Cerca de notícies

Enquesta

Áurea Domínguez: “La història de la clàssica és la dels compositors”

9/12/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/aurea-dominguez-la-historia-de-la-classica-es-la-dels-compositors-223078

Parlem sobre musicologia, feminisme i llenguatge; de com tractar la història de la música i adaptar-la a les necessitats de les professionals.

El llenguatge travessa totes les disciplines, acadèmiques i extraacadèmiques, però sembla que hi ha certs àmbits que es resisteixen al canvi, ja sigui per a incloure realitats que fins aleshores no han tingut l’espai lingüístic que necessiten, com per a adaptar-se a la contemporaneïtat. Parlem amb la fagotista Áurea Domínguez, doctora en musicologia, investigadora a l’Schola Cantorum de Basilea i co-autora del llibre Escribir sobre música (2016) sobre llenguatge, inclusió i feminisme.

Áurea Domínguez, fagotista, doctora en musicologia i investigadora a l’Schola Cantorum de Basilea.
Mar Medinyà: Benvinguda Áurea, i gràcies per acompanyar-nos i mostrar-nos el món de la musicologia més acadèmica, molt sovint restringit a aquelles que no en formem part de manera activa. Com t’has enfrontat, a nivell professional, amb els conflictes que sorgeixen quan parlem de llenguatge, feminisme i música?

Áurea Domínguez: Quan vam començar a escriure el llibre Escribir sobre música, vam trobar-nos amb un seguit d’idees i reflexions que calia posar sobre la taula a l’hora d’escriure i parlar sobre música, però també és veritat que des que es va publicar l’any 2016, fins al dia d’avui, han canviat molt les coses; sobretot l’enfoc feminista sobre aquest tema. Quan vam reeditar el llibre ara fa 3 anys, vam poder modificar-lo i vam voler evitar el masculí genèric substituïnt-lo per genèrics neutres i altres alternatives. Personalment, en l’àmbit professional, treballo majoritàriament amb l’anglès, per la qual cosa es fa més fàcil no caure en el parany lingüístic dels masculins genèrics.

MM: En l’Acadèmia, el llenguatge és quelcom estructural i sovint rígid, sobretot en els àmbits humanístics. En canvi, en la vida real hi trobem les xarxes socials i reivindicacions com les d’@alokvmenon, escriptori, activisti i performer que diu que “qui controla la paraula, controla el món” i que “L’Acadèmia té el monopoli del llenguatge i no permet la fluidesa”. Com veus la confrontació entre el llenguatge, l’Acadèmia i el “món real”?

AD: Faré un pas enrere per poder contestar millor. Jo sempre he tingut una mena de dubte existencial sobre com enfrontar-me a aquest tema. Em dedico a la musicologia clàssica i al mateix temps em considero feminista, per la qual cosa el dilema sorgeix quan em plantejo si caldria que m’etiquetés com a musicòloga feminista i per tant m’hi dediqués en exclusiva. Quan he assistit a conferències, debats o espais de musicologia feminista, passa sovint que són espais tan segurs que la majoria de persones que hi ha són dones i feministes, i per tant sembla que el marge d’acció quedi restringit a aquests cercles. Per a mi, ara mateix és més important fer una tasca més activa en espais que no siguin estrictament reivindicatius, d’aquesta manera s’arriba a tota aquella part del sector que no s’interessa pels esdeveniments purament feministes i que per tant queda fora dels cercles on es parla de la musicologia menys canònica.

Per a mi, ara mateix és més important fer una tasca més activa en espais que no siguin estrictament reivindicatius.
Dins de l’àmbit de la parla anglesa, és veritat que la modificació del llenguatge per a incloure diferents realitats està en una altra fase, i per tant no és tan problemàtic com en les llengües romàniques; no obstant això, quan vas pujant esglaons dins de l’Acadèmia i sobrepasses el doctorat, t’adones que és molt difícil trobar dones que es dediquin professionalment a la musicologia; és en aquests espais on intento treballar. També és veritat que, dins de la musicologia més clàssica i històrica, la gran majoria de personatges històrics que tractem són homes.

MM: Potser aleshores un dels conflictes és qui té veu i qui no, i entren en contradicció objecte i subjecte, aquelles que rebem la informació i les que la dónen, l’Acadèmia i el món real.

AD: Per a tractar aquest conflicte potser s’hauria d’atacar l’arrel del problema. La història de la música clàssica és la història dels compositors; està escrita des del punt de vista de la composició, de les obres de certs personatges històrics, i els diferents períodes es construeixen al voltant d’aquestes figures canòniques. La qüestió no hauria de ser adaptar-se a un model històric centenari centrat en els compositors, sinó buscar altres maneres de tractar la història, com per exemple centrar-se en intèrprets o pedagogues i crear discursos al voltant d’aquestes.

Hauríem de buscar altres tipus de models històrics, com ara crear discursos al voltant de pedagogues o intèrprets.
MM: Hi ha qui reivindica que les etapes històriques no poden aplicar-se a totes les esferes i realitats socials, i que els períodes que es fan servir per a estudiar la història de la música (o l’art) europeu no poden aplicar-se, per exemple, a la història de les dones. Ara bé, abordant altres temes, creus que la musicologia va al mateix ritme que altres disciplines humanístiques?

AD: Crec que un dels molts problemes de la música i la musicologia és que hi ha molt intrusisme professional. Quan va aparèixer la nova musicologia, es va obrir un univers on hi van entrar professionals de diferents disciplines: la sociologia, la teoria de l’art, l’antropologia i un llarg etcètera; això enriqueix la disciplina en general, però la música en si queda una mica apartada del focus d’interès, i potser és per això que va a velocitats diferents de la resta de disciplines.

MM: Potser això es deu a que, per exemple aquí a Catalunya, fa uns anys només es podia estudiar musicologia a l’ESMUC o a l’UAB com a llicenciatura de segon cicle; fins i tot als conservatoris municipals no es feia gaire esment de la disciplina. Les que ens dediquem a l’àmbit de la clàssica coneixem poques musicòlogues de carrera, en canvi hi ha moltes intèrprets amateurs, moltes humanistes, moltes historiadores (de l’art) i algunes periodistes.

AD: Si que és veritat que fa anys, als conservatoris superiors, els estudis de musicologia eren poc coneguts i per tant la demanda no era tan alta. En altres estudis i disciplines no passa tant. Recentment és molt interessant l’auge que està tenint la investigació artística; des del món universitari sol haver-hi un recel vers aquests estudis, hi ha una mena d’enfrontament entre l’àmbit musico-pràctic i el purament reflexiu.

MM: Jo mateixa, quan escric i parlo sobre música, decideixo fer-ho activament en femení per a crear imaginaris que penso que encara manquen, però em trobo amb opinions que no hi estan gens d’acord. AD: Jo t’animo a fer-ho, és molt necessari crear discursos alternatius als canònics, i al cap i a la fi és una de les eines que tenim per a fer de la nostra professió quelcom encara més interessant. 

Mar Medinyà
Núvol