Cerca de notícies

Enquesta

René Jacobs estrena 'Orpheus' de Telemann al Liceu

21/10/2021 |

 

Mite i òpera són dos termes que han begut recíprocament l’un de l’altre com a font d’inspiració de temàtiques i personatges. Tot i que l’òpera ha emprat, al llarg de la història, els mites per reflexionar sobre diversos aspectes de l’existència humana, el mateix gènere també ha estat turbina de noves llegendes. La programació d’òperes en versió concert d’aquesta temporada viatja al paradís mitològic, on destaca l’arribada el proper 30 d’octubre del director d’orquestra René Jacobs, que debutarà al Liceu amb Orpheus (v.c.) de Telemann, obra que es podrà escoltar per primera vegada al Teatre i amb la qual s’inicia un projecte de tres anys amb el director al voltant del mite d’Orfeu. D’aquesta manera, viatjarem durant tres temporades per aquest mite en la música de Telemann, Gluck i Monteverdi. El mite d’Orfeu és central en la història de l’òpera i, abans de res, és fonamental per comprendre’n els orígens a Itàlia al segle XVII: tant L’Euridice (1600) de Jacopo Peri com L’Orfeo (1607) de Claudio Monteverdi, dos dels primers melodrames conservats, acudien a l’heroi grec no sols per la força dramàtica de la seva història, sinó perquè si alguna cosa el distingeix d’Aquil·les o Teseu és la seva condició de pare de la música. L’argument bàsic del mite és àmpliament conegut: Eurídice, l’estimada d’Orfeu, mor sobtadament després de la mossegada d’una serp; Orfeu, esquinçat de dolor, decideix davallar a l’inframón per recuperar-la i, emprant les seves arts musicals, aconsegueix rescatar-la de mans del déu Hades, amb la condició que, en el viatge de retorn a la superfície, no miri mai enrere; Orfeu incompleix la promesa, Eurídice desapareix per sempre i Orfeu es queda sol.

 

A les primeries del segle XVIII George Philipp Telemann va tornar a recórrer a la història d’Orfeu per a una òpera que es va estrenar a Hamburg i que formava part d’una llista inesgotable de títols, tant a Itàlia, Alemanya o França, al voltant del mateix mite. De fet, aquest Orpheus (1726) s’alimenta de textos originals en alemany i fragments agafats de llibrets de peces òrfiques anteriors, com l’Orphée (1690) de Louis Lully, la qual cosa per a Telemann implicava buscar una síntesi d’estil musical i literari de les joves tradicions operístiques que s’havien anat desenvolupant a Europa, de manera que té, simultàniament, elements de tragèdia lírica francesa, òpera seriosa italiana, singspiel i, per moments, una solemne intensitat religiosa.

 

La gran novetat de l’Orpheus de Telemann és la introducció d’un personatge aliè al mite, que en gran manera és la veritable protagonista de l’òpera. Es tracta de la reina Orasia de Tràcia, que està secretament enamorada d’Orpheus i sent gelosia d’Eurydice; tant és així que decideix traçar un pla per matar-la. D’aquesta manera, la picada de la serp no és un accident, sinó un assassinat premeditat del qual Orpheus no té coneixement. Després de tornar de l’inframón sense la seva estimada, aquest es reuneix amb Orasia i ella li declara el seu amor, però després de rebutjar-lo, la reina decideix convocar el déu Bacus perquè mati Orpheus. Però tan bon punt s’esdevé, ràpidament es penedeix de la seva acció: Orasia se suïcida.

 

El gir argumental va ser prou innovador com per situar aquest Orpheus de Telemann més enllà de la tradició del segle XVII –sempre fidel al peu de la lletra del mite grec–, però amb prou feines ha deixat empremta a l’òpera posterior, que va tornar a Orfeu a través de Ch. W. Gluck i el seu Orfeo ed Euridice (1762), perquè la partitura es va perdre i no va ser redescoberta fins al 1978. Es tracta d’una peça clarament barroca, que resultarà familiar a qui hagi aprofundit en l’obra de G. F. Händel i segurament mereixeria un revival més continuat als teatres. Des de la recuperació de l’òpera, s’ha enregistrat dues vegades en disc i s’ha representat a diversos teatres de primera fila –Nova York, Brussel·les–, però continua sent una obra encara poc coneguda, malgrat l’elegància equilibrada de la seva instrumentació i la bellesa de diverses de les seves àries. Ara se’ns ofereix, doncs, una oportunitat per aprofundir en la nostra exploració d’aquesta joia rara i valuosa. Va ser René Jacobs qui va dirigir el primer enregistrament íntegre d’Orpheus després del descobriment de la partitura. Ho va fer per al segell Harmonia Mundi el 1998, al capdavant de l’Akademie für Alte Musik de Berlín i amb la col·laboració d’un jove i eficient grup de veus solistes, i aquesta mateixa filosofia interpretativa –fidel en la mesura possible a la intenció original del compositor i a les convencions del principi del segle XVIII a Hamburg– és la que porta ara al Liceu, erigit com a màxima autoritat mundial en aquesta òpera, que no ha deixat d’estudiar i dirigir els últims trenta anys, i com a primera part d’una trilogia de representacions al voltant del mite d’Orfeu que ha plantejat per al Teatre fins a la temporada 2023/24.

 

El mestre belga conduirà en aquesta ocasió la formació de música barroca B’Rock Orchestra –fundada a Gant el 2005, sense director fix– i un elenc de veus joves triades especialment per expressar la plasticitat, l’agilitat i el candor de les peces de Telemann, que exigeixen la tècnica acrobàtica habitual de l’ària da capo barroca i el salt entre llengües, ja que, encara que el gruix del llibret està en alemany, hi ha parts cantades en italià i francès. El paper d’Orasia, escrit per a soprano lleugera, el cantarà la ucraïnesa Kateryna Kasper, una jove especialista en papers foscos del Barroc i en música vocal contemporània, mentre que el d’Orpheus recaurà en el tenor croat Kresimir Strazanac. La soprano alemanya Mirella Hagen cantarà el rol d’Eurydice, i el quart paper principal de l’obra, Eurimedes –el millor amic d’Orpheus–, el defensarà el tenor David Fisher.

L’Orpheus de Telemann compta amb quatre papers més, tots menors però significatius, perquè afegeixen més dimensió argumental a l’obra i també alguns elements bufs. La soprano francesa Salomé Haller s’encarregarà del paper d’Ismene, el baríton alemany Christian Immler interpretarà el déu de l’infern, Pluto, mentre que els rols còmics d’Ascalax –servent de Pluto– i Cephisa –una nimfa– recauran en el contratenor Benno Schachtner i la soprano Gunta Smirnova. Veus joves, especialitzades, totes sota la batuta del millor director possible per a aquesta ocasió. 

Catclàssics