Cerca de notícies

Enquesta

Un gegant que no ven: Felip Pedrell

8/1/2022 |

 

https://www.nosolocine.net/un-gigante-que-no-vende-felip-pedrell-por-oriol-perez-trevino/

D’entre el llistat de plomes culturals del nostre país, i permeteu-me aquesta manera eufemística de designar els articulistes que escriuen sobre temàtiques de les manifestacions de l’esperit humà a casa nostra, el nom de Joan Safont Plumed sempre m’ha semblat indicador de moltes coses. En primer lloc perquè ja no només escriu molt bé, sinó perquè en els seus articules s’hi troba aquell humus de lectura pausada i reflexiva que tanta falta ens fa en un panorama emportat a tothora per la voràgine i la pesta bubònica de l’actualitat. Precisament Safont, el dia de Reis, va publicar un punyent article a l’entorn de les commemoracions oficials que enguany ha determinat el Govern de Catalunya. I pels motius que exposaré, la qüestió em va semblar prou important com per llegir-lo amb atenció i veure com exposava les commemoracions dels cententaris dels escriptors Joan Fuster i Gabriel Ferrater, però com també el 21 de desembre de l’any passat, la Generalitat havia aprovat un llistat d’altres commemoracions com ara els 750 anys de la Recopilació dels Costums de Tortosa i dels Costums de la Mar, els 500 anys de l’arribada d’Ignasi de Loiola a Manresa, els 150 anys de la fundació de l’Ateneu Barcelonès, els 100 del començament de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. A més dels 150 anys del naixement de la pedagoga i promotora Francesca Bonnemaison i altres celebracions associades a noms com els de Maria Matilde Almendros, Francesc Català-Roca, Jordi Sabater i Pi, Ramon Trias Fargas i Esperança Bru. A les terres de Lleida, però, hi hagut un oblit que ha caigut molt malament com ha estat l’oblit de l’escriptor i poeta visual Guillem Viladot (1922-1999).

 

No entraré ara en aquesta polèmica Viladot perquè, al capdavall, això de les commmemoracions acaba per manifestar una qüestió més seriosa i profunda de la nostra psique col·lectiva com és la d’una peculiar necrofília. Res a veure amb la necrofília de les Noches lúgubres de Cadalso o la Sonata de Otoño de Valle-Inclán, sinó més aviat una fascinació mòrbida i grotesca per les celebracions quan, certament, fora de l’any dedicat al personatge, aquest no es manifesta més que en un permanent oblit còsmic. Però, sense deixar de mostrar el suport i la simpatia evident per la Fundació Guillem Viladot Lo Pardal per intentar remediar aquest oblit difícil d’entendre, els vull parlar d’un altre enèsim oblit en matèria musical que mostra, mal ens faci, l’absolut deteriorament i paràlisi de les institucions i equipaments musicals del nostre país. No cal dir noms. En alguns casos són els mateixos que no han mogut ni un sol dit davant de la denúncia de filofeixisme de Joan Manén feta pel sotasignant, una qüestió que acaba de tenir un nou capítol amb un article publicat a la revista Mongolia i on el títol deixa lloc a pocs dubtes: Manén, el «santo», que admiró a Hitler y Franco. No només l’he llegit sinó que l’he coescrit junt al costat de dos grans especialistes en el controvertit compositor i violinista.

 

Sense voler entrar ara en un infantil combat entre autors i creadors del tipus «¿com és que es commemora a una actriu que sortia a les sèries del Capri i no al fundador del nacionalisme musical hispànic?» , sí que els puc dir que s’acaba de produir, de nou, un nou episodi de l’inesgotable atemptat a Felip Pedrell en forma d’oblit. L’oblit és absolutament simptomàtic ja no només de l’estat de l’interès real pel patrimoni musical del nostre país, sinó també l’és de no disposar d’una estructura sòlida en l’imaginari cultural en la noble tasca de saber qui són els gegants i els noms fonamentals i essencials d’això que coneixem com història de la música. Felip Pedrell és un d’ells.

Nascut a Tortosa, el 19 de febrer de 1841, no ens ha de quedar cap mena de dubte que escriure sobre Pedrell és haver-ho de fer sobre un dels escassos grans noms de la història de la música catalana. I és que fora d’algunes excepcions com ho poden ser els històrics noms de Mateu Fletxa «el vell» (1481-1553), Joan Cererols (1618-1680), Domènec Terradellas (1713-1751) o Ferran Sor (1778-1839), entre pocs altres, fins a l’arribada de Pedrell no podem escriure abastament d’això que coneixem, en la musicografia, com a «grans noms». Això és: compositors l’obra dels quals els ha acabat constituint, culturalment, com una referència i una imatge per ells mateixos. I a més si és el creador del nacionalisme musical autòcton.

