Cerca de notícies

Enquesta

Martí Fer­rer: “Els algoritmes no ens afavoreixen gens”

28/10/2021 |

 

http://admin.elpunt.cat/cultura/article/19-cultura/2049758-els-algoritmes-no-ens-afavoreixen-gens.html

Patim un autoodi provincià que fa que busquem algú que vingui de fora perquè doni valor a la nostra música. Per a nosaltres, les partitures, els discos i els concerts són sobretot mitjans perquè la música s’escolti i arribi al públic.

El 2015, Martí Fer­rer i Ber­nat Cabré van posar en marxa un nou pro­jecte empre­sa­rial i cul­tu­ral des de Girona, Ficta Edi­ci­ons: una edi­to­rial musi­cal que, com cor­res­pon al segle XXI, no es limita a publi­car par­ti­tu­res, sinó que s’ha con­ver­tit en un actiu “espai de cre­a­ti­vi­tat” –sense seu física, avançant-se al feno­men pandèmic del tele­tre­ball– que resu­meix així a Ficta.​cat la seva vocació: “No en tenim prou amb edi­tar la millor música amb la millor qua­li­tat, volem que aquesta música, en forma de par­ti­tura, enre­gis­tra­ment, con­cert o somni arribi a tot­hom.” En aquests cinc anys d’acti­vi­tat, Ficta ja ha publi­cat més de 300 par­ti­tu­res i una tren­tena de dis­cos, de com­po­si­tors com ara Enric Gra­na­dos, Feliu Gasull, Joan Magrané, Joa­quim Serra, Ramon Andreu, Fran­cesc Civil i Henry Brown, i també d’intèrprets com per exem­ple la Com­pa­nyia Musi­cal, l’orga­nista Jordi Vergés Riart i el Duo Ficta, for­mat per Neus Guiu i Miquel Villalba. L’entre­vista a Martí Fer­rer té lloc al mil·lenari mones­tir de Sant Daniel, de Girona, on Ficta va cele­brar el 25 de setem­bre pas­sat la festa del seu cinquè ani­ver­sari, que la pandèmia va obli­gar a retar­dar un any. Per tant, Fer­rer i Cabré van aca­bar cele­brant el seu “5+1”.

Com neix la seva relació amb la música?
Vaig començar a estu­diar música als 6 anys, a l’Aula Musi­cal de Girona, amb les meves dues ger­ma­nes, i de seguida ens van por­tar a can­tar a la coral Saba Nova, la secció infan­til de la Polifònica. A casa no hi havia tra­dició musi­cal, però la meva mare tocava una mica la gui­tarra i el piano i, de fet, quan estava emba­ras­sada de mi encara estu­di­ava música. Dels tres ger­mans, però, soc l’únic que s’ha aca­bat dedi­cant pro­fes­si­o­nal­ment a la música.

Té algun pri­mer record musi­cal que l’hagi mar­cat espe­ci­al­ment?
Recordo que a casa meva s’escol­tava molt Lluís Llach, Marina Ros­sell i molta Nova Cançó, en gene­ral. Però per a mi hi ha un moment que podria qua­li­fi­car de reve­la­dor: quan tenia 10 anys, vaig anar a una tro­bada de corals al Palau d’Esports de Bar­ce­lona, on 4.000 o 5.000 nenes i nenes de tot Cata­lu­nya i una gran orques­tra vam inter­pre­tar la can­tata Un con­cert des­con­cer­tant, d’Antoni Ros-Marbà, amb lle­tra de Miquel Des­clot. Vaig tro­bar que era la cosa més impres­si­o­nant del món, una experiència molt potent. Molts anys després, vaig par­ti­ci­par com a direc­tor pre­pa­ra­dor del cor per a l’enre­gis­tra­ment d’aquesta can­tata. També vaig ser alumne de Ros-Marbà quan estu­di­ava direcció, i ara som amics i tre­ba­llem ple­gats en alguns pro­jec­tes. De fet, a Ficta hem publi­cat música seva.

Quan era ado­les­cent mai no el van interes­sar el rock, el pop o Mic­hael Jack­son?
No, mai. Pre­fe­ria escol­tar les òperes del Fes­ti­val de Bay­reuth a RNE Clásica.

M’ima­gino que no era una afició gaire com­par­tida pels com­panys d’ins­ti­tut.
No, és cert [riu], per això el meu nucli fort d’amics sem­pre el vaig tenir al con­ser­va­tori i a la coral. Quan teníem quinze anys flipàvem inter­pre­tant el Rèquiem de Mozart, que va ser la pri­mera cosa que vaig can­tar després de can­viar de veu. També en aque­lla època vaig començar a fer de direc­tor assis­tent de la coral infan­til, per intuïció, ganes i una mica d’inconsciència [riu].

Com va con­ti­nuar la seva for­mació?
Vaig estu­diar direcció de cors i d’orques­tra al Con­ser­va­tori Muni­ci­pal de Música de Bar­ce­lona, al Bruc. Soc del pla del 66. Abans ja havia fet algun curs d’intro­ducció a la direcció d’orques­tra amb Fran­cesc Llon­gue­res, i en casos com aquest jo sem­pre acos­tu­mava a ser el més petit, perquè sem­pre he estat una mica precoç. La meva pri­mera feina com a direc­tor de cor i orques­tra va ser a l’Escola Muni­ci­pal de Música de Molle­russa, on vaig viure tres anys, i després em vaig treure la plaça de direc­tor de cor i orques­tra al Con­ser­va­tori de Tar­ra­gona, on encara faig clas­ses un parell de dies a la set­mana. Però vaig deci­dir tor­nar a Girona fa uns sis anys, jus­ta­ment quan vam posar en marxa Ficta Edi­ci­ons.

Sem­pre ha tin­gut tan clar que es dedi­ca­ria pro­fes­si­o­nal­ment a la música?
No, quan era ado­les­cent li vaig dir al meu pare que em volia dedi­car a la cuina, però ell em va recor­dar que els cui­ners tenen una feina molt esclava i tre­ba­llen els dis­sab­tes i els diu­men­ges. I resulta que als músics ens passa més o menys el mateix, que tre­ba­llem els caps de set­mana, a la nit i quan la resta de la gent fa festa o està de vacan­ces [riu]. La qüestió és que vaig aca­bar estu­di­ant magis­teri musi­cal, per si de cas, però no perquè tingués vocació de mes­tre. En tot cas, la car­rera també em va pro­por­ci­o­nar conei­xe­ments i experiències interes­sants, com ara fer un Eras­mus a Bèlgica.

Creu que, en gene­ral, ha millo­rat la con­si­de­ració social del músic?
Entre els músics joves veig molta inqui­e­tud cre­a­tiva i mol­tes ganes de fer coses, també perquè s’ha produït un canvi impor­tant en la for­mació del músic. I no crec que se’ns valori més que abans, però sí que hi ha una mica més d’auto­es­tima. En aquest sen­tit, és molt impor­tant la mobi­li­tat: ara un músic comença la seva for­mació a prop de casa, però després va a fer el grau supe­rior a Bar­ce­lona i acaba fent un màster a l’estran­ger, de manera que acaba conei­xent llocs on els músics tenen millors con­di­ci­ons per ser pro­fes­si­o­nals. Aquí encara no hi ha estruc­tu­res i el món de la música és molt pre­cari. El 90% dels músics són plu­ri­o­cu­pats que tre­ba­llen també com a docents o ges­tors, i molt sovint tre­ba­llen en un règim d’auto­ex­plo­tació. A més a més, aquest és un sec­tor en què gene­ral­ment no són gens clares les fron­te­res entre el pro­fes­si­o­nal, l’ama­teur i el dile­tant.

Par­lant de cate­go­ries i eti­que­tes, com defi­ni­ria la música amb què tre­ba­lla habi­tu­al­ment? Per ignorància, tot ple­gat queda reduït sovint al con­cepte de música ‘clàssica’ o, encara pit­jor, ‘culta’ en con­tra­po­sició a la música popu­lar.
Les eti­que­tes són fatals, perquè gene­ral­ment no fun­ci­o­nen i, a sobre, pro­vo­quen que no t’atre­vei­xis a des­co­brir altres coses. El meu àmbit d’actu­ació va de la música antiga a la con­tem­porània, amb algu­nes par­ti­cu­la­ri­tats comu­nes, com són l’escàs ús de l’ampli­fi­cació i de recur­sos electrònics.

També té uns incon­ve­ni­ents, pel que fa a difusió, que no té la música pop.
Sí, la música clàssica, per enten­dre’ns, té un pro­blema afe­git, perquè pot ser un repte per a l’oient, pot ser exi­gent per a qui l’escolta. A més, és la que té menys expo­sició pública. Per exem­ple, les ràdios no espe­ci­a­lit­za­des no la pun­xen, però tam­poc ningú es plan­teja per què a les pel·lícules o sèries produïdes a Cata­lu­nya pràcti­ca­ment no se sent música d’auto­ria cata­lana o d’intèrprets cata­lans. Si la gent no pot des­co­brir aquesta música, si no hi enso­pega enlloc, això s’acaba con­ver­tint en el peix que es mos­sega la cua. I el mateix passa a les pla­ta­for­mes digi­tals com Spo­tify, que sem­pre des­ta­quen jus­ta­ment les coses més escol­ta­des. Els algo­rit­mes no ens afa­vo­rei­xen gens.

D’on surt Ficta? Comen­cem pel nom.
En la música antiga, ficta era tota aque­lla infor­mació que no apa­rei­xia a la par­ti­tura perquè no calia, ja que l’intèrpret ho podia deduir pel con­text. És un nom para­do­xal per a una edi­to­rial de música. Perquè nosal­tres no volem ser una edi­to­rial de par­ti­tu­res sinó de música. No som una impremta de música, com en els segles XVIII i XIX, quan l’edi­tor era bàsica­ment un impres­sor. El nos­tre negoci ara no és aquest, perquè amb els mit­jans actu­als el com­po­si­tor ja es pot edi­tar les par­ti­tu­res tot sol. Per a nosal­tres, les par­ti­tu­res, els dis­cos i els con­certs són sobre­tot mit­jans perquè la música s’escolti, perquè arribi al públic. I tre­ba­llem tant amb el patri­moni musi­cal històric com amb els com­po­si­tors actu­als, i també esta­blim ali­an­ces amb els intèrprets, perquè no sem­pre és fàcil tro­bar algú que, per exem­ple, pugui inter­pre­tar la música de piano de Fran­cesc Civil per pri­mera vegada: ha de ser algú prou apas­si­o­nat i gri­llat per fer-ho [riu]. I si cal, li fem també de mànagers.

Tot això que explica és molt sem­blant a la filo­so­fia dels 360 graus que ha con­ver­tit mol­tes dis­cogràfiques de pop i rock en empre­ses de ser­veis musi­cals, que també tre­ba­llen la música en viu.
Nosal­tres no estem exac­ta­ment en aquesta línia, però evi­dent­ment no ens podem cen­trar només en la venda de dis­cos, perquè se’n venen molt pocs: alguns en els con­certs i uns pocs a través del nos­tre web. També cal dir que els mit­jans d’infor­mació gene­ra­lis­tes no ens fan ni cas. Però ja paro, perquè la màxima que ens vam posar quan vam crear Fitca és que mai no faríem el plo­ricó, perquè ja sabíem on ens posàvem. En tot cas, crec que és evi­dent que el país té un deute amb el seu patri­moni musi­cal. Només cal veure que al MNAC hi ha majo­ritària­ment art català, però a L’Audi­tori de Bar­ce­lona la música cata­lana no és majo­ritària. Fins i tot al món del tea­tre estan millor. Quants direc­tors i intèrprets cata­lans toquen amb les grans orques­tres del país? Patim un auto­odi pro­vincià que fa que bus­quem algú que vin­gui de fora perquè doni valor a la nos­tra orques­tra o el nos­tre audi­tori. En canvi, als anys trenta, a l’època de la II República, Cata­lu­nya i Bar­ce­lona eren un cen­tre musi­cal euro­peu on sobre­tot autors del país pre­sen­ta­ven la música més avant­guar­dista.

Com tre­ba­lleu el patri­moni històric?
Inten­tem fer sem­pre una recu­pe­ració patri­mo­nial inte­gral: aga­fem un autor, un reper­tori o una obra deter­mi­nada i en fem una edició de qua­li­tat, amb un musicòleg al dar­rere, i bus­quem un intèrpret perquè l’enre­gis­tri i en faci con­certs. Tenim diver­ses col·lec­ci­ons: Mes­tres Cata­lans Antics, que ja inclou uns vint volums dedi­cats a un mes­tre o una obra en con­cret; l’obra com­pleta de Fran­cesc Civil, que anem publi­cant a poc a poc i de la qual ara sor­tirà la inte­gral d’orgue, gra­vada per Miquel González, que serà la nos­tra tren­tena referència dis­cogràfica; i també el lle­gat de Juli Gar­reta, de qui fa un any vam publi­car la inte­gral per a veu i piano, a la qual s’afe­girà aviat la inte­gral per a vio­lon­cel i piano, a càrrec de Romain Gari­oud i Daniel Blanch. També aca­bem de recu­pe­rar el ballet Els focs de Sant Joan, de Robert Ger­hard, per al qual ha creat una core­o­gra­fia el Ballet Con­tem­po­rani de Cata­lu­nya. En la trans­cripció de la par­ti­tura de Ger­hard, que es troba a Cam­bridge, hi ha tre­ba­llat el pia­nista Miquel Villalba, que és com si fos de la casa. I tenim una col·lecció de lli­bres, Ficta Lle­tres, dins la qual ha apa­re­gut el lli­bre La dama de l’orgue, sobre Mont­ser­rat Tor­rent –un dels nos­tres super­ven­des–, i ara surt El viatge d’hivern, de Wil­helm Müller, i també tenim a punt un lli­bre d’entre­vis­tes a com­po­si­tors cata­lans nas­cuts entre el 1980 i el 1994, que ha fet Alba Nogue­ras amb una beca SOS Cul­tura de la Fun­dació Caru­lla.

Tre­ba­lleu amb una vin­tena de com­po­si­tors cata­lans actu­als. Alguna nove­tat?
L’OBC estrena aquest cap de set­mana In luce pra­e­senti del com­po­si­tor i pia­nista Miquel Oliu, i fa poc Joan Magrané ha estre­nat al Théâtre du Châtelet, de París, l’obra Interi­eur.

Sou molt actius a les xar­xes. També ho ha de fer una edi­to­rial del segle XXI?
És que també hi ha molts com­po­si­tors i intèrprets que fan ser­vir xar­xes com ara Twit­ter i ens seguim mútua­ment. El pro­blema és que això es pugui con­ver­tir en una bom­bo­lla a la qual només acce­dei­xin uns cen­te­nars de per­so­nes amb interes­sos comuns. Per tant, Twit­ter no ens ser­veix per acce­dir a altra gent que no formi part d’aquest món.

Tota una vida dedicada a la música i la gestió
Martí Ferrer Bosch (Girona, 1977) dirigeix actualment la Polifònica de Girona, el Cor de la Universitat de Girona, la recentment creada Orquestra de la Universitat de Girona i GiroNins, la coral infantil de la Polifònica. Va ser president durant 9 anys del Moviment Coral Català i, en el marc de la seva gestió, va impulsar el Cor Jove Nacional de Catalunya. La seva llarga experiència en el món de la gestió cultural inclou també altres entitats com ara la Mediterranean Office for Choral Singing, l’European Choral Association-Europa Cantat i l’International Music Council, on ara comença el seu últim mandat com a tresorer. Ja tenia una llarga experiència com a revisor de partitures i productor fonogràfic en diferents editorials i segells discogràfics –també va participar en l’administració del Gremi d’Editorials de Música de Catalunya– quan el 2015 Martí Ferrer va crear Ficta Edicions juntament amb el musicòleg Bernat Cabré. 

XAVIER CASTILLÓN
El Punt/Avui