Cerca de notícies

Enquesta

Els fantasmes de l'òpera

31/12/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/els-fantasmes-de-opera-227608

Per què l’òpera es resisteix, com a sector, a adaptar-se a la contemporaneïtat en termes de valors, estètica i discurs?

No és cap secret que l’òpera és una de les disciplines artístiques més estimades per les altes esferes de la societat occidental, i és que els valors que transmet es remeten a segles i regnats remots i, per tant, es podria considerar quelcom admirable per la seva impermeabilitat al pas del temps, talment com la de certs lobbies culturals.

Llegint crítiques, reflexions i opinions sobre les òperes que actualment es representen, és fàcil caure en la monotonia d’una cantarella que tan sols se centra en una nota o l’altra, aquesta o aquella frase, un do de pit i una patinada de nota. És curiós com ningú en diu mai res de les històries i discursos que les omplen de vida. I és que potser són massa conegudes; i dic “massa” en el pitjor sentit de la paraula.

El corpus operístic que omple les programacions d’arreu ha estat representat en tantíssimes ocasions que sembla que ha perdut la gràcia, sobretot en el sentit dramatúrgic. Si us pareu a escoltar les converses de passadís als entreactes del Liceu, sentireu les comparacions que fan els dilettanti entre cantants i versions, o potser sentireu com comenten les àries que vindran quan tornin a les seves butaques, i és que tot plegat és previsible ad nauseam.

Potser és aquesta previsibilitat la que fa que el sol fet de pensar en petits canvis sigui quelcom vertiginós, i que fins i tot pugui arribar a causar temor. Si pensem en altres disciplines artístiques de caire performàtic, com el teatre, serà fàcil arribar a la conclusió que els canvis són imprescindibles per considerar que l’art es mou i es transforma, que creix i canvia per adaptar-se a la societat que l’acull i el crea. En canvi, l’òpera ens denega aquests canvis incessantment.

I per què l’òpera es resisteix, com a sector, a adaptar-se a la contemporaneïtat en termes de valors, estètica i discurs? Hi ha qui diu que es deu a la grandiosa dificultat logística i econòmica que suposa muntar una òpera. Hi ha qui s’abandera de la importància del taquillatge (i l’etern debat sobre com programar); i no podíem oblidar els que repeteixen incansablement que hi ha òperes que són “massa bones” per deixar de programar-les com s’ha fet sempre.

Sembla haver-hi un double standard quan es tracta de posar en escena certs drames musicals: per una banda, hi ha qui defensa que la violència, la misogínia i la caducitat de valors que estem tan acostumades a veure en les òperes reconsagrades no ens afecta a nosaltres, el públic culte, blanc i adult; però d’altra banda, tenim que aquestes mateixes persones que defensen fèrriament la suposada impermeabilitat vers l’horror escenificat, s’horroritzen quan es proposen canvis que s’adaptin millor als conflictes contemporanis, a les realitats de les espectadores o simplement quan es plantegen noves propostes operístiques per a diversificar els escenaris. I és que, què podem esperar d’un sector que segueix avalant depredadors com Domingo?

El valor dels referents és indiscutible, a hores d’ara, i per tant, no podem seguir permetent que s’escenifiquin constantment les morts de les dones, rebudes per magnífics aplaudiments i ovacions. Quin missatge reben, les persones violentades per la societat, si el relat operístic es basa, en la seva gran majoria, en la misèria de les dones? Com ens ho fem per oblidar el que hem vist en escena, quan és el torn d’aplaudir als artistes que s’han posat en la pell dels abusadors i els violents? On és la frontera entre l’ovació a les artistes i no als discursos dramatúrgics i artístics, quan la crítica social sembla no tenir cabuda dins de la disciplina mateixa?

Les que som una mica optimistes creiem que el canvi és possible i fins i tot diríem que inevitable. Cada vegada som més les que ens dediquem professionalment al sector, persones que no compartim el sistema de valors dels que ho feien fins ara, i que ens dediquem a la clàssica des de tots els seus vessants. El fet que cada cop siguem més joves, estiguem més formades i més connectades amb el món i les realitats que ens envolten, fa que el canvi sigui ineludible. 

Mar Medinyà
Núvol