Cerca de notícies

Enquesta

Les veus de l'espiritualitat renaixentista

15/7/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/les-veus-de-espiritualitat-renaixentista-193614

Musica Reservata de Barcelona estrena, completa, la ‘Missa a 6 veus’ de Joan Magrané a la Catedral de Girona.

El proper diumenge 18 de juliol a les vuit del vespre, la Catedral de Girona acull la tercera entrega de la Missa a 6 veus del compositor Joan Magrané, escrita per a l’ensemble de música antiga Musica Reservata de Barcelona, una de les exquisideses del nostre país. Magrané i Musica Reservata teixeixen un pont entre l’espiritualitat dels orígens del cànon i avui dia, uns temps en què la reproductibilitat tècnica i la velocitat tecnològica ens despullen d’una aura que, tal vegada, aquest diumenge, la música de nova creació més despullada de materialitat ens pot fer retrobar.

Després d’un llarg període de creació i de les dues primeres entregues que es remunten a 2018 i 2019, aquest proper diumenge podrem escoltar, sencera, la Missa a 6 veus de Joan Magrané, experiència de la qual la situació sanitària ens va privar l’estiu passat. Aquest encàrrec de l’Auditori de Girona es podrà escoltar també a Barcelona dilluns dia 19 al Palau de la Música Catalana en el marc del Festival Grec.

En un article publicat l’estiu de 2018 en ocasió de la primera entrega de la missa, explicàvem com l’obra respon a l’admiració que el compositor català professa envers la polifonia renaixentista: “És un món en el qual em sento molt immers”. Magrané construeix un univers sonor radicalment actual però conservant l’essència del passat a nivell conceptual: polifonia, ritme a dos, veus separades, registre restringit, evitant moments cadencials per buscar la melodia infinita amb graus conjunts i amb molta presència del melisma. “Tot l’essencial concentrat en sis veus pures i despullades”, respectant l’ideari polifònic des de Josquin des Prez fins a Monteverdi, al mateix temps que la composició respon a la voluntat d’expressió de l’artista d’entrellaçar veus.

Magrané tracta l’ensemble vocal com un instrument complet, format per Isabel Juaneda i Carmen Botella (Cantus Primus), Anaïs Oliveras i Marta Rodrigo (Cantus Secundus), Jordi Abelló i Mercè Trujillo (Altus), Martí Doñate i Antonio Trigueros (tenor) i Jordi Blanco i Tomàs Maxé (Bassus), sota la direcció de Pedro Teixeira. Musica Reservata de Barcelona té el repte de transmetre sonorament la voluntat de puresa de Magrané, en una obra en què la sensualitat que es desprèn de les veus que el compositor dibuixa per a l’òpera o el lied es torna tota austeritat. Aquest arrelament de Magrané a la paraula sorgida de la ploma d’un Ausiàs March, Joan Roís de Corella o Francesc Garriga -fins a Jaume C. Pons Alorda- i que es converteix en filigrana -en aquset cas, el madrigalisme- esdevé, en aquest cas, un projecte molt més estructural i, podríem dir, espaial (“més com un jardí”) en no estar arrelat a la paraula, ja que la base textual llatina és molt més abstracta. Així, prolifera el tractament melismàtic al mateix temps que la forma s’essencialitza encara més i és capaç d’apel.lar molt més enllà que la nostra sensualitat, ja que les ressonàncies sonores que es desprenen de les veus tenen eco directe en la nostra ànima i remouen la nostra vida espiritual en un temps on no només hem matat Déu, sinó que pràcticament estem matant què ens fa homes.

Magrané n’és prou conscient, per això parlem d’un humanista del futur que fuig de les grandiloqüències, la buidor dels temps i l’histrionisme i que es defineix com a “compositor i lector” i, no en va. La seva retòrica parla per si sola sense necessitat d’emprar paraules, des de la volatilitat d’una música “gairebé esotèrica” que connecta amb la naturalesa i els orígens i, malgrat l’abstracció a què ens enfronta, el compositor està arrelat a la fisicitat, a la calidesa dels instruments acústics i la veu.

L’estructura de la missa de Magrané i la forma de presentar-se en públic segueix l’esperit renaixentista. D’una banda, les tres entregues que escoltarem estan separades per motets d’Orlando di Lassus, Giovanni Pierluigi da Palestrina, Francisco Guerrero i Jacob Clemens, que espongen la transcendentalitat i densitat compositiva de la missa, especialment del “Gloria” i el “Credo”, que ja coneixem. Ara s’estrenen el “Sanctus”, el “Benedictus” i l’“Agnus Dei”,una tríada que culmina la missa i que defensa la independència de cada part, en separar el “Benedictus” del “Sanctus”, tal i com es feia al Renaixement. Aquesta part es pot percebre com un respir entre les altres dues, en tractar-se d’una pàgina més lleugera, sense tant de pes, a un tempo andantino que agita lleugerament l’ànima al mateix temps que apaivaga els sentits.

La puresa que desprèn l’obra de Magrané no és innòcua i deixa l’oient en una absoluta nuesa emocional que el connecta amb allò més íntim a través d’una autenticitat que, a través d’un exercici constant de refinament, aconsegueix una transcendència corprenedora -tot i la seva pretesa intranscendència. La seva voluntat expressiva mai és excessiva ni saturadora, sinó que es revela amb una vaporositat i una subtilesa corprenedores. La seva música és avui, ahir i demà. Perquè és un clàssic ultramodern que gaudeix quan actualitza els materials de la tradició per establir un diàleg amb els més grans amb una vitalitat, originalitat i -fins i tot, ens atreviríem a dir- trapelleria gràcils que responen les nostres preguntes també ara, que tot es transforma per dins i per fora.

Les properes cites de Magrané són enormement engrescadores, i la veu és un denominador comú dels seus propers passos amb obres de gran envergadura. Des de la seva participació amb l’OBC com a artista resident de L’Auditori, al costat de Bernat Vivancos, amb una peça per a cor i solista que parla de l’amor, fins a una obra del primer Maeterlinck per a l’Ensemble Intercontemporain que s’estrenarà al Théâtre du Châtelet de París que s’explica essencialment a través del so i el gest, amb la petita intervenció d’un recitador. Un espectacle visual que es converteix en un nou gravat sonor que expressa la petja del temps i perfila el rostre del futur. 

Aina Vega i Rofes
Núvol