Cerca de notícies

Enquesta

La Consagració de Robert Gerhard

27/7/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-consagracio-de-robert-gerhard-195679

El Ballet Contemporani de Catalunya estrena Els focs de Sant Joan, de Robert Gerhard, amb coreografia de Miquel G. Font, que es podrà veure dijous al Dansàneu i divendres al Festival de Torroella de Montgrí

Durant molt temps la música i la dansa van anar molt lligades. Ara bé, a finals del barroc i endavant, l’òpera acabà per dominar els escenaris. És cap a les darreries del segle XIX, amb Txaikovski al capdavant, que la dansa viu una forta revifalla fins al punt de no poder-se entendre l’obra d’alguns dels millors compositors de la primera meitat del segle XX sense el ballet: Stravinski, Prokofiev, Debussy, Ravel, Bartók, Falla… i Gerhard.

Robert Gerhard (1896 – 1970), 31st March 1964. (Photo by Erich Auerbach/Getty Images)
La producció de ballets de Gerhard és prou àmplia i, tot i que els més interpretats són Alegrías (1942-50) i Don Quixote (1940-47), en sobresurt (com també és el cas d’Stravinski i la tríada que formen L’ocell de foc, Petrushka i La consagració de la primavera) un trident: Ariel (1934), que malgrat no fructificar del tot comptava, a més del compositor de Valls, amb Miró i Foix, Soirées de Barcelone (1936-38) i Pandora (1942-45).

Els focs de Sant Joan són precisament un primer estadi del que acabarien sent les Soirées de Barcelone. Sobre un llibret del poeta i polític, abrandat i flamíger, Ventura Gassol, l’obra troba l’inspiració en la música popular catalana (de la qual Gerhard se n’havia ben amarat de la mà de Felip Pedrell) i dels festejos, tan propis d’aquest rodal del Mediterràni, al voltant del solstici d’estiu. L’encàrrec, a més, venia, per via del director Antal Doráti, dels prestigiosos Ballets Russos de Montecarlo que capitanejava Léonide Massine.

Musicalment, ens trobem davant d’un Gerhard que ja ha digerit els seus passos, per Viena i Berlín, al costat de Schönberg i que, com en un recorregut creatiu paral·lel al de Miró, ha sabut fer-se seu el més propi i arrelat del país natal per convertir-ne els fruits en símbols, signes i gestos estètics, en art. No feia gaire que Miró, empeltat al Camp de Tarragona, que també és el paisatge de Gerhard, havia pintat La masia, on ja s’intueix els seu futur imaginari, on la realitat es fa poesia. I el mateix passa en la música de Gerhard d’aquell temps: el tractament de les melodies i ritmes tradicionals ja no és el de les anteriors harmonitzacions de cançons populars catalanes, aquí ja podem entreoir les danses de Bartók i, encara més, l’Stravinski de Petrushka i La consagració de la primavera. Una música extàtica, al·lucinada i màgica, atàvica i d’alta intensitat carnal. Un eco, potser, d’aquella ancestral “salvatge sardana”, el “gran himne que encadena les ànimes”, que nuen les erínies en el final de l’Orestíada d’Èsquil (i que traduí Carles Riba entre els anys 32 i 34).

Per bé que l’orquestració (acabada al complet bastants anys més tard), que és el que coneixem com Soirées de Barcelone, ha estat relativament més difosa, la versió primigènia per piano, amb el títol Els focs de Sant Joan, s’havia conservat tranquil·la però silent a Cambridge, on Gerhard trobà refugi com a exiliat. És una partitura que ha calgut restituïr ja que degut als terribles avatars de finals dels anys 30 tot plegat va quedar ben en l’aire. De fet, el canvi de títol del ballet pot tenir molt a veure, segurament, amb les necessitats i possibilitats que els seus tres impulsos (Gerhard, Gassol i el pintor i escenògraf Joan Junyer), exiliats tots tres, van creure veure-hi: el nom de Barcelona podia aprofitar-se per internacionalitzar el conflicte.

Però el primer títol pren avui un definitiu to revelador i oracular: les brases d’aquell foc han seguit ben vives i aquest reneix, ara, tal com reneix el món després de cada solstici. 

Joan Magrané
Núvol