 

En el cas de nacionalisme musical espanyol, hispànic o ibèric, la complexitat s’inicia per la realitat que aquest va ser creat per un compositor tortosí i que va tenir plena consciència històrica, un fet que el va portar a ser pioner de la disciplina de la musicologia a l’Estat espanyol. Si bé, en anterioritat, ens hem de referir als primers treballs il·lustrats del musicòleg jesuïta valencià Antoni Eximeno i Pujades (1729-1808) o, posteriorment, el compositor madrileny Francisco Asenjo Barbieri (1823-1894), el gran pioner de la musicologia a l’Estat espanyol va ser Pedrell.

 

Aquest fet el va portar, sense més, a impulsar importants recerques en el camp de la música tradicional i popular, però també a editar obres del passat de diferents compositors, entre les que cal destacar-ne l’edició de l’Opera Omnia de Tomás Luis de Victoria (1548-1611) que va editar la Breitkopf & Härtel de Leipzig, en 8 volums, entre els anys 1902 i 1913. Si això va ser important, més ho va ser el fet que iniciés una escola musical marcada per l’ús de temes, ritmes i escales característics de la tradició musical hispànica que va acabar constituint-se com a «nacionalisme musical espanyol».

 

Òbviament en escriure-ho, som conscients que des de certes posicions del catalanisme, nacionalisme o independentisme català, aquest ús de l’adjectiu «espanyol» pot no agradar gaire o gens a alguns, però el cert és que per a Pedrell l’ús d’aquest adjectiu no li suposava cap problema personal, si bé el seu posicionament li va comportar problemes tant a Catalunya com a Madrid. A Catalunya, en primer lloc, perquè se’l veia com un clar «espanyolista» mentre que a Madrid se’l veia com un «catalanista» que, a tall d’exemple, no dubtava en utilitzar melodies populars catalanes en les seves obres. Afegim en tot això que, com hem dit, Pedrell era tortosí que, durant molts anys, era una forma de designar el ciutadà de Tortosa que no era ni català ni valencià….

 

Més enllà de polèmiques estèrils, l’important és adonar-nos com Felip Pedrell va ser clau com a mestre d’importants compositors de la nostra història musical com ho són Isaac Albéniz (1860-1909), Enric Granados (1867-1916), Lluís Millet (1867-1941), Cristòfor Taltabull (1888-1964), i provinents d’altres punts de l’estat una figura tan trascendent en la història de la música espanyola del segle XX com Manuel de Falla (1876-1946). Per si això fos poc, Robert Gerhard (1896-1970) en fou el seu darrer deixeble.

 

No volem dir amb tot això que Pedrell no sigui un nom conegut i present en l’imaginari musical del país, però és un coneixement més basat en la referencialitat inexcusable dins la història musical que no pas en la normalitat, posem per cas, de trobar obres seves en les programacions o en la discografia. Només cal atansar-nos a la discografia existent de les obres de Pedrell i, certament, ens sorprendrà la seva escassetat, tret d’alguna singularitat anòmala com ho poden ser, a tall d’exemple, les escenes simfòniques Lo Cant de la Muntanya que podem trobar en un disc de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya titulat Albes & Danses. Música simfònica de la Renaixença (Tritó). Davant d’aquesta situació inexcusable hi ha qui no ha dubtat a dipositar dubtes estèrils i molt interessats sobre la qualitat de la música pedrelliana, però no és menys cert que sense aquesta música no s’hagués pogut pas desenvolupar bona part de la història de la música catalana que va venir al seu darrere. I això és prou suficientment important i trascendent.

 

Home de naturalesa cosmopolita no va dubtar a viatjar, en el seu moment, a països com Itàlia, França i Alemanya per saber el que s’estava coent, a nivell musical, a Europa i saber distingir quins trets calia cercar i inserir en la nostra vida musical. Si bé s’havia format de manera autodidacta, el seu pas com a escolà (nen cantor) de la catedral de Tortosa i el seu contacte amb la gran polifonia renaixentista van ser fonamentals per al desenvolupament futur d’una vida intensa i carregada d’ambició artística. A partir del 1873, es va traslladar a Barcelona on va arribar a ser segon director del Teatre Circ, a judici dels especialistes, el tercer teatre barceloní en importància després dels teatres del Liceu i Principal.

 

Gràcies a una pensió de les diputacions de Girona i Tarragona, Pedrell es va poder traslladar, en primer lloc, a Paris, ciutat on va compondre l’esmentat poema simfònic de Lo cant de la Muntanya. Va ser en el transcurs d’aquests viatges a Europa quan Pedrell va prendre contacte amb el món de la musicologia i de les edicions crítiques de les obres del passat possibilitant, així, la superació al nostre país dels conceptes d’edició hereus encara de la Il·lustració. Podem dir, a grans trets, com tota la feina desplegada desenvolupada i realitzada a Barcelona, a partir del seu reestabliment a la ciutat comtal després del període de viatges, és el que va possibilitar, per primera vegada, a la ciutat comtal uns anhels de modernitat i d’intents de connexió amb allò que s’estava realitzant, musicalment, a Europa.

 

Del seu treball enciclopèdic i colossal portat a terme, no ens podem deixar estar de destacar algunes projectes més concrets com ara el de l’òpera Els Pirineus, basada en la trilogia homònima (1893) de Víctor Balaguer (1824-1901). Composta entre l’agost de 1890 i el juny de 1891, la seva estrena va tenir lloc al Liceu el 4 de gener del 1902 i tota ella, a judici de les ciències musicals, cal comprendre-la com una trilogia amb una estructura de pròleg i tres quadres. Malgrat aquesta estructura de filiació wagneriana, no és menys veritat que en la recuperació impulsada el 2003 al mateix Gran Teatre del Liceu- una de les poques vegades on una direcció artística s’ha pres seriosament la recuperació pedrelliana- a través d’una edició realitzada per Edmon Colomer i Francesc Cortès, es va poder comprovar com hi ha elements característics de l’òpera italiana i francesa, cosa que desmenteix, en part, el wagnerisme com a única influència que sempre s’ha volgut atribuir-li a Pedrell.

 

Com a conseqüència de la seva experiència amb Els Pirineus, Pedrell va decidir escriure un important llibre en forma de manifest com ho és el Por nuestra música. Subtitulat com «algunas observaciones sobre la magna cuestión de una escuela lírico nacional, motivadas por la Trilogía (tres cuadros y un prólogo) Los Pirineos, poema de D. Víctor Balaguer, música del que suscribe, y expuestas por Felipe Pedrell», Pedrell no es va poder estar de reflexionar sobre la complexitat de la creació d’una òpera nacional hispànica i de les seves diferents possibilitats estètiques.

 

Com a conseqüència de la seva experiència compositiva i literària amb Els Pirineus i Por nuestra música, el mateix 1902 es va decidir per emprendre un nou important projecte operístic com ho va ser el de La Celestina, basat en la tragicomèdia homònima de Fernando de Rojas (Ca 1470-1541). Si en Els Pirineus havia usat la llengua catalana (malgrat estrenar-se, segons el costum de l’època, en llengua italiana), aquí va emprar el castellà antic i, sobretot, es va apassionar per la tràgica història entre Calisto i Melibea assolint una obra amb una densa orquestració on, de nou, l’ombra de Richard Wagner torna a aparèixer. Malauradament, però, La Celestina segueix sent la gran assignatura pendent dels nostres gestors artístics ja que l’opció d’interpretar-ne uns fragments seleccionats, l’any 2008 al Liceu en una versió dirigida per Antoni Ros-Marbà dins un programa que també incloïa, curiosament, La Pesta de Robert Gerhard, va ser un experiment amb gasosa que no va beneficiar gaire a l’obra de Pedrell.

 

Vist això, resta evident que Felip Pedrell és un nom que, perfectament, va marcar un abans i un després en la nostra història musical. Una història que, indubtablement, no hagués estat el mateix sense la seva existència. Potser, com ha dit alguna vegada el musicòleg Cèsar Calmell, és que encara no som el suficientment dignes per preservar ja no només l’obra musical d’un Pedrell, sinó per extensió de tota la nostra memòria musical. Que el 1990 les restes mortuòries de Felip Pedrell fossin exhumades per traslladar-les al fossar comú del cementiri de Tortosa per manca de pagament del nínxol o que la seva casa natal, al carrer del Replà número 16 de la capital del Baix Ebre, acabés ensorrant-se durant l’any 2010 per incapacitat de salvaguardar-la per part de l’Ajuntament diu força, parafrassejant a Gaziel, la mena de genteta que som. Que ara se’ns hagi passat totalment per alt el cententari de la seva mort em porta a pensar que això ja ens va bé perquè és més còmode. A fi de comptes, com asseguren les llumeneres dels nostres esquipaments musicals, Pedrell, no ven…..I somriuen satisfets. 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine