Cerca de notícies

Enquesta

Naixement, passió, resurrecció

3/12/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/naixement-passio-resurreccio-221870

La Franz Schubert Filharmonia i el Cor Francesc Valls sota la direcció de Paul Agnew interpreten "El Messies" de Händel a Saragossa, Lleida, Vila-seca, Barcelona, Tarragona i Castelló.

És difícil dir res de nou sobre una obra magna com la del Messies de Händel, sobretot perquè se n’ha vessat tanta tinta que és complicat afegir-hi res més. És un clàssic d’aquestes dates que arriba cada any a les nostres cartelleres com els llums als carrers o els torrons a les taules; és una cita obligada que ens recorda una vegada i una altra com ens agrada aferrar-nos a les tradicions per omplir-nos de nostàlgia; és una obra llarga que ens empassem sencera sense dubtar perquè –de la mateixa manera que els infants amb els contes d’abans d’anar a dormir– ens la sabem de memòria però, alhora, volem que ens recordin com acaba. La Franz Schubert Filharmonia interpreta un dels oratoris més coneguts i celebrats de la història de la música aquestes festes de Nadal i, per posar-hi una mica de context, en parlem en tres blocs diferents, com els tres blocs que estructuren l’obra mateixa.

1. El naixement o l’obra

Aquest oratori, a diferència d’altres amb més acció, és sobretot contemplatiu i convida a la reflexió: és per això que si existeix una ocasió per escriure una prèvia meta-textual, segurament és aquesta. Molts dels nostres lectors sabran que el Messies es va concebre com a una obra per a Pasqua, no per Nadal; és a dir, el moment de tornar a néixer, no el de néixer en primer lloc. Partint d’aquesta idea, podríem fer un paral·lelisme entre el text de l’obra i el context en què va ser creada per explicar que el fet de néixer i el de re-néixer, de vegades, no tenen una frontera clara.

Parlar del «naixement» o creació d’aquesta obra és anar molt més enllà del fet que va ser composta en només tres setmanes, que va ser estrenada amb gran èxit a Dublin el 1741 i que va ser rebuda, inicialment, amb fredor per part del públic anglès: aquesta partitura, precisament, ha nascut (o re-nascut) moltes vegades. Tant és així, que va ser modificada constantment per Händel al llarg de la seva vida per adaptar-la al context en el que s’havia d’interpretar, als músics dels que disposava o els recursos dels quals podia comptar. A més, al llarg del segle XIX les representacions van anar augmentant en nombre de persones tant en l’orquestra com en el cor, fins arribar al punt d’haver d’afegir instruments i modificar de nou, per tant, l’obra. Ja a mitjans del segle XX es va tendir a la recuperació de l’original –amb tota la polèmica que pot comportar el terme «original», aquí– fins a arribar a dia d’avui, amb preguntes sense resposta pel que fa l’elecció de les versions o els criteris interpretatius.

2. La passió o els intèrprets

La Franz Schubert Filharmonia, en parlàvem aquí, és una formació que treballa per apropar la música a la gent; la segona part d’aquesta obra serà un bon moment per demostrar-ho. Aquesta secció està formada de números que, sovint, recorren al sentiment de desolació i lamentació, d’entre els quals, el moviment més llarg de l’obra. Tot plegat en podria dificultar la rebuda per part del públic, però l’orquestra tarragonina s’ha posicionat clarament i en més d’una ocasió a favor de dirigir-se a tothom, no a les elits. L’elecció del repertori ja és tota una declaració d’intencions –el Messies és una obra habitualment participativa–, ara cal que la interpretació també faci part d’aquest mateix entusiasme.

L’amor per la música de la filharmonia també es veu reflectit en l’elecció de la resta d’intèrprets, especialment vinculats a la música antiga i barroca. Així, convidar el Cor Francesc Valls, format d’un grup estable de vuit a dotze cantants professionals, és sinònim d’allunyar-se de les interpretacions realitzades per grans multituds i apostar, en canvi, per una versió recollida i de qualitat. A més, els solistes que defensaran les àries seran la soprano Eugenia Boix, la mezzosoprano Marta Infante, el tenor Albert Casals i el baríton Elías Arranz; tots quatre amb una destacada presència escènica tant en escenaris d’aquí com d’arreu. Totes aquestes veus confluiran en l’al·leluia més conegut de tots els temps al final d’aquesta segona part, un moment de gaudi en el que l’unisò convida a sentir-se part d’un sol instrument.

3. La resurrecció o el director

Tot plegat sonarà sota la batuta del britànic Paul Agnew, especialista en la música dels segles XVII i XVIII que, a més, també és tenor i codirector de Les Arts Florissants des del 2019. Si el coneixement de l’instrument és clau en la feina de direcció, Agnew podrà conduir el Cor Francesc Valls i els quatre solistes pel camí que consideri més adequat i traçar, així, una línia que vagi passant pels diferents estats en els quals ens convida l’obra fins arribar a la resurrecció final. Una resurrecció que, finalment, no deixa de ser un re-naixement; una nova versió d’aquesta obra tan interpretada però que, d’alguna manera, torna a néixer cada vegada.

Aquesta temporada el barroc sonarà amb expertesa no només ara que comença l’hivern, sinó també quan floreixin els ametllers i, més endavant, quan ja ens abraci del tot la primavera. El febrer podrem gaudir del violoncel de Mischa Maisky interpretant les suites de Bach al Palau de la Música Catalana (enllaç) i a mitjans de maig de la direcció de Rinaldo Alessandrini, gran especialista de la música barroca que repeteix col·laboració amb la formació catalana, de qui en podrem escoltar les seves propostes de Les quatre estacions de Vivaldi i la Simfonia núm. 2 de Schubert (enllaç). D’aquesta manera, la música engalanada del barroc, de la mà de grans especialistes, ens anirà acompanyant com una flor que primer hiverna i després es desperta amb el bon temps.

Més informació i entrades a la seva pàgina web. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol