Cerca de notícies

Enquesta

Alcione, la gran obra mestra de Marin Marais en mans de Savall

22/10/2021 |

 

https://www.nosolocine.net/alcione-la-gran-obra-maestra-de-marin-marais-en-manos-de-savall-por-oriol-perez-trevino/

Amb permís de les primeres recuperacions de diferents «suites» d’Alcione (1706) enregistrades, el 1956, pels directors J.F.Paillard i, el 1965, per J.L. Petit i N.Harnoncourt, podem afirmar com l’enregistrament discogràfic de la tragédie en musique Alcione de Marin Marais (1656-1728), que Aliavox acaba de publicar formen part, encara, d’una operació cultural que té com a objectiu la plena recuperació i valoració de la considerada com «obra mestra» d’un dels compositors més fascinants i populars del barroc francès.

Possiblement, en aquesta popularitat de Marais hi hagi tingut molt a veure el film d’Alain Corneau Tots els matins del món (1991), basat en la novel·la homònima de Pascal Quignard, de la que el director musical de Jordi Savall, en va signar una banda sonora que el va acabar catapultant al món de la popularitat i les supervendes. Abans, però, de la realització d’aquesta banda sonora, Jordi Savall havia mostrat amb gran saviesa la que, possiblement, havia estat la faceta musical més reconeguda del compositor francès en vida: un dels més grans creadors per a l’instrument de la viola da gamba a França, amb permís, això sí, de noms com l’enigmàtic Monsieur de Sainte-Colombe, L. de Caix d’Harvelois o A. Forqueray….

El propi Savall, a judici de molts, el més gran violagambista de la segona meitat del segle XX, ha explicat com el seu coneixement de Marais es remunta a l’any 1959, en la seva època d’estudiant, quan a «Casa Beethoven» de Barcelona va trobar una adaptació per a violoncel d’una Suite en re menor editada per l’editorial Schott, el 1933. Va ser abans de signar l’esmentada banda sonora de Tots els matins del món quan Jordi Savall ja havia enregistrat algunes excepcionals mostres pertanyents als 5 Livres per a viola da gamba de Marais, entre les quals s’hi troben autèntiques joies com Les voix humaines, La Rêveuse, Le Badinage, Le Tombeau pour Marais le Cadet o Le Tableau de l’Operation de la Taille…

Com ens ha ensenyat excel.lentment Clive McClelland (Tempesta: Stormy Music in the Eigteenth Century, Lexington Books, 2017), l’intent de descriure orquestralment manifestacions de la natura, en especial tempestes, va tenir, en el segle XVIII, multitud d’ exemples, essent, però, la «Tempesta» de l’Alcione de Marais un dels exemples més incipients, sense poder obviar altres exemples de tempestes ja compostes, a la dècada dels setanta del segle XVII, per Jean-Baptiste Lully (1632-1687) en títols com ara Cadmus et Hermione (1673), Alceste (1674) o Bellérophon (1679). Va ser, però, aquesta pàgina orquestral de Marais la que va acabar despertant l’interès per Alcione, la penúltima de les quatre tragèdies en música compostes, al llarg de la seva vida, després de les d’Alcide (1693)- en col·laboració de Louis Lully (1664-1734), el fill gran de Jean-Baptiste-, Ariane et Bacchus (1696), Alcyone (1706) i Séméle (1709).

Aquesta «Tempesta», així, va quedar com una referència de la música orquestral de la primera dècada del segle XVIII i va ser per aquest motiu que Jordi Savall, després dels seus importants treballs d’interpretació i enregistrament discogràfic de la música per a viola da gamba de Marais, va decidir recuperar i enregistrar, el 1993, com a director al capdavant del seu conjunt orquestral de Le Concert des Nations, les Suites des airs à jouer pertanyents a l’Alcione de Marais, en un disc considerat de culte (Alia Vox Heritage AVSA 9903)

Tres anys abans, el 1990, havia estat un jove Marc Minkowski al capdavant de Les Musiciens du Louvre qui havia dedidit interpretar en viu i enregistrar íntegrament pel segell ERATO l’Alcione la que, fins fa poques setmanes, seguia sent l’única versió discogràfica existent d’aquesta important obra del catàleg de Marais. Amb un equip vocal format per coneguts solistes del panorama de la música antiga d’inicis de la dècada dels noranta com Jennifer Smith (Alcione), Gilles Ragon (Ceix) o Philippe Hutteloncher (Pélée), un Minkowski de tan sols vint-i-vuit anys mostrava la plenitud creativa de Marais com a compositor operístic. La resposta de Savall no es va fer esperar i, així, ben aviat va incorporar dins dels seus projectes orquestrals l’Alcione de Marin Marais, un projecte que, tanmateix, no va arribar a la seva plena culminació fins el maig de l’any 2017 quan l’Opera Comique de Paris, en la seva reobertura, va acollir una producció íntegra d’aquesta tragédie en musique que, posteriorment, va passar per l’Òpera del Palau de Versalles i que havia d’arribar al Liceu de Barcelona, però que la pandèmia ho va impossibilitar. Ara, però, podem comptar amb un enregistrament discogràfic extraordinari.

Per a la interpretació d’una obra com Alcione és necessari comptar amb una important formació orquestral avesada en les característiques del llenguatge instrumental del barroc francès de la que Le Concert des Nations, al llarg de la seva carrera, ha fet gala del seu domini ja no només amb aquesta obra de Marais, sinó amb altres importants aproximaciones a les músiques de compositors dels monarques borbons com com ho poden ser J.B. Lully, M.R. Delalande (1657-1726) o J.P. Rameau (1683-1764). En el gènere de la tragédie en musique, a part de les corresponents parts cantades i recitades, hi trobem un important nombre de peces orquestrals (airs, menuets, danses, symphonies) que, en absolut, hem de comprendre com una part secundària respecte a les parts cantades, sinó que venen a constituir-se com una part fonamental per a l’assoliment de la unitat dramàtica de l’espectacle.

Sense deixar de ser una música amb una evident recepció i herència lullyana, cert és que Marais demostra realitzar un pas endavant amb una capacitat d’imaginació sonora en moments com la Symphonie pour le Sommeil, la Marche pour les Matelots, la Chaconne pour Les Tritons i, evidentment, la Tempête.

Com ja hem dit poques vegades, en la història de l’òpera, ha succeït que el fragment orquestral d’una òpera hagi generat la mitificació d’un títol com ha succeït en l’Alcione, fragment que, organològicament, es constitueix com la primera pàgina orquestral francesa amb la presència per a l’instrument del contrabaix i que va comptar amb la complicitat del virtuós Michel Pignolet de Montéclair (1667-1737) on els seus revolucionaris i impactants efectes sonors van generar un debat musical apassionant, recollit per Évrard Titon du Thillet (1677-1762) a Le Parnasse françois (1727).

L’impacte de la Tempête, com la resta de l’obra, va tenir el seu efecte i podem, com ja s’ha dit fins a la sacietat, situar aquesta obra com un enllaç entre les obres de J.B.Lully i les de J.P.Rameau, sense oblidar-nos, però, d’un André Campra (1660-1744) a qui, precisament, el 1704, Marais havia substitut com a director permanent del Théatre du Palais-Royal. Potser sigui això el que expliqui el perquè del seu èxit i de les seves continuades reposicions, ja no només en vida del compositor l’any 1719, sinó en anys successius: 1730, 1741 (l’edició de la qual és la que va usar Jordi Savall per a l’enregistrament del seu disc), 1756 i, fins i tot, el 1771 amb una versió gairebé irreconeixible respecte l’original.

Tal i com succeeix amb la majoria de títols operístics relacionats amb la cort francesa, coneixem força detalls de qui van ser els intèrprets. El paper d’Alcione va anar a càrrec de la mítica soprano Marie-Louise Desmatins (1682-1708), un nom que s’acostuma a trobar en els casts de les estrenes dels títols més importants de Lully com ara Persée (1682) o Armide (1686 i 1703), però també a l’Iphigénie en Tauride (1704) d’André Campra.

En títols com Alcione som convidats a immergir-nos en un gènere musical on els intèrprets no se’ls exigeix tan sols els requeriments vocals propis de l’òpera, sinó també teatrals i, fins i tot, d’importants moviments escènics que arriben a tocar la disciplina de la dansa. No podem oblidar, així, que el Teatre del Palais-Royal havia estat la seu de la troupe de Molière (1622-1673) i que aquest per a la seva darrera comèdia-ballet El malalt imaginari (1673) havia comptat amb la col·laboració estretíssima d’una figura tan important de la música francesa com Marc-Antoine Charpentier (Ca 1643-1704) que, precisament, havia substituït a Jean-Baptiste Lully com a col.laborador seu i amb qui, des del 1671, havien esdevingut enemics acèrrims.

Precisament el mateix espai escènic que havia estat seu de la companyia de Molière va ser la seu de la Reial Acadèmia de Música i on, com hem dit, Lully, Marais i Rameau van estrenar les seves tragédies en musique. Si bé aquest gènere, en anys successius, se’l va acabar coneixent amb la denominació de «tragèdia lírica», cap dels compositors francesos esmentats van deixar d’usar el terme de tragédie en musique, senyal inequívoc de què no podem acostar-nos a la seva essència amb una interpretació operística «convencionalitzada», sinó que requereix d’altres prestacions teatrals que la producció de Louise Moaty, que es va poder veure a Parísal, ensalçava i reforçava.

Els intèrprets d’una tragédie en musique han de ser curosos, així, en les qüestions relacionades amb el text i la seva declamació, cosa que aquesta producció té d’allò més en compte.

Marais, per al seu Alcione, va escollir per a tres personatges de la tragédie (Ceix, Sommeil i Phosphore, pare de Ceix) fins a tres haute-contre, una veu alta de tenor que va tenir, precisament, en el món de la tragédie en musique una àmplia producció de papers i que, amb els anys, va arribar a usar-se en títols de C.W.Gluck i Mozart (Mitridate). És, però, una denominació que ha tingut la seva polèmica ja que per alguns professors de cant aquesta és la mateixa veu que la que es coneix en italià com a «tenore contraltino», requerit, com bé sabem, en algunes òperes rossinianes.

 

Un altre important paper a Alcione és el de Pélée, l’amic de Ceix, però que també està enamoradíssim d’Alcione. Un versàtil baríton ha de ser l’encarregat de donar forma a un personatge que hem de comprendre més, però, dins la integritat i unitat de l’equip vocal i teatral necessari per a l’assoliment d’una tragèdia feta amb música. Una tragèdia, en tot ordre, ja que ens explica l’amor tràgic entre els personatges de Ceix i Alcione que, després de lluitar contra tots els impediments (mundans i divins), acabarà finalitzant amb la mort de Ceix i el suïcidi d’Alcione, malgrat la salvació final de la mà de l’arquetípic deus ex machina.

Malgrat els més de tres-cents anys des de la seva estrena, aquesta història extreta de les Metamorfosis d’Ovidi, segueix colpint-nos i, com a gran clàssic que és, ens segueix llegint i escoltant més ell a nosaltres que no nosaltres a ell. I ara Jordi Savall n’ha signat l’enregistrament discogràfic per excel·lència. 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine