Cerca de notícies

Enquesta

Deures pendents

3/1/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/deures-pendents-227826

Amb l’arribada de l’any nou analitzem alguns aspectes del rumb que està prenent part del sector musical clàssic català

El fet que, a Catalunya especialment, el sector de la clàssica presenti diverses mancances ha d’esdevenir un revulsiu que tregui certs temors i perjudicis i que generi una actitud propositiva per part de programadors, artistes i públic. Pels que intentem ser idealistes, aquesta situació és una finestra que s’obre a la teorització i a l’establiment de noves aspiracions per un futur esperançador al sector. Una millora que no s’aconsegueix si només s’exalta el que és bo i no s’inverteixen els esforços en allò que falla. Si bé mai no he estat massa partidari de fer una estirada d’orelles, sigui perquè no m’he vist amb forces o amb l’autoritat de fer-ho, després de viure un dels anys de clàssica més intensos de la meva vida, he sentit la necessitat de destacar un parell d’aspectes que sembla que es perpetuen en el sector musical català: la poca descentralització de la música al principat i la frustració de tenir un gran nombre de públic i programadors que menyspreen reiteradament tot allò que tingui accent català. Per ser el més acurat possible, els comentaris se centren especialment en alguns dels espais que més he freqüentat durant aquests dotze mesos.

El Gran Teatre del Liceu
Amb una programació plena de sentit, amb un fil argumental amb una continuïtat de diversos anys, L’Auditori de Barcelona va presentar la seva temporada 2021-2022 amb una gran notícia, malauradament excepcional: la sala barcelonina acollia un dels majors percentatges de batutes femenines de la seva història, molt lluny de la resta de sales catalanes i formacions orquestrals del país. L’estimada Mar Medinyà, la piròmana de Castafiore, ho explicava a principis del mes de novembre en aquest article.

Cal remarcar l’excel·lència de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), al meu entendre una de les millors orquestres de Catalunya, si no la millor, i que, recentment, el mestre Ludovic Morlot n’ha agafat les regnes per ajudar a fer-la enlairar-se a un graó superior. Malgrat aparèixer al seu nom, l’aposta per la denominació nacional de la formació ha estat pràcticament absent. Manquen concerts a altres indrets del principat; lamentem que l’activitat de l’OBC se centri únicament Barcelona, amb l’excepció del programa del concert per a violí de Txaikovski que es ven com una gira per Catalunya, però que en realitat es tracta de tan sols dues dates: una a Lleida i una a Reus. No pot ser que una gran institució, amb més recursos per arriscar i sortir de la zona “metropolitana” de confort, es quedi molt per darrere de formacions com l’Orquestra Simfònica del Vallès o la Franz Schubert Filharmonia (OCM).

Després d’una temporada amb aquesta ínfima xifra de concerts extrabarcelonins, l’OBC, i per extensió Barcelona, han d’aspirar a ser un referent nacional. Una ciutat i una orquestra amb vocació arreu del territori, que no es limiti a ser un centre cultural provincià. Cal deixar de considerar la resta de comarques com a llocs tradicionalistes amb una realitat social incompatible amb la de la capital i una visió oposada de la catalanitat.

Tot i això, és d’agrair la seva aposta per la nova creació. Encara que queda molta feina per fer, de cara a un públic que durant anys ha estat avesat als clàssics del simfonisme europeu i segueix sent molt escèptic a la contemporaneïtat musical i, de vegades, expressa un rebuig irracional fruit de la ignorància. Un desconeixement contra el qual poc es fa als conservatoris que no són de grau superior, escoles de música, a l’ensenyament general i als mitjans d’informació cultural. Cal treballar en una sensibilització dels espectadors i una formació progressiva per construir una audiència menys nínxol.

Un treball en termes de públic que té molt de camí a recórrer entre les butaques del Gran Teatre del Liceu. En les darreres temporades, en un esforç per avançar cap a uns seguidors menys tradicionalistes, massa sovint òperes de nova creació i amb accent català han quedat relegades a un segon pla, amb una posada en escena menys ambiciosa que òperes que fa cent anys que s’interpreten i “desterrades” al Foyer del teatre; veiem el cas de Diàlegs de Tirant e Carmesina de Joan Magrané. Si bé el Foyer pot ser un bon espai complementari a la sala gran del Liceu, és una oportunitat perduda no atorgar, tan freqüentment com caldria, l’espai insígnia de la institució i un protagonisme merescut a compositors com Benet Casablancas, Mariona Vila, Magrané o Raquel García-Tomás. De García-Tomás, afortunadament, el Liceu n’estrenarà a la temporada 2022-2023 l’òpera de cambra Alexina B., que ja ha obtingut una nominació als premis FEODORA i és molt prometedora. Amb aquesta estrena absoluta i la creació del cicle (ÒH!)PERA el 9 i 10 de juliol de 2022 amb quatre noves òperes de poca duració dels compositors catalans Fabià Santcovsky, José Río-Pareja, Marc Migó i Núria Giménez-Comas, el Liceu segueix intentant empènyer el seu públic cap a unes produccions més contemporànies, cap a valorar una ressonància amb la societat del S.XXI, i un art operístic català que acumula anys d’escola i no es queda gens enrere del nivell de les noves composicions de músics vius d’altres indrets del món.

Un dels moments d’aquest 2021 que costaran eliminar de la memòria és el despropòsit de la funció del Liceu Under 35 amb el War Requiem de Benjamin Britten. Després de veure una obra que homenatja les víctimes de la Segona Guerra Mundial, que transmet angoixa i un sentiment romput de comunitat, es va donar la situació berlanguiana d’organitzar una festa amb DJ, beguda i llums al terrat i al Foyer del Gran Teatre, com se solia fer amb els concerts Under 35 abans de la pandèmia. El públic jove, en un moment en què l’oci nocturn és el primer en tancar amb les restriccions, va prendre aquesta invitació com un caramel que no podia rebutjar. Desconec si el Liceu considera l’espectador menor de 35 anys massa immadur per digerir amb temps i reflexionar sobre una obra tan impactant, o és que volia celebrar que no som tan dissortats d’haver viscut una guerra.

El Liceu Under 35 no només allunya l’espectador jove de la programació convencional, que entén que no està pensada per algú menor de 35 anys, també destina uns recursos i una promoció a un target jove que és pràcticament inexistent a la resta de les funcions. Fa temps que ens hem rendit d’intentar buscar entrades al Liceu a través d’eines com la plataforma Escena 25, el Carnet Jove o a qualsevol abonament jove, com fan altres sales catalanes. Per no parlar del poc esforç per buscar uns presentadors del podcast jove del Gran Teatre amb unes mínimes nocions d’òpera. No sé si aquesta estratègia amaga alguna raó de pes o simplement es limita a no voler perdre el patrocini de la Seat de les funcions Under 35.

Com dèiem al principi de l’article, cal destinar recursos en allò que ens manca, sobren Euros per programar per enèsima vegada el Messies de Händel, concerts per a violí de Mozart, simfonies de Beethoven, i en falten a l’hora de descobrir joies al públic com les peces per a piano de Mompou, la nova creació simfònica de Marc Migó o el so innovador del Quartet Kebyart.

I és que casos com la gran popularitat del cant de la Sibil·la, la creació de propostes de qualitat i que volen fer un pas endavant en la música popular catalana com les d’Arnau Tordera, la puixança de L’Atlàntida de Vic, l’Orquestra Simfònica del Vallès amb una vocació nacional i concerts arreu del país, o l’òpera “no barcelonina” que fa la Fundació Òpera a Catalunya, demostren que és possible apostar pel territori i per la música catalana i fer-ho amb solvència, èxit i creant audiència. 

Pau Requena
Núvol