Cerca de notícies

Enquesta

Esther Pinyol: “Volem que els nois toquin l'arpa”

6/7/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/esther-pinyol-totes-les-arpistes-tenim-el-deure-de-donar-a-coneixer-les-possibilitats-de-instrument-191107

Encetem la secció estiuenca ‘Valors de la clàssica’ amb una entrevista a l’arpista Esther Pinyol

Quan tenia quatre anys, Esther Pinyol i Grífols va veure una arpa a La Sireneta (1989) de Disney. “La carpa toca l’arpa”, diu la lletra de la cançó Under the sea. Pinyol ho va tenir clar de seguida: ella també volia tocar aquell instrument ple de cordes. La seva mare va apuntar-la a classes de sensibilització musical a l’Escola de Música Freqüències de Vilanova i la Geltrú i, poc després, va començar a tocar l’arpa amb la professora Isabel Mayné. Ho explica amb il·lusió i senzillesa, amb una passió gairebé innocent.

“No em cauen els anells per a absolutament res. Col·laboro tant amb els de dalt com amb els de baix. Pot ser que un dia toqui en una audició dels meus alumnes més petits i que l’endemà sigui al Liceu fent de segona arpa. M’apunto a tot. Soc un cul inquiet”, diu Pinyol. Va ser la primera persona que va graduar-se en l’especialitat d’arpa a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Va fer tant el grau superior com el màster amb la professora Magdalena Barrera.

Ara Pinyol és l’arpista principal de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM) i també col·labora amb l’Orquesta Sinfónica de Tenerife. Té un duet d’arpa i marimba, el Blooming Duo, amb Ferran Carceller. A més, es dedica a la docència: fa classes d’arpa a l’Escola Municipal de Música d’Altafulla i al Conservatori de Música de Vilanova i la Geltrú.

Quines són les experiències formatives i professionals que t’han marcat especialment?

Per començar, voldria destacar la primera vegada que vaig tocar amb una orquestra. Tenia tretze anys i va ser amb la Jove Orquestra de Figueres (JOF). Cada dissabte anava des de Vilanova i la Geltrú fins a Figueres per a assajar. Em va marcar molt. Després, vaig entrar a la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC). Sempre recordaré la primera trobada que vam fer. Vam tocar el Bolero de Ravel i L’ocell de foc d’Stravinski. Vaig veure clar que m’hi volia dedicar. A nivell de cambra, em quedo amb el duet d’arpa i marimba. La veritat és que al principi no donàvem ni un duro per aquest duet. Pensàvem que no funcionaria. Ara bé, molts compositors ens han ajudat a tirar-lo endavant i realment la combinació tímbrica ha sigut una descoberta meravellosa. Com a molt, al món hi deu haver sis o set grups d’aquesta formació… Val la pena apostar-hi. Finalment, voldria ressaltar la faceta de docent. No m’esperava gens fer classes d’arpa, i m’ho passo bomba.

Com t’ha afectat la pandèmia a nivell professional?

Quan va començar el confinament i tot va aturar-se, vaig trobar-me de cop amb un munt d’hores lliures, a casa. Vaig poder pensar què fer i què deixar de fer. Feia temps que amb en Ferran Carceller volíem presentar-nos a una sèrie de concursos internacionals, però no havíem trobat l’ocasió, perquè transportar l’arpa i la marimba no és gens senzill. A causa de la pandèmia, aquests concursos van passar a ser online i vam decidir aprofitar l’oportunitat. Vam enviar-hi uns quants vídeos i vam tenir sort. Ens van donar el primer premi d’arpa professional del concurs The night in Madrid International Music festival-competition i dos premis dels Music and Stars Awards. Els va sorprendre el nivell tímbric del duet. A més, durant el confinament vaig començar a fer recerca de música catalana escrita per a arpa de pedals. N’hi ha poquíssimes, d’obres per a arpa que estiguin editades. Salvador Brotons i Josep Ollé Sabaté són dels pocs compositors catalans que tenen una peça per a arpa que es pot comprar actualment.

Feliu Gasull, Mariona Vila, Lluís Vidal, Joan Sanmartí, Jordi Nus, Xavier Pagès i Corella, Elisenda Fábregas, Josep Vila… La majoria d’ells no havia escrit mai res per a arpa, però tots s’hi han llençat. Si tot va bé, a finals d’aquest any traurem un CD de música d’arpa de compositors catalans

I, a partir d’aquesta constatació, què vas fer?

Vaig pensar: “Si volem tirar endavant l’instrument, si volem fer-lo créixer, ens cal ampliar el repertori”. Vaig contactar amb diversos compositors catalans per proposar-los que escrivissin una obra per a arpa. Feliu Gasull, Mariona Vila, Lluís Vidal, Joan Sanmartí, Jordi Nus, Xavier Pagès i Corella, Elisenda Fábregas, Josep Vila… La majoria d’ells no havia escrit mai res per a arpa, però tots s’hi han llençat. Si tot va bé, a finals d’aquest any traurem un CD de música d’arpa de compositors catalans.

Claude Debussy i Maurice Ravel són els dos compositors que han sabut treure més suc a l’arpa
A part de l’interès per la música d’arpa a Catalunya, quin és el repertori que t’atreu més?

El de finals del segle XIX. És la meva època preferida. Vaig dedicar el projecte de final de carrera de l’ESMUC a l’arpa impressionista. És un tòpic, però al meu parer Claude Debussy i Maurice Ravel són els dos compositors que han sabut treure més suc a l’arpa. Vaig voler investigar quins camins havien seguit, i gràcies a la recerca vaig descobrir la figura de Marcel Tournier, un arpista i compositor francès que va fer avançar molt l’instrument.

És veritat que l’arpa és un instrument força limitat?

És clar, a nivell de repertori quedem més limitats que altres intèrprets. De Beethoven només tenim un moviment de Les criatures de Prometeu. De Mozart, el típic Concert per a flauta, arpa i orquestra i poca cosa més. Tenim adaptacions d’obres diverses, com ara de les Suites de Bach, però no és el mateix. Fins a principis del segle XIX, l’arpa no tenia pedals i, per tant, no podia modular. Per això, als compositors d’aquella època no els interessava gaire. L’impuls de l’instrument va començar amb la creació de l’arpa de pedals. Vam créixer una mica tard en comparació amb altres instruments. Ara s’estan donant a conèixer noves tècniques, nous efectes. Encara estem en moviment. Avui dia tenim arpes electròniques i electroacústiques. Hi ha un munt de possibilitats.

Se sol pensar que l’arpa és un instrument delicat i sectari. I no
Quines possibilitats té un arpista que no vulgui ser solista?

Se sol pensar que l’arpa és un instrument delicat i sectari. I no. Un arpista pot fer música de cambra, formar part d’una orquestra o d’una banda, estar dins un conjunt de folk… Fa poc Björk va fer un CD amb arpa electrònica. I en el món del jazz també s’està innovant bastant. Edmar Castañeda, per exemple, està fent un munt de coses.

Creus que la gent coneix bé l’instrument?

En general, l’arpa encara és bastant desconeguda. Fins i tot els mateixos compositors encara l’estan descobrint. En aquest sentit, s’ha quedat una mica enrere. Totes les arpistes tenim el deure de donar a conèixer les possibilitats de l’instrument. Si no ho fem, no ens tindran prou en compte. En un moment de crisi, en què les plantilles de les orquestres es redueixen, els instruments que salten primer són els més grans i, també, els que no hi són habitualment. Per exemple, jo soc la segona arpa de l’Orquesta Sinfónica de Tenerife, i en tota la temporada no he tocat.

Requereix força esforç físic. Utilitzem les dues mans i els dos peus, però els dos peus han d’estar en moviment. Per tant, tot el pes de l’instrument va a parar a la columna vertebral
Clar, i aquest desconeixement s’estén fins i tot a aspectes tècnics i pràctics de l’instrument…

Exactament. La gent no sol saber que algunes cordes de l’arpa són de colors. Totes les notes do són vermelles, i tots els fa són negres. Els colors serveixen de referència, per visualitzar les cordes d’una manera més ràpida. Als concerts, portem recanvis de totes les cordes. Solem tenir un maletí al costat de l’arpa, perquè clar, es pot trencar qualsevol corda… Cada tres o quatre anys un tècnic ha de revisar-nos l’instrument. No ens cal canviar les cordes periòdicament, sinó que només ho fem quan es trenquen. Ah! I la gent sovint associa l’arpa amb els angelets i, en conseqüència, pensa que és un instrument fàcil de tocar. No és així. Requereix força esforç físic. Utilitzem les dues mans i els dos peus, però els dos peus han d’estar en moviment. Per tant, tot el pes de l’instrument va a parar a la columna vertebral. Una arpa sol pesar entre quaranta i cinquanta quilos. A més, cal fer molta força amb els dits perquè les cordes sonin.

Quins passos segueixes per a preparar una obra?

De primer, miro el context de l’obra. Després començo a treballar amb els pedals. Hem de fer totes les alteracions amb els peus, i és important estudiar-les bé. Tot seguit, començo a separar les dues mans. Quan ho tinc, les ajunto i a poc a poc vaig pujant de tempo fins al límit que marca l’obra. Si puc, un cop estudiada, la deixo reposar uns quants dies.

A més de ser intèrpret, et dediques a la docència. Tens gaires alumnes? Fa un temps vam entrevistar Arianna Savall i va comentar-nos que últimament havia notat una certa “renaixença de l’arpa”, en el sentit que cada vegada més persones volien aprendre a tocar-la…

Fa cinc anys vaig començar a fer classes a Altafulla, a una escola de música de poble. Tenia sis alumnes, i ara ja en són tretze. Al Conservatori de Vilanova i la Geltrú, on treballo des de fa tres anys, tinc catorze alumnes. En total, són gairebé trenta alumnes… L’Arianna Savall té tota la raó. En part, aquest creixement es deu a l’interès dels pares. Als nens l’arpa els atrapa de seguida. Als pares, en canvi, els costa més: és un instrument gran i sovint desconegut. Cal fer una mica de pedagogia perquè en coneguin les possibilitats.

Tinc un alumne adolescent que ha hagut de sentir dir: “Toques l’arpa? Ah, doncs ets gai”. O no… Encara hi ha estigmes d’aquesta mena
Se sol associar la imatge de l’arpa amb una dona. Per què creus que passa? Tens alumnes nois?

És un instrument molt femení, perquè històricament s’han representat més dones arpistes que no pas homes. Als quadres, sobretot. Hi ha homes arpistes, però som moltes més dones. La càrrega simbòlica encara pesa… Faig classes a cinc nois. És un rècord. Tinc un alumne adolescent que ha hagut de sentir dir: “Toques l’arpa? Ah, doncs ets gai”. O no… Encara hi ha estigmes d’aquesta mena.  

Berta Coll i Bosch
Núvol