Cerca de notícies

Enquesta

Jordi Vivancos: “La presencialitat i Barcelona són a l'ADN del Concurs Maria Canals”

30/6/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/jordi-vivancos-la-presencialitat-i-barcelona-son-a-adn-del-concurs-maria-canals-189568

Conversem amb el director del Concurs Maria Canals, Jordi Vivancos, la setmana abans de la celebració del certamen al Palau de la Música Catalana.

La 66a edició del Concurs Internacional de Música Maria Canals s’ha hagut de prorrogar diverses vegades a causa de la pandèmia. Finalment, però, el talent dels pianistes més brillants de tot el món es reunirà al Palau de la Música Catalana entre el 3 i el 15 de juliol. La pedagoga i pianista Maria Canals va fundar aquest concurs amb la voluntat que els seus alumnes poguessin amarar-se de les tendències pianístiques internacionals més destacades. Gairebé setanta anys després, el concurs continua mantenint la seva essència i, per això, no s’ha celebrat fins que s’ha pogut garantir que el món podia retrobar-se als pianos de cua de Barcelona.

Després d’una aturada forçada per la pandèmia, heu tornat. Com encareu aquesta 66a edició del Concurs Maria Canals?

Ens fa molta il·lusió. L’any passat va ser la primera vegada que no vam poder fer el concurs. Finalment podrem celebrar-ne la 66a edició. Hem esperat a poder fer-la en unes condicions òptimes. Volíem assegurar que fos un concurs segur i, al mateix temps, que la gent en pogués gaudir. Per nosaltres, no té sentit fer un concurs amb massa distàncies.

Què n’heu tret, d’aquest any tan estrany?

Ha sigut un any d’aprenentatge a nivell d’organització interna. Ens hem hagut d’adaptar a un context nou i hem vist que podíem optimitzar alguns processos. Per damunt de tot, però, la pandèmia ens ha servit per a reforçar la nostra voluntat de ser un concurs presencial. Sempre hem optat per la presencialitat, és a l’ADN del concurs. Des de la primera edició, el Maria Canals ha pretès ser un pols d’atracció de talent de fora. És una bona oportunitat per a la ciutat, per al país: venen pianistes joves d’arreu del món i podem escoltar-los en viu. És una experiència directa amb la música, interessant per a melòmans i, sobretot, per a estudiants de piano.

És una bona oportunitat per a la ciutat, per al país: venen pianistes joves d’arreu del món i podem escoltar-los en viu

Per què és interessant que els estudiants de piano vinguin a veure el concurs?

Jo vaig ser alumne de la Maria Canals, i recordo que quan arribava la setmana del concurs ens obligava a anar a veure les proves. Eren uns dies intensos. Sentíem ara russos, ara francesos, ara japonesos, d’escoles pianístiques ben diferents, que tenien la nostra edat i interpretaven algunes obres que jo també estudiava. Ho feien molt millor, és clar, i per això n’apreníem un munt. A més, aquest any, el concurs serà excepcionalment el mes de juliol. La majoria d’estudiants ja han acabat les classes i, per tant, tenen més temps lliure. Perquè no hi hagi excuses, tots els estudiants de piano podran assistir gratuïtament a les proves eliminatòries al Petit Palau i podran gaudir d’un descompte del 50% a la Gran Final.

Defenseu la presencialitat, però alhora sou una entitat pionera a nivell tecnològic.

Projectem el concurs en una societat que canvia molt. Per això, tot i que apostem per la presencialitat, aprofitem les noves tecnologies per anar més enllà de l’espai immediat. Fa dotze anys que el Maria Canals retransmet les proves de manera online. Aquest any moltes institucions s’han posat les piles en aquest sentit, però nosaltres ja fa temps que ho fem. Volem continuar treballant l’streaming, tant a nivell tècnic com humà, per poder millorar la projecció internacional del concurs. Del Maria Canals, se solia dir: “És molt més conegut a l’estranger que no pas a casa nostra”. Aquests últims anys ens hem centrat bastant en la visibilitat i el reconeixement a Catalunya. Ara, però, ens toca tornar a mirar més enllà per consolidar-nos com un dels concursos de piano de referència a nivell internacional.

Us resulta difícil ser fidels al llegat de Canals i, al mateix temps, adaptar el concurs als nous temps?

L’essència amb què Maria Canals va crear el concurs l’any 1954 continua del tot vigent. En aquell moment no es podia sortir d’Espanya i, per això, Canals va voler fer alguna cosa a Barcelona per estimular els seus estudiants. “Està molt bé organitzar coses per als qui tenen necessitats, però també cal fer projectes per als qui tenen talent i volen anar a més”, deia sovint Canals. El Concurs Maria Canals ha apostat per posar-se al servei dels estudiants més brillants. Tenim dues vessants. D’una banda, impulsem un projecte social, l’OFF Concurs, a través del qual treballem per apropar la música a les poblacions i a la ciutadania general. De l’altra, organitzem el concurs. Aquests anys sense la Maria Canals el concurs s’ha transformat: hem canviat el format i el repertori i hi hem incorporat les semifinals. En el nostre cas, el binomi entre tradició i modernitat és totalment factible.

Canals va ser una dona que, en temps d’homes, va aconseguir fer un projecte internacional en un moment que les fronteres estaven tancades. Més enllà de la seva tasca com a docent i pianista, és un referent per a totes les generacions
Més enllà de la popularitat del concurs, creus que Maria Canals i Cendrós és un personatge conegut a Catalunya?

No gaire. Malgrat que Canals va tenir contacte amb els compositors més importants del moment, com Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge, sempre ha sigut una figura bastant desconeguda. Com a intèrpret, va tenir una carrera relativament curta. Es va dedicar sobretot a la docència. Va fer la seva acadèmia, va crear un concurs internacional. A vegades mirava més a fora que no pas aquí, i per això ha quedat una mica oblidada. Des de l’associació, tenim l’objectiu de recordar el llegat de la Maria Canals. Fa uns quants anys vam publicar un llibre sobre la seva figura juntament amb l’Ajuntament de Barcelona. I fa poc vam aconseguir que un passatge de Barcelona dugués el seu nom. Canals va ser una dona que, en temps d’homes, va aconseguir fer un projecte internacional en un moment que les fronteres estaven tancades. Va ser una dona visionària, innovadora, impulsora. Més enllà de la seva tasca com a docent i pianista, és un referent per a totes les generacions.

El Maria Canals sempre ha tingut fama de ser un concurs que tracta bé els concursants
A la presentació de la 66a edició vau dir que voleu convertir el concurs en un projecte “més humà, honest i crític”. A què us referiu?

El Maria Canals sempre ha tingut fama de ser un concurs que tracta bé els concursants. No hem d’oblidar que un concurs és una cosa dura i freda. Pianistes joves de tot el món venen a competir, però només uns quants guanyen algun premi. La majoria es queden pel camí, no aconsegueixen els resultats desitjats. El concurs és un espai de socialització, però sobretot és una competició. Per això, nosaltres intentem vetllar pel factor humà. Volem que l’experiència humana dels concursants sigui bona. Fa uns anys que ens esforcem a donar opcions alternatives a aquells qui es queden fora del concurs. Els donem la possibilitat de tocar en espais públics, als pianos que posem pels carrers, i de fer masterclasses a escoles. Tenim la intenció d’aprofundir encara més en l’OFF Concurs. De fet, com que l’any passat vam haver d’aturar el concurs, vam poder centrar-nos molt més en l’OFF Concurs. Hem trepitjat barris, escoles… A causa de la pandèmia, el projecte social ha pres més sentit que mai.

D’alguna manera, l’OFF Concurs serveix per fer minvar l’elitisme del món de la música clàssica?

La clàssica no és elitista, sinó minoritària. És a dir, interessa a una part reduïda de la població. Avui dia vivim en una societat accelerada, sobreexposada a estímuls. Consumim i consumim productes nous i, per tant, cada vegada és més difícil trobar espais i contextos per a la música clàssica. La inversió pública destinada a la música clàssica és bastant superior al que representa aquesta música per a la societat. Tradicionalment, les polítiques culturals li han donat més importància que no pas a altres estils. Els grans equipaments estan impulsant diverses iniciatives per a intentar obrir aquesta música a nous públics. Per damunt de tot, cal apropar-la als infants. Hem de formar persones entrenades per a escoltar i gaudir de música diferent, i això s’aconsegueix a l’escola. Hem d’oferir experiències de proximitat potents, en petits grups, que tinguin un impacte directe sobre els nens i nenes.

Per què any rere any trobeu convenient posar pianos als carrers perquè tothom pugui tocar-los?

La gent ens els demana. A Barcelona, encara hi ha moltes persones que no han vist mai un piano de cua. Avui dia la gent sol estudiar música amb pianos digitals, i poder tocar en un piano de cua és una experiència estimulant. Posem aquests pianos al carrer per trencar barreres personals i culturals. Volem que la gent tingui una relació activa amb la música. L’intèrpret professional no és l’única persona que pot tocar. Tothom pot fer música. A més, com que el piano de cua és un dels instruments més grans, ens serveix com a símbol de la inaccessibilitat de la pràctica musical, de la sacralització. Posem els pianos sobre el ciment, sense catifes, a l’abast de la gent, a llocs de pas. Més enllà de ser una experiència personal potent, aquesta iniciativa té un valor simbòlic. Una vegada vam estar a punt de posar un piano a dalt de l’Arc de Triomf de Barcelona. Volíem sorprendre la gent que passava pel carrer i, també, deixar clar que amb el piano podem arribar a qualsevol lloc.

He llegit que a l’edició d’enguany no hi ha cap concursant català. A Catalunya no hi ha tant de talent com a altres llocs?

N’hi ha. N’hi ha com a tot arreu. Aquest any hi ha set espanyols, que és una bona proporció. Col·laborem amb l’ESMUC, amb el Conservatori del Liceu, amb el Taller de Músics… Ara bé, quan jugues a casa tens molta més pressió que no pas en un concurs a l’estranger. Un pianista pot tenir un cert estatus a Catalunya, i fer un mal paper al Maria Canals pot perjudicar-lo molt. A l’estranger, ningú sabrà si t’ha anat malament. Presentar-se a casa és una decisió complexa, tant pel pianista com pel professor. Tot i això, hem tingut concursants catalans que han obtingut bons resultats. Per exemple, Jorge Nava va arribar a les semifinals de la 65a edició.

A casa nostra es potencia el talent?

A Catalunya —i ho generalitzaria a Espanya— el sistema no està pensat per a potenciar el talent. A altres països, la detecció de talent precoç permet compaginar l’escola amb els estudis de música. Aquí és més aviat difícil. Cal un sobreesforç molt gran. En el cas del piano, aquest sobreesforç es nota especialment, perquè és un instrument tècnicament complex. Estem competint amb països que posen a estudiar ja de ben petits tots aquells qui destaquen. Sempre dic que Catalunya és un país de grans cantants, perquè la veu requereix menys hores i es pot començar a educar més tard. Hem tingut grans pianistes, però són excepcions. A més, el context tampoc és fàcil. Els joves talents no solen tenir gaires oportunitats de tocar…

Què recomanaries als pianistes que ara comencen la seva carrera?

De primer, els diria que gaudeixin del piano i que no es facin expectatives. Fa anys que el món del piano està molt novel·litzat. Competeixen amb tot el món. Si realment volen optar per ser pianistes solistes professionals, han de ser conscients que hauran de renunciar a moltes coses. Potser fins i tot hauran de renunciar a titulacions musicals, perquè a vegades el nivell de càrrega lectiva és tan gran que pot ser incompatible amb la vessant més interpretativa. Sobretot, però, cal que tinguin en compte que avui dia la figura del pianista solista està desfasada. Ara l’intèrpret ha de ser molt més que un executant. Ha de ser un creador amb un domini tècnic de l’instrument que li permeti desenvolupar projectes artístics potents. En aquest sentit, l’ensenyament superior de casa nostra ha fet una bona aposta: forma un perfil de músic flexible, amb recursos. El Maria Canals prepara pianistes del futur i, per tant, hauríem de ser capaços d’anar adaptant el concurs perquè realment estigui al servei dels concursants.  

Berta Coll i Bosch
Núvol