Cerca de notícies

Enquesta

Guia per a piròmanes (III)

19/8/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/guia-per-a-piromanes-iii-199921

Tercera part: com ser una influencer clàssica.

Un dels temes que més espanten el sector clàssic -i amb raó- és el de les xarxes socials i el per què del seu pas estrepitós dins del món de la clàssica. No és cap secret que les xarxes socials i la clàssica no s’entenen massa bé i és que la clàssica com a gènere musical no ha sabut adaptar-se als nous temps, bé per mandra, o bé perquè confia que el seu públic serà eternament octogenari.

Hi ha qui encara no ha entès que la barrera entre la vida professional i la privada, quan hi entren les xarxes, no hi té gaire cabuda; hi ha qui encara creu en el poder dels altaveus consagrats en segles anteriors per sobre de les plataformes digitals a l’abast de totdon. Hi ha qui encara no és conscient que la diferència rau en el nombre de persones que ho testimonien. I és que, finalment, les xarxes són quelcom meravellós, si sabem fer-ne un bon ús.

En aquest tercer capítol incendiari aportem un seguit d’idees i reflexions sobre les xarxes com a fenomen relativament nou, com aplicar-les al nostre sector i finalment arribar a la pregunta tan de moda: com ser una influencer clàssica?

Com ja hem explorat en anteriors capítols, la clàssica sembla estar a anys llum de la modernitat i la contemporaneïtat, i en el cas de les xarxes socials, sembla que els boomers que la gestionen, la programen i la dirigeixen no saben com comunicar-se amb l’exterior. La lluita pel relleu generacional és quelcom que omple debats i tertúlies arreu, i en el cas de les xarxes, sembla que no hi ha dubte sobre l’espai que ocupa cadascú. La periodista Lucía Lijtmaer ho té clar: “S’acusa la generació millenial il·lustrada de tenir una neosensibilitat individualista – que, curiosament, en un evident contrasentit, actua com una massa embogida a les xarxes”. Tal com diu la mateixa autora en el seu assaig Ofendiditos, publicat per Anagrama, la sorna d’aquells que ella anomena “fieros analistas”, ofesos amb les generacions que els han succeït, no busquen res més que recuperar la seva centralitat dins del discurs dominant i reafirmar allò que conforma el bon gust, determinar de què es parla i com, i per tant tot allò que s’escapa d’aquests paràmetres es titlla d’histèric, i els converteix en víctimes de la correcció política, el “puritanisme” o el feminisme.

Les xarxes socials han creat nous espais de debat, han transformat allò que fins ara enteníem com a col·lectiu, teixint fils de comunicació abans inimaginables. Si fem un cop d’ull al sector de la clàssica tant a escala internacional com local, veurem que els seus personatges més importants, tant a nivell artístic com de gestió o, fins i tot, en l’àmbit de la comunicació i la premsa no tenen una audiència destacada dins de les xarxes.

Comparant el nostre sector amb gèneres més mainstream veurem que totes les persones que entren en joc dins de la indústria tenen el seu espai a les xarxes. Potser les raons per les quals la clàssica defuig les xarxes són les mateixes per les quals tampoc són benvinguts els tatuatges, el parlar fora de lloc, aplaudir quan no toca o gosar acostar-se a les grans sales de concert amb texans i unes vambes més o menys adequades. És la por a la desconeixença, al descontrol, a la pèrdua del privilegi més ancestral: l’altaveu des d’on es relata el discurs hegemònic.

Erròniament, gran part del sector dedica part dels seus esforços a atraure el públic jove, amb l’objectiu de convertir la clàssica en quelcom atraient per a les fana de la Lizzo, la Cardi B o la FKA Twigs. L’error rau, d’una banda, en pensar que les que escoltem i ballem al ritme de Truth hurts o WAP no ho fem, també, a ritme de Fanny Mendelssohn o Grażyna Bacewicz; i d’altra banda, en creure que cal atraure sense fer un canvi de paradigma profund i transformador. Si les lluites millenials són postcolonials, inclusives, feministes, socials i ecologistes, no es pot pretendre continuar programant com fa 150 anys, o fer pedagogia com fa 70.

Si allò que atrau les millenials és la recuperació de l’espai per part de les persones que fins ara ocupaven els marges de la història, les programacions, els plans docents, les publicacions i els mitjans se n’han de fer ressò; només d’aquesta manera es convertiran en quelcom atraient per al públic més ampli. La història recent ens ha demostrat que treure la pols dels mobles no acaba de funcionar, sinó que de vegades toca canviar-los per nous.

El fet que totes nosaltres tinguem a l’abast una eina de destrucció massiva com pot ser un telèfon amb connexió a internet, causa temor a les altes esferes. I és que qualsevol de nosaltres pot fer ús del seu propi altaveu i de la seva comunitat cibernètica per a cridar l’atenció sobre conductes nocives, discursos malintencionats i programacions mediocres. Totes aquelles piròmanes que decidiu tirar pel dret tindreu tot el nostre suport incondicional, i si us cal metxa només cal que ho demaneu. 

Mar Medinyà
Núvol