Cerca de notícies

Enquesta

Joan Magrané: “En art és important llançar-se des del precipici”

11/11/2021 |

 

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2055766-en-art-es-important-llancar-se-des-del-precipici.html

Sempre he tingut claríssim que el treball principal d’un músic és escoltar. Si pot ser en directe, millor. I, si no, a casa
Hi ha certes idees que estan molt bé en societat però que en art són nefastes, com ara la idea de consens.

Que­dem amb Joan Magrané, un dels com­po­si­tors cata­lans amb més pro­jecció, quan, fa tot just uns dies, ha estre­nat mun­di­al­ment al Théâtre du Châtelet de París el que con­si­dera “el mani­fest” del seu “credo artístic”: Intérieur, adap­tació d’una obra de Mau­rice Mae­ter­linck (prin­ci­pal expo­nent del tea­tre sim­bo­lista i premi Nobel l’any 1911) amb posada en escena de Sil­via Costa i i la inter­pre­tació musi­cal de l’Ensem­ble Inter­con­tem­po­rain diri­git per Matt­hias Pintsc­her.

‘Intérieur’, la seva obra més gran fins ara, va ser rebuda a París amb grans elo­gis. Com se sent?
Als núvols, encara, perquè tot ha anat com havia d’anar. Fa uns cinc o sis anys, Pintsc­her em va dir que tenia aquest pro­jecte però que no tenia temps de tirar-lo enda­vant, i que estava con­vençut que la per­sona ade­quada per fer-lo era jo, la qual cosa va ser tot un regal. El pro­jecte, però, també per la Covid, es va anar allar­gant, pos­po­sant i repen­sant, fins al punt que no sabia si l’obra, la més ambi­ci­osa que havia fet mai, s’aca­ba­ria que­dant en un calaix.
En quin moment li arriba, aquest pro­jecte tan des­ta­cat, en la seva car­rera com a com­po­si­tor?
Al final, que passés tant de temps és fantàstic, perquè fa sis anys no crec que l’hagués sabut fer. Sobre­tot pel repte que sig­ni­fica omplir una hora amb una sola idea. A nivell con­cep­tual, si escrius un con­cert, la ima­gi­nació és lliure, però a Intérieur hi havia un tre­ball de desen­vo­lu­pa­ment bruck­nerià que jo no ho havia fet mai. Ara, en canvi, després d’haver fet, sobre­tot, mol­tes coses amb ensem­bles de veus, m’hi veia pre­pa­rat. La con­nexió amb Matt­hias Pintsc­her, d’altra banda, va ser màgica. Amb ell no calia dir res, entrava de ple en la meva música. Al juliol, quan feia només unes hores que havia arri­bat de Nova York, va fer una lec­tura de la par­ti­tura de dalt a baix a pri­mera vista i, cer­ta­ment, ho va fer tal com jo ho havia ima­gi­nat. La con­nexió amb ell ha estat total.

‘Intérieur’ marca un punt d’inflexió en la seva car­rera.
Ha estat un punt d’inflexió, segur, quant a com­po­sició. Pel que fa a la car­rera, hi entren en joc altres fac­tors i no tot depèn de mi...

Un tea­tre de París, sense que vostè hi hagués fet mai res abans, aposta sense com­ple­xos per l’obra fins ara més impor­tant de Joan Magrané. Què ho fa, que això no passi a Cata­lu­nya?
No deu ser perquè no s’hagi dit, tot­hom sabia que exis­tia aquest pro­jecte... He de dir, però, que, en el meu cas, no em puc quei­xar, ja que s’ha comp­tat amb mi per a molts altres pro­jec­tes. Sí que és veri­tat, però, i això no única­ment em passa mi sinó que és gene­ral, que a Cata­lu­nya, en aquest sen­tit, falta encara el pas de llançar-se al buit. Falta apos­tar per pro­jec­tes sense saber si seran un èxit o no, que és una idea que en altres països fa temps que és té molt inte­ri­o­rit­zada però en la qual, aquí, en canvi, encara hem de tre­ba­llar força. Penso, mal­grat tot, que anem pel bon camí, tot i que hi podríem anar més ràpid. En art és impor­tant llançar-se des del pre­ci­pici.

I no ho fem per una qüestió de... diners? manca de tra­dició? Con­ser­va­do­risme per part dels pro­gra­ma­dors?
Ho resu­mi­ria en falta de con­fiança. L’èxit, des d’un punt de vista artístic, es troba en el risc. Les coses que són cor­rec­tes i, artísti­ca­ment, apos­ten per allò que és segur, estan mor­tes. Jo, com deia, hi insis­teixo, no em puc quei­xar gens, perquè he tin­gut, per exem­ple, unes quan­tes residències en audi­to­ris. A les residències, però, s’hi acos­tuma a arri­bar sem­pre còmoda­ment, ja amb un domini de l’ofici. I el que falta una mica, crec, és la valen­tia d’aga­far algú i dei­xar-li fer el que vul­gui. Jo, això, per exem­ple, m’ho vaig tro­bar amb la Missa a sis veus que vaig tenir l’opor­tu­ni­tat de fer a la cate­dral de Girona. En Víctor Gar­cia de Gomar [direc­tor artístic del Fes­ti­val Nits de Clàssica de Girona i, des del 2019, del Gran Tea­tre del Liceu] va dema­nar-me un pro­jecte asse­qui­ble però sense límits, i aques­tes coses no única­ment enri­quei­xen el tre­ball de l’artista (que, si no fa aques­tes coses, corre el risc d’aca­bar fent sem­pre el mateix), sinó que enri­quei­xen la cosa cul­tu­ral, ja que el públic es troba amb pro­pos­tes més for­tes.

De quina manera con­vi­uen els pro­jec­tes d’encàrrec amb la neces­si­tat inte­rior de com­pon­dre?
Tinc la sort de tenir un grup de músics de cam­bra –Joel Bar­do­let, Pau Codina, Car­les Marigó, Marc Here­dia...– amb els quals fem tot allò que ells o jo vul­guem fer, hi hagi diners o no. Intérieur, com deia, que és l’obra més gran que he fet, la vaig escriure enmig d’una total incer­tesa. És el mateix cas, per exem­ple, que Llum de Ramon Humet [una obra coral en set movi­ments estre­nada l’any pas­sat], que va escriure sense saber quin recor­re­gut tin­dria i que va néixer com una obra per a si mateix. Aquesta és la clau. Intérieur, en el meu cas, va ser el mateix: va sor­gir la pos­si­bi­li­tat de fer-la i, encara que no sabés quan es faria, vaig tenir clar que la faria igual­ment. Això t’obliga a fer coses que s’esca­pen del teu domini. Fer una petita obra de deu minuts, en canvi, s’acon­se­gueix amb un cert ofici, però al final no té tanta gràcia.

Després d’haver vis­cut a París torna a tenir residència esta­ble a Bar­ce­lona. És pos­si­ble fer car­rera de com­po­si­tor sense haver de mar­xar de Cata­lu­nya?
Puc fer-ho, en el meu cas, perquè tinc un peu aquí i un fora. Aquí puc fer coses que em venen de gust perquè, a fora, tinc encàrrecs gros­sos. No només a Bar­ce­lona, però. He de dir que, a Madrid, ja des del començament, se m’ha trac­tat molt bé. De fet, els meus pri­mers pro­jec­tes van ser a Madrid, abans que aquí. Vaig ser, per exem­ple, com­po­si­tor resi­dent al Cen­tro Naci­o­nal de Difusión Musi­cal gràcies a una idea boja de Paco Lorenzo, que va llançar-se a la pis­cina. Fins ales­ho­res, sem­pre havien optat per com­po­si­tors con­sa­grats.

Vostè va néixer el 1988; Raquel García-Tomás, que l’any pas­sat va ser guar­do­nada amb el Pre­mio Naci­o­nal de Música, va fer-ho el 1984; Car­los de Cas­te­llar­nau és del 1977... Exis­teix, en aquesta for­nada de com­po­si­tors cata­lans, un sen­ti­ment de per­ti­nença gene­ra­ci­o­nal?
Sí, i tant, tot i que ignoro si tindrà con­tinuïtat o no. Aquesta gene­ració gira molt al vol­tant de l’Esmuc i l’Agustí Char­les. Hi havia, és clar, altres pro­fes­sors, però ell va fer molt el paper de cata­lit­za­dor. A Bar­ce­lona, però també a Sara­gossa, que és d’on sur­ten molts dels com­po­si­tors de la meva gene­ració que estan fent car­rera a Espa­nya. Recordo Char­les com algú que s’entre­gava molt als alum­nes, i això acaba donant els seus fruits.

Tras­lla­dem-nos uns quants anys més enrere. Què el va atreure, del món de la com­po­sició?
Recordo que de petit m’agra­dava tocar i m’agra­dava escriure, que és una cosa que vaig començar a fer des del moment de saber el nom de les notes. De ben petit, també, m’agra­dava lle­gir bio­gra­fies de com­po­si­tors. Hi ha un lli­bre que es diu Con­ver­ses amb com­po­si­tor famo­sos, publi­cat pre­ci­sa­ment a Reus, que me’l va com­prar el meu pare i em va fas­ci­nar. Anava fent coses de manera auto­di­dacte, fins que en Ramon Humet em va encar­ri­lar i em va dir que hi havia un peda­gog interes­sant que es deia Agustí Char­les. Més enda­vant, per afi­ni­tats, vaig triar, a París, Ste­fano Ger­va­soni, que és algú molt par­ti­cu­lar i amb qui vam con­nec­tar bé.

Està al cas de les ver­si­ons que es fan de les obres, de les inter­pre­ta­ci­ons... No es veu en tots els músics, aquesta carac­terística.
Sí, pot­ser perquè sem­pre he tin­gut claríssim que el tre­ball prin­ci­pal d’un músic és escol­tar. Si pot ser en directe, millor. I, si no, a casa.

Quan tro­ba­rem, tan­ma­teix, un CD monogràfic de l’obra de Joan Magrané?
Aques­tes coses te les pagues tu o t’ho pagues amb una sub­venció, i jo em sento ridícul anant a dema­nar diners. Si algú, de manera ben­vo­lent, vol ficar-hi diners sense que li ho demani, sor­tirà. Però aques­tes coses es paguen. A més, els temps han can­viat molt en aquest sen­tit i ara els dis­cos són bàsica­ment pro­jec­tes per­so­nals que s’ha de pagar un mateix.
Ara fa un any, en els Grammy Lla­tins hi havia nomi­nats tres artis­tes cata­lans: Aitana, Rosalía... i Joan Magrané.
Sí, això és gràcies a la Noe­lia [Rodi­les], que va gra­var Dues peces per a piano per a un disc [The But­terfly Effect (Eudora Records, 2019)] i, la dis­cogràfica va deci­dir pre­sen­tar-s’hi. La nomi­nació em va donar molt ressò, la qual cosa s’agra­eix, però aques­tes coses se m’esca­pen i no depe­nen de mi. A més, és curiós, perquè he fet com­po­si­ci­ons força més vis­to­ses. Allò era un home­natge a Schu­bert força difícil a nivell estruc­tu­ral, no era pas una obra per escol­tar i pas­sar l’estona.
Què creu que li falta, a la cul­tura cata­lana, més enllà d’aquest com­po­nent de risc que comen­tava fa una estona?
Con­nexió, per exem­ple. Cal que final­ment ens ado­nem, no tant des de la música, que ja està més en aquesta línia, sinó des d’altres àmbits, que hi ha altres dis­ci­pli­nes que ens inter­pel·len direc­ta­ment. Són coses, una vegada més, que pas­sen en altres països, però no prou en aquest. Aquí, per exem­ple, si t’agrada Josep Car­ner, hau­ries de conèixer Edu­ard Toldrà. Calen més vin­cles entre els dife­rents esta­ments de la cul­tura. Raül Gar­ri­ga­sait, en aquest sen­tit, que és un escrip­tor fantàstic i un intel·lec­tual de pri­mer nivell, és una figura clau, ja que és algú que coneix molt bé els clàssics, també allò més actual, i que situa la música en un mateix nivell. És el que han fet, per exem­ple, i cadascú a la seva manera, Euge­nio Trias i Ramón Andrés, però falta fer-ho des d’un pen­sa­ment més de cul­tura cata­lana. Això hau­ria de ser­vir, per exem­ple, perquè, quan s’inter­preta Gar­reta o Mom­pou, la gent enten­gui que no es fa perquè són cata­lans i prou, sinó perquè estan lli­gats a la nos­tra iden­ti­tat i cul­tura.

Albert Serra, el cine­asta, encarna mol­tes de les idees que plan­teja, també.
Hi he con­nec­tat sem­pre, amb les seves pel·lícules, perquè, per damunt de tot, hi ha un ànim artístic, que és una cosa que trobo indis­pen­sa­ble. La cul­tura no és un tot bar­re­jat, sinó que hi ha cer­tes coses que reque­rei­xen un conei­xe­ment, asseure’s, callar i escol­tar per poder refle­xi­o­nar. I, a vega­des, es con­fo­nen coses que tenen un ànim d’indústria, que està molt bé i han d’exis­tir, amb coses que no en tenen, però que tan­ma­teix també han d’exis­tir. Falta, doncs, que la gent que per­ta­nyem a dife­rents gre­mis de la cul­tura ens ajun­tem, però, a la vegada, enten­dre també que cada cosa té el seu valor, i que no tot ha de ser per a tot­hom. L’art pot ense­nyar-nos mol­tes coses i ser exem­ple de mol­tes altres, però també ha de ser tot el con­trari. Hi ha cer­tes idees que estan molt bé en soci­e­tat però que en art són nefas­tes, com ara la idea de con­sens. El con­sens social és mera­vellós, però en art pot ser nefast, perquè sig­ni­fica rebai­xar, i tot­hom hau­ria d’anar cap a l’extrem màxim, cap a una radi­ca­li­tat.

L’art ha de ser radi­cal?
I tant. Fomen­tem molt, per exem­ple, l’art col·labo­ra­tiu, però cal anar amb compte, ja que, amb això, pot ser que no esti­guis donant l’opor­tu­ni­tat a cadascú d’anar al màxim fins al seu món.A Intérieur, jo vaig aca­bar la par­ti­tura sense tenir en compte cap escena, va ser una cre­ació meva fins al final.I la direc­tora d’escena, a par­tir de la música, va por­tar també fins al final allò que va con­si­de­rar con­ve­ni­ent. La màgia, en tot cas, va sor­gir després, en veure com s’ajun­ta­ven dues ver­si­ons artísti­ques lliu­res. Si des del prin­ci­pis haguéssim “pac­tat”, ho hauríem rebai­xat. Sé que és política­ment cor­recte poten­ciar les cre­a­ci­ons col·lec­ti­ves, però a vega­des poden ser un camí equi­vo­cat.

Carrera meteòrica
En la generació més jove de compositors, Joan Magrané (Reus, 1988) hi té un espai destacat. Guanyador als 25 anys del premi Reina Sofia (2013), aquest guardó va ser el detonant d’una meteòrica carrera en què l’estrena d’Interieur ha significat un reconeixement internacional unànime. La seva voluntat expressiva sembla sorgir d’una profunda necessitat interior que no dubta a establir un diàleg amb la tradició musical. Quedar amb ell no és contactar amb una compositor més, sinó amb un jove apassionat per a qui l’ofici de compositor no és una manera de guanyar-se la vida, sinó de viure-la. Magrané, enguany, és un dels compositors en residència a L’Auditori de Barcelona, on, entre altres projectes amb l’OBC, veurà estrenada una obra polifònica amb el conjunt vocal belga Graindelavoix. 

GUILLEM VIDAL / ORIOL PÉREZ TR
El Punt / Avui