Cerca de notícies

Enquesta

Guia per a piròmanes (I)

5/8/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/guia-per-a-piromanes-i-197922

Primera part: com ser una 'bona' feminista.

El sector de la clàssica sembla esquivar el relleu generacional a tot preu, un problema que pot sorgir del fet que la gran majoria de personatges que hi intervenen semblen, massa sovint, d’una altra època.

El recull d’eines que es despleguen a continuació hauria de servir per a qualsevol situació i ha estat comissariat a partir de diverses experiències recopilades al llarg dels últims anys. Esperem que siguin de profit a l’hora de contrarrestar el pes exagerat del relat hegemònic, un discurs que es creu víctima de la correcció política. Nosaltres, les millenials empoderades, prenem la paraula i gosem deixar-la per escrit, reclamant així el nostre espai i el de les companyes que han quedat excloses dels privilegis occidentals.

Dediquem aquesta guia a totes aquelles piròmanes que s’han de mossegar la llengua quan es troben amb personatges que es creuen amb el dret de donar opinions quan no se’ls ha demanat, que fan assumpcions estratosfèriques, que creuen que la seva llibertat d’expressió passa per sobre de qualsevol altra cosa i en definitiva, que els seus discursos són portaveus de la tolerància i el savoir faire.

Comencem amb la primera part d’una guia que dividirem per temàtiques, i com no podia ser d’altra manera, abordarem el primer capítol amb un tema que està en boca de totdon: som bones feministes?

Hi ha una certa tendència a criticar tot allò que no ens agrada, i quan hi afegim el temor irracional a la pèrdua dels privilegis més ancestrals, la crítica es converteix en atac. Si provem de traslladar aquesta petita reflexió al sector de la clàssica i busquem l’arrel de tot plegat, arribarem a l’Acadèmia. No és cap secret que la clàssica està tenyida d’un academicisme ferotge i que en les nostres latituds tendeix a recrear-se en el passat, fixant-se tan sols en la història canònica i occidental. Partint d’aquesta premissa és fàcil obviar la història de les grans compositores, intèrprets i creadores musicals, i encara és més fàcil aparcar aquestes genealogies i tradicions femenines als marges.

Un primer pas per assolir la pràctica del bon feminisme seria el de remuntar-nos a la musicologia de les nostres avantpassades. Moltes de nosaltres, gràcies a les musicòlogues i teòriques del segle passat, sí que coneixem les tradicions musicals femenines i, per tant, tenim la capacitat d’invocar les nostres genealogies creatives. Citant la filòsofa i literata Helène Cixous, podem dir que “si les dones es disposessin a transformar la història, sense cap dubte es podria dir que tots els aspectes d’aquesta serien alterats completament. Deixant d’estar creada pels homes, la tasca de la història seria la de crear a la dona. És en aquest punt on el treball de les dones sobre les mateixes dones entraria en joc, fet que hauria de beneficiar no només a totes les dones, sinó a la humanitat”. És d’aquesta manera com els personatges que tot ho saben queden desarmats, encara que molts d’ells es tiren de cap a la piscina i no tenen cap vergonya en explicar-te qui era Clara Schumann o Lluïsa Casagemas, caient en paternalismes i mansplainings d’allò més bàsics. No patiu, teniu tot el dret a reclamar el vostre espai i cancel·lar les intervencions dels vostres interlocutors, i de fet, us animem a fer-ho.

El següent pas podria ser el d’encarar-nos al conegut síndrome de la impostora. L’arrel d’aquest problema, que afecta la gran majoria de professionals d’aquest i altres sectors, són els dubtes constants que ens persegueixen allà on anem, creant-nos ansietat, nervis, ràbia i moltes altres coses.

Aquest conflicte rau en el que la musicòloga Lucy Green ha denominat el “patriarcat musical”. Segons l’autora, el fet que desconeguem el llegat de les creadores musicals es deu a la divisió que el patriarcat musical ha fet de les esferes pública i privada, separant d’aquesta manera l’espai dels homes – el públic i major – amb el de les dones – el privat o menor. Si provem d’acostar-nos a la clàssica mantenint aquesta idea en ment veurem que, per una banda, és difícil trobar lligams i referents que ens antecedeixin, fet que ens duu a una inevitable sensació de no-pertànyer. Segons la musicòloga Marcia J. Citron, els dubtes sobre les nostres capacitats i talent passen per un doble examen: una manca de confiança provinent de la falta d’antecedents i una falta de confiança pel fet de ser dones en un espai tradicionalment masculí. Aquesta muntanya de dubtes podria desaparèixer si fóssim capaces d’emmirallar-nos en una tradició passada o futura, col·locant-nos en un espai concret de la història, creant vincles amb l’eix històric que ens pertoca. Si fallem en aquesta tasca, podem sentir que ocupem un espai il·legítim, i que per tant som unes impostores dins del sector.

Una possible solució seria la de crear un gruix suficient de referents per a no caure en el parany de la falsa impostura; d’aquesta manera podem prendre consciència que som mereixedores dels espais que ocupem i que les nostres capacitats no són menors. Però els primers referents que hem de tenir presents són les nostres companyes i trobar reconfort en elles per poder lluitar de forma serena però efectiva. Cal, doncs, crear i solidificar les xarxes de suport entre les professionals del sector. Si aquestes reflexions us fan ressonar, no dubteu en compartir-les, posar-les en dubte, desplegar-les encara més i fer-les arribar a les vostres companyes.  

Mar Medinyà
Núvol