Cerca de notícies

Enquesta

Mercedes Conde: “Vull que el públic retrobi la completud espiritual en la música”

27/7/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/mercedes-conde-vull-que-el-public-retrobi-la-completud-espiritual-en-la-musica-195766

La directora artística adjunta del Palau de la Música Catalana ha deixat, en poc temps, la seva petja humanística en una programació que es repensa i s'obre a les emocions.

Arriben les vacances i, després de superar el pas de quatre estacions amb un esforç ingent i sentit, el Palau de la Música Catalana tanca les seves portes, obertes fins ara de bat a bat i de forma interrompuda -a excepció de l’aturada forçada durant el passat mes de novembre-, amb l’esperit d’oferir reconfort i esperança a tothom qui se sentís atret pel poder curatiu que la música ha demostrat tenir en tots nosaltres, especialment en el darrer any i mig.

Mercedes Conde Pons, directora artística adjunta del Palau de la Música Catalana | Quim Rosés
Ara, que el món ja no necessita tants herois, la casa dels cants es reclou de la intempèrie, la solana i el gebre, en forma d’hivernacle, per posar en solfa les millores estructurals que, al setembre, podrem experimentar a la sala modernista. En època de verema, serà el moment de recollir els fruits que emergiran, de ben segur, en un sòl llaurat amb solcs profunds i on s’hi ha dipositat llavors resistents a les sequeres espirituals, en un moment en què la institució té més desig que mai d’acollir de nou el públic en un esperat retorn massiu per celebrar la vida en una temporada ambiciosa i sense renúncies que podem rebre com tota una declaració d’intencions, forjada des de l’optimisme, i que sorgeix del compromís i dels millors aprenentatges que el capital humà del Palau ha aportat amb passió durant tot aquest període difícil.

Un dels pilars d’aquest capital humà el representa Mercedes Conde Pons (Monterrey, 1982) que, a través de les seves iniciatives més personals com a directora artística adjunta del Palau de la Música Catalana, desvela la seva vessant humanista, acreditada per la UPF però, sobretot, ja desenvolupada al llarg de vuit anys al capdavant d’una Revista Musical Catalana moderna i amb tocs interdisciplinaris, i en la coordinació del cicle El Primer Palau. La seva incorporació al càrrec el setembre de 2019 va fer-li assumir el repte majúscul que el món li va imposar al cap de sis mesos, consistent a innovar i deixar la seva pròpia petja en un context on era necessari avançar en un permanent estat de conservació. Però la directora artística ha estat capaç de marcar diversos points de repères (Boulez) que es desplegaran amb més entitat en la nova temporada, presentada fa diverses setmanes a l’escenari de la sala modernista, en un acte que posava les persones i les seves emocions i inquietuds al centre per celebrar la vida amb un esperit humanitzador de la música, d’acord amb els valors del Palau, i a través de les diverses programacions, que acabarem de descobrir en detall al setembre.

Mercedes Conde: Aquest diagnòstic que presentes m’agrada molt perquè vol dir que el missatge que volíem donar va arribar. Vam decidir fer la roda de premsa en format digital per tal que tothom la pogués seguir: periodistes, públic, artistes. El missatge de la presidenta Mariona Carulla -aquell què hem après ja ressenyat-, va saber copsar exactament el sentir de tots els treballadors del Palau, que han suportat la situació amb sacrificis i esforços. Ha estat un any complicat per a la institució, potser el més dur de tota la seva història. Una pandèmia no és una cosa que es pugui explicar per part de ningú que estigui viu, perquè ningú n’ha viscut cap altra.

Fa un any vam obrir i ja no hem tancat més, excepte al novembre, que ens va servir per fer la campanya en defensa de la cultura. Tota la programació d’aquesta temporada l’hem defensat al límit del que se’ns ha permès. Quan una gira internacional cancel.la resulta ser un imperatiu que ens obliga suspendre el concert, però per exemple amb Rudolf Buchbinder, Theodor Currentzis, Daniele Gatti o l’Ensemble Pigmalion amb Raphael Pichon i d’altres concerts simfònics ho hem pogut tirar endavant. I per a la resta de concerts que podien perillar hem pogut trobar solucions. Però l’important de tot plegat és que s’ha respirat, des del principi, símptoma de normalitat. Des del juliol passat, el públic ha respost i ens ha donat la satisfacció d’omplir l’esperit i la vida amb un doll d’energia positiu.

Precisament per això el nostre missatge era: “Públic, gent que estimeu la música, veniu, torneu al Palau. A tots els que heu vingut, gràcies! Però seguiu venint. Les grans orquestres i els grans solistes tornen. I els que no hagueu vingut per la raó que sigui, torneu ara”. El missatge és la música, el com és una mera circumstància. No volíem adornament. El Palau és ja, en si, una joia, i l’important és l’escenari. Aquí és on es viuen les emocions. I per això vam voler fer la presentació allí.

Aquest any no ha impedit que la petja Mercedes Conde s’imprimís. Palau Fronteres és, potser, el primer ingredient plenament personal que veiem?

Aquest “no cicle”, tal i com l’anomenem, és un espai de descoberta que no està tancat, ni tan sols ara, perquè encara poden entrar propostes per a la propera temporada. Aquest format de programació moderna treballa amb tempos diferents als de les programacions convencionals, amb gires que es proposen i es tanquen amb molt de temps.

Palau Fronteres, com a espai experimental, presenta un format de programació moderna
A què et refereixes a programacions modernes?

Fronteres, com a espai experimental, és un tipus de programació en el qual hi ha la confluència de músics de la clàssica amb formats, músics i tipus de propostes més habituals de la moderna. Per exemple, el Bach & Forward va ser un èxit que ens va sobrepassar. Certament, és una proposta que va sortir del meu pensament i, com que va funcionar, la propera temporada la repetim. Sorgeix de posar en comú Marco Mezquida i Juan de la Rubia, dos artistes que treballen en tempos i universos diferents, un més proper al jazz, l’altre al món clàssic, però amb la mateixa capacitat d’improvisar, als quals vam sumar el talent d’Alba G Corral, videoartista més avesada a treballar amb electrònica, cosa que va resultar ser un magnífic experiment per tots tres. Des de llavors ja vam veure que amb Fronteres propiciàvem la dilució de les pròpies fronteres musicals.

Quan es crea un cicle, es té clar el target que cal satisfer. Suposo que, en aquest cas, la pregunta és no a qui ens dirigim sinó quines necessitats té per cobrir la societat.

Palau Fronteres té un públic encara per descobrir, que és sens dubte valent i atrevit i que se sent atret per propostes inèdites. I d’altres, ja estan cuinades i es poden trobar a temporades simfòniques però, en presentar-les en aquell context més convencional, pot ser que molta part del públic no s’hi senti identificat. En canvi, tenen el seu espai idoni en Fronteres. D’aquesta manera, ens preguntem: “Com podem trencar l’hermetisme dels calaixos de públic?”. Traiem etiquetes prefixades i posem simplement l’etiqueta Fronteres en un espai obert que no es pot tractar com d’altres i encara no està preparat per ser paquetitzat en un abonament. Pretén ser una descoberta d’altres propostes que potser, simplement perquè pertanyen a Fronteres, són ben rebudes pel públic que hi té afinitat. D’aquesta manera, intentem propiciar petits nexes d’unió entre les cantonades del petit cercle que conforma el cicle.

Jo sóc una humanista orgullosa i plenament satisfeta de tot allò que la formació em va permetre descobrir. Penso que, al contrari del que molta gent pensa, les humanitats són una formació totalment necessària que tothom hauria de tenir. La que es propicia a casa nostra és una visió molt renaixentista de les humanitats, una visió des de “l’esplendor de la cultura occidental”, que passa pel sedàs de totes les reflexions filosòfiques posteriors. Aquesta llibertat de pensament i artístic del Renaixement és, potser, el que em permet entendre el cicle Palau Fronteres com l’entenc.

Quin missatge pots donar als humanistes que, malgrat tenir tantes competències, se’ls presenten dificultats reals per teixir una la carrera professional de recorregut en àmbits com la gestió o la direcció que, sabem, requereixen una gran capacitat de pensament holístic?

Als Estats Units, la formació humanística està no només integrada a qualsevol altra carrera, ja sigui de ciències o lletres, sinó que la majoria de directius d’empresa busquen un perfil humanista en les seves plantilles, especialment per als càrrecs de responsabilitat, ja que aquesta perspectiva es considera necessària per enfrontar-se a la carrera professional, com a complement a altres competències. Aquí, el que realment dóna empleabilitat als humanistes és la formació complementària, com un màster en gestió cultural, per trobar l’encaix en el món professional.

Tanmateix, el que diria als joves és que estudiïn el que els faci feliços, i que ho facin amb convicció i cercant el punt fort de cadascú. D’aquesta manera tot es pot defensar amb passió i, a partir d’aquí, l’encaix arriba. I, certament, m’entusiasma la idea que com a humanista pots ser educador de persones de qualsevol franja d’edat, pots ser una persona que pot orientar aquell qui van a una llibreria a buscar un llibre que encara no sap que està buscant. M’entusiasma l’humanista que després esdevé traductor i que, per tot el que ha après, aporta matisos a les obres. O l’investigador o el guia cultural que no es queda a la superfície. O el que esdevé matemàtic. És la carrera amb possibilitats més àmplies.

Com s’enfronta a la direcció artística una humanista que ha patit una pandèmia? Fronteres podia haver nascut abans?

La pandèmia ha estat una època àrdua però el que s’aprèn no es troba a cap de les universitats de prestigi. Fer-ho de la mà dels professionals del Palau i, especialment, la gran professionalitat de Joan Oller, és un gust. El Palau ha demostrat ser equip, per això defensem que tot el que hem pogut fer és gràcies als treballadors, que no només s’estimen la seva feina, sinó que el que més s’estimen és el Palau, el coneixen i saben apreciar la seva vàlua envers la societat.

A nivell de direcció artística, Fronteres formava part del pla estratègic de la nova etapa del Palau, però la pandèmia no li ha anat pas en contra. Durant tot aquest any hi ha hagut una davallada de la mitjana d’edat, pel tipus de crisi, sanitària, en què la gent gran és la que més riscos té exposant-se al contagi. Aquest, precisament, és el target més habitual del Palau, i el que menys ha vingut. En canvi, la gent jove, que no tenia altres vies d’esbarjo, ha vingut i ha estat més oberta per a deixar-se sorprendre. Per tant, el cicle Palau Fronteres ha respost a aquesta necessitat i ha nascut en el moment en què era més necessari. Això ens permet somiar en el tancament de cercle que volem que sigui el projecte artístic del Palau. El que vull aportar de la mà del Joan Oller és que el públic segueixi trobant en la música un espai on omplir-se espiritualment, de descoberta…

Hi afegiríem el concepte reconfort?

Totalment.

Per això hem buscat dos poetes, Anna Gual i Jaume Pons Alorda que, amb una pulsió de vida inesgotable, ens han ajudat explicar què volíem transmetre. Pensem en una concepció molt arrelada a la vida com a principi i final: la vida és naixement, creixement, patiment, passió, dolor i mort, però també celebració. Cada dia que vius és un dia celebrat. Cada dia que escoltem música en viu la celebrem, celebrem la vida i celebrem la música. De fet, en la nostra manera de pensar, diem que “celebrem un concert”, i això revela que parlem de celebrar la vida fent festa, fins i tot quan plorem, perquè plorar és una manera de celebrar la vida i això no és naïve, sinó profund. Sobretot quan plorem de riure.

Aquest èmfasi qualitatiu en les emocions es respira a les tres grans programacions com a forma revolucionària d’entendre el present.

Vivim les conseqüències d’un període en què s’ha delimitat la pròpia expressivitat. Jo tinc una visó radical de les emocions i de la manera en què es mostren. L’emoció és pura i fa que la gent gaudeixi, es confronti i surti commocionada de la sala. I si això no passa i la proposta no agrada, és també molt bonic. És tan important aquesta postura com la d’aquell que ve perquè sap que li agradarà el concert. La música és comunicació i un concert és un mitjà d’expressió que no pot deixar, en cap cas, indiferent.

De tota manera, la societat viu, encara, una falsa llibertat emocional, especialment palesa a les xarxes. Creus que hem de ser més conscients de tot això que planteges, i potser és també responsabilitat vostra la de generar aquest canvi envers una vertadera llibertat través del discurs artístic?

Plorar és una manera de celebrar la vida i això no és naïve, sinó profund
Segur i, en això, la pandèmia sí que ens ha ajudat. Ha fet que l’expressió dels sentiments sigui entesa d’una manera més lliure. I en el cas del Palau podem dir que en tots els concerts que hem fet des de l’1 de juliol 2020 hi ha hagut un canvi de xip. Malgrat distàncies i mascareta, la connexió ha estat molt especial, per la mútua necessitat de retrobar-nos. Nosaltres vam començar a parlar a l’escenari per manifestar que ens feia feliços que el públic fos aquí: “Sabem que heu trobat a faltar i heu trobat a faltar la música, com nosaltres”. A partir d’aquí, els músics es van obrir i van començar a parlar amb el públic, i aquest és un canvi que propicia una major connexió a la sala. Fa que la música estigui al terra i que si ha de pujar en un pedestal, que ho faci en el moment del concert, que es converteix en un soufflé emocional. Perquè la música és orgànica i t’has de deixar portar. En el moment en què públic i músics estan al mateix nivell podem dir que hem aconseguit moltes coses. I aquest canvi ha vingut per quedar-se, segurament. I han passat coses inèdites que no ens podíem imaginar, com que Muti o Gatti i tants altres grans artistes internacionals, després de mesos sense trepitjar els escenaris, s’hagin adreçat al públic plens emoció. Això ens omple d’esperança i motius per a la celebració dels concerts i de la vida. 

Aina Vega i Rofes
Núvol