Cerca de notícies

Enquesta

Una rosa d'hivern

17/12/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/una-rosa-dhivern-224858

El cor Veus interpreta Brahms, Britten i Vivancos a L’Auditori de Barcelona acompanyats dels trompistes Pau Torres i David Arnau i de l’arpista Esther Pinyol.

«No hi ha rosa amb tal virtut com la Rosa que porta Jesús, perquè aquesta Rosa conté el cel i la terra en un espai molt petit». Així comença un dels números més coneguts d’A Ceremony of Carols (1939) de Benjamin Britten, obra que neix d’un viatge entre els Estats Units i Anglaterra, d’un recull de poemes de temàtica nadalenca del s. XVI i d’uns manuals de composició per a arpa. Tot i que l’obra va ser estrenada per un cor de dones, de seguida Britten va preferir que la cantessin infants perquè les seves veus podien atorgar el caràcter d’innocència que, per ell, havia de despendre l’obra. La partitura es gesta un cop iniciada la Segona Guerra Mundial, en un moment de terror i tragèdia; en aquest context, per tant, el compositor gira la mirada cap a uns textos del passat, però també cap a unes veus del futur, les veus de l’esperança. En mig de la foscor, hi ha llum: tal vegada com el nen Jesús, una rosa en mig de la cruesa del fred.

Aquest color blanc, fresc, net propi dels infants és el que van donar-hi Veus – Cor Infantil Amics de la Unió, dirigits per Josep Vila Jover, diumenge passat a L’Auditori de Barcelona. Després de les ressonàncies gregorianes de la processó inicial, van venir un Wolcum Yole! de tempo àgil que caminava de manera orgànica i un There is no Rose que convidava a l’expectació. La formació va fer gala de les seves solistes en diversos números, amb un That yonge child interpretat amb gran delicadesa i sensibilitat i un Balulalow d’aguts brillants i gran projecció; també més endavant, a un In freezing winter night ben conduït o un lleuger Spring Carol, on les dues solistes ens van regalar un piano final molt dolç. As dew in Aprille va acabar-se en un crescendo vibrant que ens conduïa directament a l’energia de This little Babe, un dels cànons més complicats del conjunt que va estar clavat de temps, com una màquina que funciona sense excepció. També va ser pràcticament com un joc rítmic Deo Gracias, amb entrades clares que sobresortien com dolls d’aigua i que van arrencar uns aplaudiments impacients del públic.

Brahms, així ho explicava Vila Jover a l’inici del concert, també va ser director d’un cor, en aquest cas, de veus femenines a la seva Hamburg natal i, entre d’altres, els va escriure aquests Vier Gesänge, op. 17 sobre poemes de temàtica tan romàntica com ho son l’amor i la mort. Tot i estar separada per, pràcticament, 80 anys de diferència amb l’obra de Britten, a totes dues els agermana un instrument –l’arpa– però també el fet que, interpretades per a veus infantils, deixen enrere el lament i possibiliten una interpretació més optimista. El cor va sonar amb seguretat; amb un fraseig més clar i un balanç de les veus més acurat a l’últim dels càntics, Gesang aus Fingal, on van tenir lloc pianos continguts però precisos, amb uns compassos a capella ben resolts i uns contrastos dinàmics que ajudaven a fer avançar l’obra. En aquesta peça, cal destacar-hi el paper de les contralts, amb unes entrades de color avellutat i una veu madura, conscients del paper que els tocava interpretar.

El concert concloïa amb un arranjament que Bernat Vivancos, compositor resident la temporada passada a L’Auditori, va escriure per aquesta producció. Aquella esperança que es podria intuir de lluny amb Brahms i que vam sentir una mica més a prop amb Britten es feia, finalment, explícita amb L’ametller: «Ets la pau que s’anuncia entre el sol, núvols i vents. No ets encara el millor temps pro en tens tota l’alegria». Tot i que encara hi ha tempesta, tot i que encara fa un fred d’hivern, podem veure, ara sí, la llum de la primavera. La solista ens transportava fins aquest cel de clarianes amb uns aguts rodons i cuidats i una melodia gens fàcil que va saber lligar amb molt de gust. I el cor va respondre còmode, en una obra que portaven ben treballada.

L’arranjament, precisament, va ser per a dues trompes i arpa, instruments que van acompanyar la formació coral al llarg del concert amb atenció, deixant l’espai necessari quan s’havien de quedar en un segon pla i sobresortint en els moments de més protagonisme. Tot i que l’entrada de la primera trompa a l’Es tönt ein voller Harfenklang podria haver sigut un pèl més suau per equilibrar-se amb l’arpa, Pau Torres i David Arnau van executar les seves intervencions amb solvència i van estar encertats en els fragments de més exposició, com la introducció de l’obra de Vivancos.

Esther Pinyol, a qui destacàvem com a valor de la clàssica ara fa uns mesos, va transportar-nos al món màgic, propi de la sonoritat de l’arpa, amb pulcritud i sinceritat. Vam poder gaudir de contrastos dinàmics molt elegants i d’uns arpegis que queien com la pluja de maig a l’obra d’Albert Zabel La source (Am Springbrunnen), op. 23 o d’uns harmònics col·locats com gotes de rosada a l’interludi de l’obra de Britten. A l’entrevista del juliol destacàvem com parla amb il·lusió i senzillesa, amb una passió gairebé innocent: és així, també, com fa parlar el seu instrument.

A la presentació de la programació d’hivern, Robert Brufau, director de L’Auditori, comentava que la institució vol apostar pel món coral: «és cert que en aquests temps de pandèmia, el món de la música en viu ha patit molt. Sens dubte, però, un dels sectors més damnificats ha sigut el món coral, que no es podia reunir i cantar. Per això ens sembla important potenciar les col·laboracions existents, ja sigui amb cors professionals o amateurs». En aquest sentit, O Vos Omnes hi farà una residència de tres anys, però la programació general també reflectirà aquesta aposta per a formacions de qualitat que formen una xarxa important i que, Brufau assenyalava, «estan fent una feina extraordinària». Esperem, doncs, que aquesta rosa d’hivern que donava el tret de sortida a la programació de Nadal de la institució, també sigui símbol d’esperança; que aquest bri de primavera resisteixi la duresa del fred i deixi pas a l’abraçada del bon temps. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol