Cerca de notícies

Enquesta

Les notes dissonants dels conservatoris de música

2/1/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/les-notes-dissonants-dels-conservatoris-de-musica-227797

Els conservatoris de música són, de vegades, el malson d’alguns adolescents, que hi pateixen exigències excessives, tractes autoritaris o favoritismes

Els conservatoris de música, escampats per tot Catalunya, són temples de sensibilitat. Els professors que hi treballen s’encarreguen de transmetre estima per la cultura, generació rere generació, i vetllen perquè la tradició musical es conservi. Les presses del dia a dia s’aturen deliciosament en un passatge complicat del quadern d’estudis Kayser, i entre faristols neixen sovint amistats especials. Ara bé, de vegades els conservatoris també són el malson d’alguns adolescents, que hi pateixen exigències excessives, tractes autoritaris i poc empàtics o favoritismes, entre d’altres. Uns quants alumnes i exalumnes de centres d’ensenyaments professionals de música d’arreu del país —presentarem la majoria dels testimonis amb un nom fals per tal de mantenir-ne l’anonimat— asseguren que, tot i que aquestes dinàmiques no són una norma general ni generalitzable, es tracta d’un problema estructural prou estès i, d’alguna manera, fins i tot normalitzat.

“La meva experiència al conservatori va ser enriquidora a nivell social, perquè vaig conèixer gent amb les mateixes inquietuds musicals que jo, però a nivell acadèmic i emocional va ser una etapa dura, perquè, com a la majoria de companys, em va coincidir amb els anys del batxillerat, i hi havia professors del conservatori que m’exigien unes hores d’estudi desmesurades i no entenien que la meva prioritat no era professionalitzar-me en la música”, diu en Carles. En aquest sentit, segons la Loles, “l’exigència més important d’estudiar al conservatori radica en el fet d’estar disposat a passar-hi moltes hores, renunciar a altres activitats extraescolars i tenir menys temps de lleure que els amics de l’institut”.

En Roger explica que “alguns companys de classe amb només 14 anys ja tenien una marca al coll de tant tocar el violí” i reconeix que, en algun moment, va arribar a pensar que “s’esperava que tots els estudiants fossin així” i va sentir-se “culpable de no ser prou bon violinista”. Al seu parer, aquesta exigència té a veure amb “l’ambient de les famílies que hi porten els fills”, però també amb la “mentalitat” de les institucions musicals. Explica, per exemple, que havia conegut persones de 25 anys que “tocaven molt bé l’instrument però a les proves d’accés els baixaven la nota perquè se’ls considerava ‘massa grans’ per entrar al conservatori”.

La Loles posa de manifest que als conservatoris, a més, “a diferència de les escoles i dels instituts, les proves finals tenen un component d’humiliació pública difícil de pair, perquè els nervis et poden posar fàcilment en evidència davant dels companys i professors que t’escolten, i això pot provocar angoixa”.

Experiències frustrants a les classes d’instrument

En alguns casos, aquest ambient d’exigència i frustració pot arribar a nivells extrems i fer que els estudiants decideixin deixar els estudis musicals i arraconar l’instrument en un calaix. L’Oriol, per exemple, va tenir una experiència traumàtica amb la professora de fagot: “A mesura que passaven els cursos del grau professional, cada vegada m’exigia més i més, em comparava amb altres alumnes i em deia que no estudiava, cosa que era mentida. La relació que teníem es va anar degradant, fins que un dia vaig arribar a la classe i em va dir que tenia audició. Jo no en sabia res, ningú m’havia avisat i, de fet, el meu nom no constava en el programa. Vaig haver de tocar igualment, amb l’acompanyament del pianista, amb qui no havia assajat, perquè tot just estava començant a preparar aquella peça. Ho vaig fer fatal, és clar, i vaig marxar de l’escenari plorant. Just després, va sortir a tocar un company meu, que va interpretar la mateixa peça que jo, amb la diferència que ell sí que sabia que tenia audició i, per tant, la va clavar. Al final de tot, la professora em va dir: ‘Veus, això és el que has de fer. Ara tothom ha vist que no toques bé’. Em feia comentaris despectius d’aquesta mena, i em va arribar a dir que deixés el batxillerat per poder estudiar les obres de fagot. Jo tenia atacs d’ansietat després de cada classe. La cosa va continuar així, fins que un dia vaig petar a mitja classe i em vaig posar a plorar”. Al cap d’uns quants mesos, l’Oriol va deixar el conservatori i va desentendre’s del fagot durant força temps.

En Carles va viure una experiència similar. “El meu professor d’instrument tenia molt poc tacte, no tenia traça a l’hora de relacionar-se amb els alumnes. Tot i saber que per mi la música era una afició, perquè no m’hi volia dedicar professionalment, m’exigia un nivell realment molt alt. Jo estava fent batxillerat, i necessitava una nota alta per entrar a la carrera que volia estudiar. Ell ho sabia, però no ho volia entendre. Només li importava que afinés i que anés al tempo que tocava. No em va insultar mai, però em parlava de males maneres, sense cap mena de consideració”, relata. El jove estudiant solia sortir de classe angoixat, pensant que l’endemà deixaria el conservatori, fins que un dia va acabar passant de debò. Ara estudia un altre instrument, també al conservatori. “Sens dubte, la raó principal per la qual vaig deixar el primer instrument va ser l’exigència del professor”, comenta.

Per en Roger, en canvi, l’assignatura més frustrant era l’orquestra. “Hi anava amb por, perquè hi havia un ambient tens, provocat sobretot pel director: quan les coses no sortien bé, ens queien mirades seves, o crits, sobretot als qui sèiem al final de l’orquestra —al final sempre hi havia els “pitjors” estudiants. De vegades feia comentaris vexatoris. Jo patia molt en els moments que tota l’orquestra tenia un silenci: si t’equivocaves i el teu instrument sonava sol, et ridiculitzava davant de tots els companys”, detalla.

‘Els bons i els dolents’

Segons els testimonis entrevistats, una altra dinàmica prou habitual als conservatoris és el favoritisme cap a alguns alumnes, sovint cap als qui destaquen més com a intèrprets i tenen la intenció de continuar estudiant música a un nivell superior. “Al meu conservatori, l’exigència dels professors variava en funció de les intencions futures de cada alumne, però ho acceptàvem com un comportament lògic i no afectava la relació entre els companys”, diu la Loles.

L’Oriol, en canvi, ho va viure d’una forma diferent. “Un cop fet el pas de grau, ja es veia quins companys eren molt bons en música i quins no tan, i en una classe d’harmonia els tres o quatre alumnes no tan bons vam passar a ser invisibles. El professor mai no ens demanava els deures ni ens feia preguntes, i això, mentalment, t’acaba afectant”, comenta. En Roger va trobar-se en situacions semblants a l’orquestra: “El director s’emocionava quan tocaven els de davant, de qui tots havíem de prendre exemple, i s’enfadava quan tocàvem els de darrere… Tot plegat, gens pedagògic”.

Això sí, gairebé tots els entrevistats coincideixen que, en general, llevat de casos particulars i malgrat algunes dinàmiques de caire competitiu, la relació entre els companys era sana, i tenen un bon record de les amistats que van fer durant aquells anys.

Exigència saludable o pressió abusiva?

Resulta complicat establir quins són els límits entre una exigència saludable, que ajuda a avançar, i una pressió abusiva, que pot destruir vocacions musicals. Hi ha qui diu que el món de la música és exigent i que cal acceptar-ho. “En aquests nivells de dificultat, és molt difícil canalitzar l’aprenentatge de manera que tot siguin flors i violes. Si cal, els professors han de ser estrictes i posar males notes. Els alumnes s’estan traient un grau professional. És quasi com anar a l’institut, amb la diferència que la música és una afició i fer art hauria de ser bonic. Si vas a classes de ballet o a un entrenament de futbol, tothom dona per fet que serà dur… Doncs amb la música passa el mateix”, defensa la Laura.

Per contra, hi ha qui diu que cal rebaixar la pressió per facilitar que els estudiants gaudeixin de l’instrument. “En aquell moment, jo no era conscient que els comportaments de la meva professora eren dolents. Els considerava naturals, perquè anteriorment havia vist els meus germans plorant després d’una classe de música, i al conservatori també havia vist gent amb atacs d’ansietat. Ara, però, veig que aquestes conductes no haurien de ser normals”, manifesta l’Oriol.

En qualsevol cas, però, alguns testimonis encara arrosseguen aquestes experiències frustrants. L’Oriol, que treballa de mestre de música, confessa que, arran dels problemes que va tenir amb la professora d’instrument, se sent insegur a l’hora de tocar davant dels seus alumnes. “Fins i tot em fa vergonya tocar davant de la meva parella, i mira que vivim junts”, explica. En aquest sentit, la Mariona assegura que “molts dels qui hem arribat a nivells professionals de música clàssica tenim més inseguretats que la resta de músics quan hem de tocar en públic, perquè als conservatoris ens transmeten la idea que la música clàssica ha de ser perfecta, ideal i totalment harmònica”. 

Berta Coll i Bosch
Núvol