l’igual que a Rússia, en altres països i nacions europees també van sorgir fenòmens i manifestacions semblants com ara a Txèquia amb figures tan reeixides com Bedrich Smetana o Antonin Dvorâk, a Noruega amb Edvard Grieg, a Finlàndia amb Jean Sibelius, a la península ibèrica amb l’oblidat Felip Pedrell i, sorprenentment, als Estats Units d’Amèrica.

L’eurocentrisme de la història de la cultura occidental, a voltes, ens fa oblidar la importància i el pes de la literatura sorgida als EstatsUnits, especialment, a partir del primer terç del segle XIX amb gegants literaris com ara Edgar Allan Poe (1809-1849), Walt Whitman (1819-1892), Herman Melvile (1819-1891), Mark Twain (1835-1910) o Henry James (1843-1916). Si qualsevol persona una miqueta llegida li és fàcil fer un primer llistat d’aquests escriptors nord americans, més complexe és fer-ho amb compositors nord-americans. Més enllà que ens vinguin al cap noms com els d’Horatio Parker (1863-1919), Charles Ives (1874-1954), George Gershwin (1898-1937), Aaron Copland (1900-90), Samuel Barber (1910-81), John Cage (1912-1992), Leonard Bernstein (1918-90) o Morton Feldman (1926-1987), cert és que el nostre desconeixement d’aquesta música, des d’Europa, és d’allò més gran. Dins del llistat de compositors nord americans, així, ens esperen meravelloses sorpreses com ho és la compositora d’avui: Amy Beach (1867-1944).

Nascuda en el si d’una família de classe mitjana, el talent musical d’Amy es va manifestar molt aviat i on, sense cap mena de dubte, la pràctica del cant i del piano de la seva mare, com també que la seva àvia fos cantora d’un cor d’església, van ajudar a assentar les seves bases musicals. Es diu que va ser una autèntica nena prodigi amb un comportament que sembla recordar el del nen prodigi W.A.Mozart (1756-1791). Capaç de tocar als quatre anys d’edat valsos de J.Strauss i d’interpretar obres dels compositors canònics, en un país com els Estats Units d’Amèrica, tan donat al mercantilisme, ràpidament, la notícia de la nena prodigi va córrer com la pólvora i no van ser pocs els mànagers que van voler convertir-se en representants de la nena i explotar-la en gires de concerts. Intel·ligentment, però, els pares no la van convertir en la mona de fira que hagués estat i van seguir preservant-la a través d’una educació escolar impartida a casa i, musicalment, amb diferents mestres particulars.

Va ser als setze anys quan va debutar a Boston amb el poc interpretat, però bellíssim i elegant, Concert per a piano núm.3 en sol menor d’Ignaz Moscheles (1794-1870). El debut no va poder anar millor i es va convertir en una solista permanent de la prestigiosa i recentment creada Boston Symphony Orchestra que aleshores era dirigida per l’austríac Wilhelm Gericke.

Casada als divuit anys amb el cirugià vidu Henry Harris Aubrey Beach, només vint-i-quatre anys més gran que ella, aquest no li va prohibir les actuacions, però sí que els hi va restringir d’allò més. Va ser aleshores quan, impossibilitada per desenvolupar una carrera concertística, va decidir dedicar-se a compondre música. Una música on, especialment, interessant són les seves cançons amb joies com la Chanson d’amour, opus 21. Aquestes cançons, en ocasions, eren utilitzades per a projectes més seriosos i de més envergadura com ho poden ser la Gran Missa en Mi bemoll Major (1892), la Simfonia Gaelique Op. 32 (1896), el sorprenent Concert per a piano en do sostingut menor, opus 45 (1899) en quatre moviments, el Quintet per a piano, opus 67 (1907) o el Trio per a piano en la menor, opus 150 (1939). No volem dir amb això que la resta de composicions del seu extens catàleg no siguin interessants, on fins i tot hi podem localitzar l’òpera Cabildo (1932), però sí que aquestes ens donen compte del gran talent de qui va ser pionera en tantes coses. Beach, en efecte, va ser la primera en veure estrenada una Missa per part de la Handel and Haydn Society, la primera dona en compondre una simfonia als Estats Units. Per si fos poc, el seu estil assentat de ple en el romanticisme amb resabis i ressonàncies clarament deutors de Johannes Brahms (1833-1897) van agradar molt al públic del seu moment. Malauradament, però, a la seva mort, la seva música va caure en l’oblit i no va ser fins a la dècada dels noranta del segle passat que va iniciar-se la reivindicació de la seva obra que, encara, espera una presència més gran a les programacions musicals. Amy Beach: la pionera de tantes coses. 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine